‘Mandarines’, la collita antimilitarista

‘Mandarines’, la collita antimilitarista

Ana VillellasMandarinas ens transporta al microcosmos d’en Ivo i en Margus, els darrers habitants d’un petit poble estonià de la regió d’Abkhàzia, gairebé abandonat a conseqüència de la guerra entre Geòrgia i Abkhàzia de principis dels anys noranta. Les seves vides i les de diversos combatents arribats a la zona es veuran afectades per les dinàmiques de violència i per la interacció entre aquestes lògiques i lògiques civils d’acollida i defensa de la vida. Amb cruesa i ironia, des de l’inici sentim: “Per a què són aquestes caixes, per a les bombes? / No, per a les mandarines”.

Per una banda, estem davant una petita finestra al conflicte armat que va patir el territori d’Abkhàzia. Per altra banda, i sobretot, davant una pel·lícula que transcendeix aquest conflicte ex soviètic i que qüestiona les lògiques militaristes i li canta a la vida i a les escletxes d’humanitat i transformació enmig de les guerres. Així, aquesta co-producció georgiana-estoniana (2013) del director Zaza Urushadze s’endinsa amb senzillesa narrativa en els processos pels quals individus i societats militaritzen els seus conflictes, demandes polítiques, economies, relacions comunitàries i prejudicis i es tornen capaços de voler “tallar-li en sec” el cap a l’altre, de desitjar que els cossos enemics siguin “llançats per la carretera”… És per això que Ivo pregunta, rotund: “Què passa amb vosaltres els joves? Matar, matar, matar… qui us ha donat aquest dret?”

Així, entre camps de mandarines, kalashnikovs, tes i el crepitar de la llar de foc de fons, els diàlegs de Mandarines ens apropen a les contradiccions entre guerra-vida (“Sóc un soldat, un mercenari / Tens família? / Vaig anar a la guerra per ells / Vas a anar a la guerra per ells? / No intentis sermonejar-me”), als impactes del reclutament i del militarisme en els projectes de vida truncats d’homes joves civils transformats en combatents, però també al potencial de la re-humanització de l’altre, al menys a un nivell micro… L’instint de supervivència, el sentit d’humanitat i d’assistència humanitària, al marge de posicions respecte a les causes de fons del conflicte, entren en contacte amb les dinàmiques militaristes i la demonització de l’altre. D’aquesta interacció surt la possibilitat de sacsejar la inèrcia de la violència i generar espais pel canvi. La veu humanista d’en Ivo, carregada d’autoritat moral inclòs davant dels combatents protagonistes, ens acompanya tota la pel·lícula, generant i provocant la possibilitat dels canvis, encara que sigui a través d’un provocador brindis a la mort.

Tot i així en aquesta combinació de veus i microrelat es troben a faltar més veus, especialment veus de dones, que apareixen al film només com víctimes i objecte de desig dels altres (“Mira que noia més guapa” / … / No diguis res d’ella”; “Mires molt el retrat de la meva néta” / És que és una noia molt guapa, no puc deixar de mirar-la/ Es diu Mary, és més guapa en persona, ho és tot per a mi, va marxar amb la resta quan va esclatar la guerra”). Així, en contraposició amb els personatges, tots masculins, l’agència de les dones –en les seves múltiples realitats–, les seves mirades i impactes específics queden invisibilitats. 

Com finestra al conflicte d’Abkhàzia, la pel·lícula resulta més aviat una petita finestra, doncs ens en parla poc, focalitzant-se més aviat en el microcosmos de la casa d’en Ivo i la seva collita antimilitarista. Tot i així, aquest microrelat deixa entreveure alguns dels elements que van caracteritzar aquest conflicte armat, com el seu mapa d’actors armats, demandes contraposades i impactes en civils, incloent el desplaçament forçat. Va ser de fet una guerra en un context complex: una petita regió, Abkhàzia, històricament mosaic ètnic –incloent-ne població estoniana com els protagonistes de Mandarines–, lingüístic, cultural; amb certa importància econòmica (costanera, molt fèrtil, amb recursos hídrics…) i ubicació geoestratègica. Històricament ha transitat per diferents status i relacions respecte a Geòrgia (incloent-ne des de 1931 com república autònoma dins de la República Socialista Soviètica de Geòrgia) i on la seva població abkhaza ha experimentat una posició demogràfica canviant, resultat de processos militars, econòmics, polítics entre el segle XIX i XX (incloent-ne migració cap al Imperi Otomà degut a l’annexió russa, deportacions massives sota la URSS d’Stalin, migracions de població georgiana camperola i migrats russos cap a Abkhàzia) així com va patir polítiques de repressió cultural i institucional que van aprofundir en la percepció i posició de vulnerabilitat i manca de garanties per part de la minoria abkhaza (17% de la població a finals dels anys 80). Això, en paral·lel a greuges georgians a dins d’Abkhàzia amb demandes de major representació política un cop les restriccions culturals i polítiques cap al poble abkhaz es van anar revertint.

