Si no és l'amor, que sigui el temor

Si no és l’amor, que sigui el temor

Santi Torres. Aquests dies un observa amb incredulitat el que ha passat al Regne Unit, el que està passant als Estats Units amb Trump i el que pot  passar a Europa en les properes eleccions sobretot les que es faran a França i Alemanya.  Quan s’assaja un diagnòstic sempre surt com una de les explicacions la por. La dreta i més encara l’extrema dreta s’ha apropiat de la por en part real, en part construïda, que pateix una bona part de la ciutadania dels nostres països, i que s’ha anat teixint al voltant de la crisi econòmica, la regulació de la immigració o la seguretat.

Partim de què el sentiment de la por és un sentiment respectable, per molt irracional que ens pugui semblar. No tenir-ho en compte és la primera ingenuïtat política de bona part de la nova i vella esquerra que perd, i perdrà de seguir així, bous i esquelles en cada elecció. No és intel·ligent menystenir la por a perdre la feina, a què em treguin els ajuts socials per donar-los a persones més pobres que jo, a patir una agressió o un atemptat terrorista, o simplement a poder viure en un determinat espai vital fins ara homogeni i conegut. Ens cal partir d’aquesta por, acollir-la, escoltar-la i mirar d’entendre-la, perquè és la que es respira en determinats llocs i és la que anima i alimenta una determinada manera de fer política.

I d’altra banda em pregunto perquè no ha arrelat entre la gent una altra por que és tant o més real que aquesta i que en canvi no està gens present en el discurs polític alternatiu. L’altre món possible sembla construir-se massa sovint com un plantejament idealitzant, ple de valors bells, ètica i estèticament impecable que ha d’agafar per convicció i raó més que no pas per les vísceres. I és aquí on entenc que hi ha l’error. Cal que ajudem a prendre consciència de l’horror de la societat a què estem abocats si seguim votant a aquells que construeixen tot el seu discurs sobre respostes primàries i inútils a les pors que abans hem esmentat.

Sí, he de dir que jo també tinc por, molta, molta por. Por a malviure una societat securitzada i potser militaritzada fins al darrer racó; por a viure en una societat amb unes desigualtats tan brutals que faci totalment inaccessible moure’s per determinats barris o ciutats; on l’esperança de vida d’una banda a una altra d’una mateixa ciutat difereixi en més de 10 anys; por a una societat on segueixin creixent la pobresa infantil, i on nens que tot just han nascut fa unes hores ja estiguin predeterminats de per vida a una existència feta de marginació i violència; por a què s’hagin de destinar milions i milions del pressupost a construir presons, a contractar més i més policies, més i més seguretat privada; por a barris plens de persones dormint al carrer; por a una violència creixent, per pobresa però també per desarrelament, per solitud, per bogeria; por a què creixi dia a dia el percentatge de treballadors que viuen sota el llindar de pobresa; sí he dit treballadors, o més aviat esclaus de treballs precaritzats incapaços de construir cap projecte vital amb cap i peus; por a què es qüestioni la sanitat com universal, por a què es consideri l’educació pública com una despesa excessiva; por a que se’ns faci creure que el nostre benestar (és benestar?) i seguretat (és seguretat?) depengui de la mort de milers de persones a les nostres fronteres… por, por a tantes coses. I si sortim de l’àmbit social i anem a l’ambiental: por, molta por a ciutats amb aires irrespirables, a climes cada vegada més hostils a la vida, por a una agricultura en mans de quatre grans corporacions que especulen (també!) amb els aliments;  por a un món on l’energia estigui en mans dels lobbys i d’indústries automobilístiques que només es mouen per criteris de benefici; por a què l’aire, la terra, l’aigua i tots els béns comuns acabin privatitzats … Sí, senyors i senyores, ho reconec: molta por, tinc molta por….

Cal aixecar d’una vegada i per totes com si fos una senyera el discurs de la por. De la por a construir una societat tan desigual, tan ferida, tan bruta, tan insostenible que esdevingui inhabitable… I cal aixecar aquest discurs per moure precisament a un canvi personal i comunitari més profund que porti no a més riquesa mal repartida ni a més creixement absurd sinó a més solidaritat, a més redistribució de la riquesa, a vides més equilibrades i felices.

Sant Ignasi parla en els seus Exercicis espirituals de «la necessitat de servir Déu nostre Senyor per pur amor», però tampoc descarta el camí del temor com a camí que pugui portar a aquesta lloança i servei. L’amor és sempre el més desitjable, però en una societat on el discurs de la por està segrestat per discursos com el de Trump, convé posar-se les piles, i advertir de fins a quin punt pot arribar a ser de paorós i terrible una societat deixada en mans d’una nova versió del capitalisme de sempre, cada cop però més bèstia, més salvatge i més deshumanitzat.

miedo

Imatge extreta de: Pixabay