Good Bad Movies: Starship Troopers, las brigadas del espacio (1997), de Paul Verhoeven

Good Bad Movies: Starship Troopers, las brigadas del espacio (1997), de Paul Verhoeven

Oriol QuintanaPaul Verhoeven és un vell conegut dels cinèfils.  Havent realitzat excel·lents pel·lícules a la seva Holanda natal, a principis dels vuitanta féu el salt a Hollywood. La seva primera pel·lícula americana, Los Señores del Acero (Flesh and Blood, 1985), portava ja la típica marca del que un podria esperar en el seu cinema: sexe, violència i comercialitat. L’èxit li arribà amb Robocop (Robocop, 1987) i Desafío Total (Total Recall, 1990), i culminà amb la molt recordada Instinto Básico (Basic Instinct, 1992). Les seves pel·lícules, són, en general, treballs molt notables, però la cruesa i l’efectisme de les seves imatges han fet que bona part del públic més benpensant i més cultureta l’hagi vist amb mals ulls. Tots els films eren, en el fons, pel·lícules de gènere, massa fidels a les premisses de la cultura popular, massa crues, massa contundents. Calia una segona mirada per veure-hi que el director gastava força mala bava retratant els costums de les persones, o que sempre hi havia alguna perla filosòfica a descobrir. Starship Troopers, las brigadas del espacio (Starship Troopers, 1997), va arribar després del fiasco de Showgirls (1995), una pel·lícula profundament incompresa, i duia aquell tuf de mera comercialitat amb la que Verhoeven semblava embolcallar els seus productes. Hom podria pensar que, com l’anterior, Starship Troopers era una pel·lícula dolenta. Però no: es tractava d’una bona pel·lícula dolenta.

La pel·lícula comença in medias res, i l’espectador només veu unes imatges televisives d’una extrema violència: una batalla amb insectes alienígenes gegants que sembla que no acaba d’anar bé per als homes. És un noticiari modern i ranci alhora, com un Nodo en els temps d’internet, ple de propaganda militarista al més pur estil de les dictadures del segle XX. Però tot és ultra-modern, tot net i immaculat, tots els actors són joves i atractius. L’espectador es prepara: “Bé, d’acord estem en una pel·lícula de ciència ficció; hi ha hagut una política eugenèsica i tothom és guapu i agressiu, i la societat viu entorn de la guerra amb els bugs”. A continuació, flashback per conèixer els protagonistes. I aquí comença el segon impacte. Ja no estem veient els anuncis de la tele: ara estem veient els personatges en el seu dia a dia. De sobte ens trobem enmig d’una tele-sèrie d’adolescents, i la trama es desenvolupa en els termes habituals del gènere: els protagonistes van a l’escola, el noi va darrere la noia, hi ha amistat i rivalitat masculina, hi ha rebel·lia contra els pares… Tot servit de la manera més convencional i plana. Però a cada escena es presenten elements distorsionadors i la pel·lícula dolenta i convencional comença a fer-se bona. A les classes els professors adoctrinen descaradament per la guerra; a l’escola es fa burla dels alumnes menys intel·ligents; l’esport escolar és extremadament violent; a l’acabar la secundària, els nois s’allisten per anar a la guerra amb un naturalitat i un entusiasme que fan por. Les peripècies dels protagonistes des del moment en què se separen són també els pitjors llocs comuns del cinema bèl·lic, però a aquestes altures, la pel·lícula ja ens ha atrapat completament. La combinació impossible entre ultra-violència de tota mena i l’estil mel·liflu, càndid i ingenu de les soap operas juvenils dels noranta resulta fascinant. El missatge ètic dels creadors del film és diàfan: entre la sèrie Sensación de Vivir, amb uns protagonistes pijos vivint la llibertat de la societat democràtica individualista i opulenta, i els films històrics de propaganda Nazi, amb l’home submergit en una massa alienada però omnipotent,  no hi ha cap mena de ruptura. Hi ha una continuïtat que només una pel·lícula suposadament dolenta podia revelar…

Starship Troopers

Imatge extreta de: The Hollywood Reporter