La pel·lícula deixa entreveure també les causes i incompatibilitats de fons del conflicte, amb posicions contraposades de demanda d’independència per part d’Abkhàzia (demanda inicial de transformació en república soviètica com a rebuig a una independència de Geòrgia percebuda com uniformitzadora i centralista, i defensa posterior d’independència d’Abkhàzia) i de defensa de la integritat territorial per Geòrgia, afectada per la seva banda per diversos focus de conflicte (tensions etnonacionalistes a Abkhàzia, Ossètia del Sud i Adjària; desafiament del poder central per faccions politico-militars georgianes). El conflicte es va militaritzar, amb el desplegament de tropes georgianes al 1992 per confrontar l’autoproclamada independència abkhaza i la mobilització d’actors armats locals i regionals al voltant de les dues posicions. I com mostra la pel·lícula, el mapa d’actors va ser nombrós (milicians nordcaucàsics –voluntaris i mercenaris– i forces russes en suport de les milícies d’Abkahzia, sovint amb relacions conflictives entre militars russos i nordcaucàsics; milícies d’Abkhazia; forces armades de Geòrgia, paramilitars georgians).

El conflicte va causar entre 8.000 i 10.000 morts, desplaçament forçat de població – unes 300.0000 persones, segons el PNUD, incloent-ne la pràctica totalitat de la població georgiana d’Abkhàzia, que es van desplaçar a àrees frontereres de Geòrgia i a la capital, així com desplaçament intern d’abkhazos i d’altres grups–, denuncies de neteja ètnica i greus violacions de drets humans comesos per tots els actors armats. La guerra va acabar amb un statu quo militar favorable a les forces armades d’Abkhàzia i un acord d’alto el foc i separació de forces el 1994, al que va seguir un procés  de construcció d’ estat independent de facto per part d’Abkhàzia amb relacions estretes i de dependència, tot i que també complexes, amb Rússia.

Moscou no va reconèixer formalment la seva independència fins l’any 2008, en un context local i internacional diferent al de principis dels noranta, marcat per la creixent càrrega geoestratègica de les disputes entre Geòrgia i Rússia i entre institucions euro-atlàntiques i Rússia, així com per una posició governamental georgiana més bel·licosa i disposada a recuperar per la força els territoris d’Abkhàzia i Ossètia del Sud. La breu guerra d’agost d’aquell any entre Geòrgia i Rússia ––iniciada al territori d’Ossètia del Sud i en el marc de la qual forces d’Abkhàzia van ampliar el seu control militar sobre la regió i tropes de Rússia van avançar més enllà d’Abkhàzia i Ossètia del Sud– va suposar una nova onada de vulneració de drets, incloent desplaçament forçat. Va anar seguida del reconeixement formal d’independència de les dues regions secessionistes per part de Rússia, que va establir acords formals bilaterals, incloent en matèria de defensa i presència permanent de tropes. El conflicte per l’estatus va incorporar així una dimensió de meta conflicte internacional (denúncia de Geòrgia de situació d’ocupació militar dels seus territoris per Rússia, i posició de Rússia de presentar la situació merament com conflictes bilaterals entre els Estats independents d’Abkhàzia, Ossètia del Sud i Geòrgia). Van quedar també desmantellats els anteriors processos de pau d’ambdues regions, així com els diferents mecanismes de manteniment de pau i d’observació de drets humans. I es va iniciar un nou procés negociador, aquest cop en format conjunt (representants de Geòrgia, Abkhàzia, Ossètia del Sud i Rússia, amb facilitació de l’OSCE, UE i ONU), centrat en temes de seguretat i humanitaris i que, com els anteriors, ha sigut molt restrictiu en quant a participació de la societat civil o incorporació de perspectives inclusives, com la dimensió de gènere. Tot i certs avanços en matèria de no recurrència a la guerra i de mecanismes de prevenció d’incidents, el conflicte sobre l’estatus continua sense resolució, com tampoc s’han resolt moltes de les seves conseqüències pel que fa a seguretat humana, incloent-ne la situació de la població desplaçada.

No sabem si Ivo va viure el final de la guerra dels noranta i els processos posteriors del segle XXI. Sabem que a Mandarines, més que involucrar-se en la dialèctica militaritzada entre els combatents Ahmed i Nika, es centra en canvi en el seu rebuig a la guerra (“vaig tractar d’explicar-li que la guerra no és de ningú”) i en la xarxa de suport mutu comunitari de la que ja només queden al poble ell i el seu veí i amic Margus. Així, la seva és una collita antimilitarista. La guerra va deixar milers de víctimes i trauma col·lectiu i el conflicte polític i social de fons encara no ha vist créixer solucions duradores. Però veus com la de Ivo sembren i recullen esperança.

Mandarinas

Imatge extrrta de: Union Films