Dheepan: “Mira’m, sóc jo!”

Dheepan: “Mira’m, sóc jo!”

Alícia GuidonetDheepan és una pel·lícula que plasma, d’una manera poètica i punyent alhora, el procés de construcció identitari d’unes persones anònimes. El film narra aquest recorregut oferint-nos la possibilitat d’anar-nos aproximant als rostres dels personatges, que podrien ser qualsevol de les persones amb les què diàriament ens creuem pels carrers de les nostres ciutats. I és que un dels encerts de la pel·lícula de Jacques Audiard és la capacitat que el director mostra per a fer-nos entrar en la història de vida d’aquestes persones: en aquest sentit, el film ens ajuda a sondejar un misteri, a penetrar en uns espais sagrats que ens fan sentir-nos admirats per la seva bella fragilitat.

Dheepan és un home que, en realitat, no és “Dheepan”. El conflicte bèl·lic a Sri Lanka dels anys 90 és el marc en el que s’inicia aquesta narració: moltes persones han de fugir de la guerra i per assolir el seu objectiu prenen la identitat d’algú altre. És el primer moviment d’aquesta història sobre la construcció de la identitat. Un home qualsevol, mogut per la necessitat de fugir, es fa passar per “Dheepan”, un altre home, ja mort, casat i amb una filla de 9 anys. Dheepan ha de buscar dona i filla. L’atzar fa que tres persones es trobin i es converteixin en una família en pocs minuts. Tres identitats que encara no han tingut temps de ser interioritzades. Tres identitats no volgudes, imposades per la necessitat i el desig de viure.

I així, la identitat de cadascun dels personatges de la història es va construint a poc a poc, tot fent un camí en el què predomina el joc de mirades: mirar l’altre, deixar-se mirar per l’altre, mirar-se un mateix.

Això passa quan, per exemple,  un cop a París, la família construïda a l’atzar intenta passar alguns dels controls d’immigració. No té pèrdua l’escena en la que s’estableix un “diàleg” en l’oficina d’immigració: Dheepan, un traductor i un tècnic comencen a parlar, el tècnic fa preguntes que son respostes per Dheepan i traduïdes pel traductor. Aquest, aprofitant la manca de comprensió del funcionari francès, comença a “ajudar” Dheepan, explicant-lo el que ha de dir per tal d’aconseguir allò que vol: introduir-se en el país. Es dóna així una situació curiosa, en la què prenem consciència de coses ben diverses: d’una banda, el procés de construcció de la identitat, que en moltes ocasions és el resultat de la suma d’actes de supervivència. Després, el paper que té la persona mediadora, algú que fa de pont entre dues cultures i que és capaç de “traduir” mogut per la compassió. I finalment, la feina del tècnic, nedant en una peixera, emmarcat pels límits que l’imposa la burocràcia. Sobre l’escena planeja un interrogant ètic dirigit a l’espectador: i tu, què faries? I així, tots tres personatges, tècnic, mediador i Dheepan, en un joc de mirades fràgils, tenses, mudadisses, mouen fitxa per assolir, cadascun d’ells, els seus objectius: ser qui hauria de ser, no ser qui hauria de ser per ajudar algú altre, no ser qui sóc per sobreviure en un context hostil.

I aquesta situació, de manera similar, es presenta en altres ocasions al llarg de la pel·lícula. Passa quan Dheepan interpel.la la seva dona, Yalini, i la seva filla, Illayaal, per tal que “s’adaptin” a la (sub)cultura que els hi toca viure. Per exemple, Yalini no vol portar mocador malgrat que el seu home insisteix en que ho ha de fer per assemblar-se a les dones de l’entorn. Per a ella, de religió hinduista, no té cap significat fer-ho. No hi ha una traducció cultural significativa que li permeti acceptar-ho. El mateix Dheepan, en la seva tasca diària per la supervivència, es posa al cap la diadema de colors llampants i llums intermitents que intenta vendre pel carrer: és la imatge grotesca d’un home vençut per les relacions de poder que prenen la dignitat i la llibertat de les persones.

La pel·lícula ens fa pensar també en les necessitats dels infants. La nena, filla d’algú que ara és mort i del què no sabem res, té un pare i una mare que no la volen. Aquesta manca d’amor inicial queda ben patent per part de Yalini, qui no pot amagar la fredor que sent davant d’Illayaal. La nena reclama en moltes ocasions la paternitat i la maternitat dels seus pares ficticis: vol ser atesa i estimada. Vol crear vincles. Ell i ella no poden, no senten res. Illayaal  pateix la situació d’indefensió i vulnerabilitat, enfront d’uns personatges que l’han de cuidar sense voler-ho fer. Tampoc és acceptada a l’escola perquè és percebuda com a diferent. La violència de l’omissió i del rebuig van creant un pou de ràbia que finalment esclata. La nena, però, es va revelant com a element positiu en la vida dels seus pares: com passa sovint en els processos migratoris, els infants juguen un paper socialitzador important, ja que es converteixen, tal i com ens mostra el film, en agents mediadors entre la cultura en la què s’estan inculturant per mitjà de l’escola i la cultura d’origen representada per la família. La saviesa dels infants ens ensenya la importància dels vincles, de l’afecte sincer, així com dels ponts de pau que es poden construir, des de l’espontaneïtat, per facilitar la vida als altres.

Tot plegat es desenvolupa en un context de violència. La família construïda a l’atzar fuig de la violència descarnada d’un país en guerra…i va a parar -per atzar?- a un barri ocupat per grups de persones enganxades en les teranyines de la droga i la vida en els marges. Una zona abandonada, liminal.

Aquesta liminalitat vol ser trencada per Dheepan. Fatigat, dolgut, al límit de les seves possibilitats, traça una línia. Literalment. Un dia agafa pintura i traça una línia blanca al terra mentre convida als seus veïns a escoltar un desig. No traspassar la línia és no traspassar la seva dignitat. La seva necessitat d’anar-se fent, de continuar-se construint des de la llibertat i la justícia queda materialitzada en una línia blanca al terra que el separa d’allò que ell viu com a quelcom que el destrueix. La seva construcció passa també per la creació de vincles amb la dona i la filla que l’atzar li ha regalat i que li fan reviure la família que va perdre en el conflicte bèl·lic.

Tanmateix, Dheepan ha de recórrer a la violència per salvar aquesta espurna incipient de vida que neix. Una mirada més, aquest cop del director, a la cruesa de la realitat que sovint ens envolta. Tot succeeix com si, per arribar a la salvació, fos necessari tocar fons: tocar la por, el dolor, la incertesa… Salvar la dona, que hores d’ara estima, d’un episodi de violència entre els grups del barri, fa que l’home torni a traspassar la línia, i que, per uns instants, es posicioni de nou en aquell espai liminal, grotesc, ensordidor, amb regust a sang, que tant l’embogeix. I així, embogit, quan tot ha acabat, no és capaç de reconèixer Yalini, qui es veu obligada a cridar: “mira’m, sóc jo”.

dheepan

Imatge extreta de : IFC Films