Si Déu vol (Se Dio vuole)

Si Déu vol (Se Dio vuole)

Jaume FlaquerFer-se sacerdot pot ser avui més “contracultural” que manifestar-se públicament com a homosexual. Així és com, en to còmic, comença l’òpera prima d’Edoardo Falcone. Després d’haver treballat com a guionista amb cert reconeixement a Itàlia, s’estrena amb aquesta pel·lícula agradable de veure.

Els primers minuts són trepidants, d’escenes curtes, amb música dinàmica que només emmudeix per deixar pas als “gags”. Se’ns descriu amb humor un pare cardiòleg, dèspota amb les infermeres, liberal i ateu, que viu amb orgull que el seu fill segueixi els seus passos a la universitat. El fill manifesta el seu interès de reunir la família per comunicar-los alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per acollir el que creuen que els dirà: que és gai. I no obstant això els diu que vol fer-se sacerdot. La foto fixa de la càmera que retrata les cares de la família, serventa inclosa, és d’allò més còmic de la pel·lícula. El tràiler ho ha volgut recollir. La notícia és molt pitjor del que pensaven: vol ser sacerdot!

L’inici de la pel·lícula planteja el procés de la progressiva “estrangeritat” dels sacerdots en contrast amb la normalització i acceptació de les diverses inclinacions sexuals dels individus. Tommaso, el pare, hauria preferit tenir un fill gai amb qui almenys podria mantenir l’orgull de tenir un brillant fill metge.

Aquesta reacció de rebuig, des de paràmetres de l’antiga societat de “cristiandat”, es pot viure com a fracàs i com a pèrdua de rellevància pública, però des del punt de vista de l’Evangeli és una veritable oportunitat. L’acceptació pública i l’èxit numèric de les vocacions pot ser un criteri que indiqui que el discurs i vida eclesials coincideixen amb les esperances i anhels de la societat, però no són mai, sense més, un criteri evangèlic. Sant Marc, sempre que utilitza la paraula “multitud”, ni que sigui dels interessats per sentir Jesús, sempre té un sentit negatiu. La “multitud” que s’amuntega a la porta d’una casa impedeix a un paralític transportat en llitera acostar-se a ell. A la creu, quan està completament sol, es revela la seva veritable identitat.

Sens dubte, l’Església pot ser perseguida per seguir el Crist crucificat, però també per escàndols i fins i tot delictes comesos per alguns dels seus membres. Una mica d’això segon sembla al·legar el pare ateu per oposar-se a la decisió del seu fill, a més d’una visió cientista de l’existència que relega la religió a l’Edat Mitjana. Tanmateix, alguna cosa d’allò primer comença a despuntar: els valors de Tommaso d’eficacisme i superioritat entraran en crisi quan descobreixi la sinceritat del sacerdot que ha fascinat al seu fill. De fet descobrirà que la seva família és un desastre, perquè ha menyspreat la seva dona i ha menyspreat tant la seva filla com el seu gendre per la seva escassa brillantor.

En tractar-se d’una comèdia, el pare és presentat de manera caricaturesca i la vocació del fill no es tracta amb profunditat. Tampoc és creïble que el sacerdot entri al seminari als pocs dies de la seva conversió: l’Església ha (o hauria) d’analitzar a consciència els qui expressen la seva vocació si vol evitar no només escàndols futurs, sinó també posar a prova molts pobres parroquians que veuen el sacerdot de la seva parròquia com un “extraterrestre” caigut de no se sap quin planeta.

La relació entre el pare ateu i el sacerdot fa una picada d’ullet a la famosa relació entre “don Cammillo i don Peppone”. A Si Déu vol simbolitza la necessària complementarietat de la ciència i de la fe, del cos i de l’ànima, del que és material i l’espiritual. Tommaso, representant el primer element, porta una vida inerta i crea mort al seu voltant (encara que salvi vides a l’hospital). El descobriment del segon, sense fer necessàriament cap professió de fe explícita, humanitza profundament la persona; i humanitzada queda vivificada, i quedant vivificada, irradia vida al seu voltant. És l’experiència de Tommaso però també del sacerdot, per la seva trajectòria de vida i per l’església que està restaurant com a símbol.

Aquesta vida renovada -tota vida en realitat, segons el missatge de la pel·lícula-, està en mans de Déu. Tal és el simbolisme de la caiguda del fruit d’un arbre davant del qual ateu i sacerdot reflexionen sobre les seves solituds respectives. No cau simplement, segons diu, “per la força de la gravetat” sinó “si Déu vol”, i arriba en el moment menys pensat, com el lladre a la nit. D’aquí que calgui posar en relació amb l’escena davant del fruit, una cita del Nou Testament que pronuncia el sacerdot davant de l’ateu en la seva església, i un esdeveniment final sorprenent que fa saltar l’espectador del seu seient.

Si Dios quiere

Imatge extreta de: El vuelo del Yobirou