En el principi de tot

En el principi de tot

Veus. David Fernàndez. [Catalunya Cristiana] A les beceroles fou Paulo Freire i la pedagogia de l’oprimit. Després fou Leonardo Boff, amb l’ètica de l’humà, alertant que a l’home postmodern li havia entrat «complex de Déu» –individualisme possessiu, egoisme narcisista, hedonisme insolidari. De seguida vam conèixer passat i present de la digníssima –i passoliniana– parròquia de Sant Carles Borromeu a l’Entrevías de Madrid i l’altra historia del cristianisme de base. Aleshores, tot just érem insubmisos i ateus al servei militar i potser massa descreguts, però ja s’escolava la memòria dels assassinats impunes d’Òscar Romero i d’lgnacio Ellacuría, que ens feien emmudir, ens desvetllaven de l’horror i ens apropaven a altres llocs ignots però habitables.

Després, enmig de les intempèries, vam topar amb la ma estesa –sempre oberta– de l’ACAT –l’Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura– i ja sabíem de Jon Sobrino i dels peus descalços d’en Pere Casaldàliga a l’Araguaia. Referents vigents, referències ineludibles, puntals en terra ferma. I de sobte també va arribar el papa Francesc –que Déu n’hi do com es fa escoltar– i les seves encícliques. I alternatives i reflexions crítiques davant d’un capitalisme voraç al qual, en l’actual inhumanitat del moment i pendents encara de foragitar els mercaders del temple, ens podríem oposar amb una senzilla i antiga tríada, que esdevé proclama i programa: no robaràs, no mentiràs, no mataràs.

Just i necessari reconèixer, amb agraïment i gratitud, el que hem aprés d’ells i tot el que ens han aportat. Aquell contacte amb «aquells de l’alliberament» ens va desmuntar prejudicis i va desterrar tòpics, va teixir indestructibles vincles còmplices i ens va fer comprendre l’antropologia del fet religiós. Chesterton ho va acabar d’adobar amb el seu catolicisme irreverent i encomanadís i en va quedar una lliçó ben apresa: només hi ha laïcisme allà on no hi ha cap persecució. Per a molts no creients, doncs, la teologia de l’alliberament ha estat autèntica escola emancipatòria, un mirall real de l’ètica del compromís i una praxi humana per a la transformació. Ens ha fet pensar més, ens ha incitat a anar sempre més enllà i a construir comunitat en llibertat i amb justícia. Avui, com ahir, ens esperonen encara a provar de fer-ho millor cada dia, a no oblidar-nos de res ni de ningú i a no deixar mai de lluitar. Avui, paradoxalment, molts no creients seguim creient en ells –en tants noms revisitats i concrets– perquè ens fan continuar creient en la condició humana. I si és cert que sovint debatem sobre el paradís del cel, el més important és que caminem junts i ens impliquem plegats contra els inferns de la terra. Llaurant l’esperança: perquè és tard però és tot el temps que tenim a ma per fer futur.

David Fernàndez

Imatge extreta de: Ara.cat