La cura i la justícia global

La cura i la justícia global

Sonia Herrera. [Revista Valors] Durant segles -i, fins i tot avui dia-, tot allò relacionat amb el treball reproductiu (assalariat o no assalariat) i amb la cura s’ha vinculat amb l’àmbit domèstic i privat i s’ha associat de forma perversa a la “identitat femenina” (com si aquesta es pogués definir com un tot monolític sense matisos ni diferències) i als rols de gènere assignats a les dones, comportant que aquest tipus de treball es convertís, com explica Silvia Federici, en un “factor crucial en la definició de l’explotació de les dones en el capitalisme”.

La cura, el treball domèstic, la criança i tot allò que el capitalisme i, posteriorment, el neoliberalisme van etiquetar com a “no productiu” s’ha menyspreat i invisibilitzat creant un fals miratge de mons binaris separats, ben apuntalats per la cultura patriarcal i el model econòmic hegemònic: d’una banda, el món de l’esfera pública, de l’autonomia, la independència, l’individualisme, el jo…, el món d’allò transcendent, “important”; de l’altra, el món privat, la domesticitat, la dependència, les emocions, les relacions humanes…, el nosaltres.

D’un costat, tal com descrivia l’arqueòloga Almudena Hernando al seu article “Género y sexo. Mujeres, identidad y modernidad”, la “individualitat dependent” que han desenvolupat els homes al llarg de la història, que “estableix sempre una relació de poder, es basa en la complementarietat de funcions i implica una dissociació interna i una negació: es nega allò que es necessita (el vincle emocional amb el món), pel que no es reconeix en termes d’igualtat a qui en això s’especialitza i s’és incapaç de desenvolupar les capacitats psíquiques que permetin generar-lo autònomament”. Una identitat més narcisista, potser, però que permet aventurar-se, canviar, decidir, descobrir… A l’altre riba, la “identitat relacional” que s’associa a les activitats domèstiques, als fills, a la “relació emocional, íntima i relaxant amb l’espai conegut”, a la vinculació amb el grup, a la definició en funció dels altres (mare de, dona de, filla de, amiga de…).

En un procés cada cop més accelerat i urgent arran de la incorporació de les dones al mercat laboral des de la segona meitat del segle XX, des de la teoria feminista s’ha visibilitzat com aquesta separació fictícia d’espais comporta enormes pèrdues i referma desigualtats de gènere que han mutat, però no s’han abolit. Així, les dones, malgrat haver-se incorporat al mal anomenat “món productiu”, continuen lligades al treball reproductiu i de cures, amb dobles i triples jornades, com ho fa palès l’Informe sobre desenvolupament humà 2015:

“A tot el món les dones realitzen la major part del treball de cures no remunerat, que abasta principalment les tasques domèstiques (com preparar els àpats, recollir llenya, anar a buscar aigua i realitzar tasques de neteja) i la cura d’altres persones (com atendre els nens, els malalts i la gent gran) dins de la llar i la comunitat. (…) en els països en desenvolupament les dones es responsabilitzen normalment de més del 75% del temps que a casa es dedica a la cura no remunerat”.

Per tot això, la defensa de la justícia global com a paradigma i horitzó de justícia integral, transversal i transnacional, requereix la implementació d’una ètica de la cura global que ens permeti establir vincles amb el món que habitem mitjançant l’harmonia entre raó i emoció. Una harmonia o equilibri –si es prefereix– entre la individualitat que ens permet afirmar-nos com a subjectes i la interpendència vers el grup sostinguda per la consciència del bé comú, per l’afecte com a valor imprescindible per la supervivència i per la redistribució igualitària del treball que aquesta dependència mútua comporta. Així exposava aquesta necessitat la psicòloga i filòsofa nord-americana Carol Gilligan a “La resistencia a la injusticia: una ética feminista del cuidado”:

“L’ètica de la cura apressa ara fins i tot més que fa trenta anys, quan vaig escriure per primera vegada sobre aquest tema. Vivim en un món cada vegada més conscient de la realitat de la interdependència i del preu que implica l’aïllament. Sabem que l’autonomia és il·lusòria -les vides de la gent estan interrelacionades. Com va dir Martin Luther King, «Estem atrapats en una xarxa ineludible de reciprocitat, lligats al teixit únic de la destinació. Quan  alguna cosa afecta una persona de forma directa, afecta indirectament a totes»”.

Cal, doncs, de forma imperant, posar al centre de la dinàmica social la cura com a sòcol fonamental de les nostres vides, fer-nos càrrec de la responsabilitat col·lectiva que aquesta comporta, posar-la en valor i despatriarcalitzar-la. Només des d’aquí, podrem començar a construir societats veritablement justes i sostenibles.

cuidado

Imatge extreta de: Pixabay