La nostra humanitat amenaçada

La nostra humanitat amenaçada

Francisco José PérezL’avanç dels discursos basats en el menyspreu i l’odi als immigrants i als refugiats, el rebuig visceral del canvi climàtic… que reflecteixen el triomf de Trump i l’avanç de l’extrema dreta a Europa, es converteix en indicador (signe dels temps) del grau de deshumanització que està assolint la nostra civilització, no tant per l’emergència d’aquests personatges, com pels milions de persones que posen la seva confiança en ells i en les seves idees. Una situació que retorna tota l’actualitat a aquesta disjuntiva entre la vida i la mort que va plantejar E. Fromm: “No hi ha distinció més fonamental entre els homes, psicològicament i moralment, que la que existeix entre els que estimen la mort i els que estimen la vida”[1], i que també recull el Deuteronomi: “Us he proposat la vida i la mort, la benedicció i la maledicció. Escull la vida, perquè visquis, tu i la teva descendència” (Dt 30, 19).

Aquesta opció sembla inclinar-se del costat de la mort (no només per l’auge electoral d’aquestes idees, sinó pel que està passant a les fronteres amb migrants i refugiats; el que pateixen tantes poblacions sotmeses a guerres, violències, violacions de drets…) i amenaça amb apagar la nostra fe en la persona i en la humanitat. Evitar-ho requereix explicar perquè tantes persones aposten per la mort, i per a això haurem de recuperar la categoria de “pecat estructural” que Joan Pau II va desenvolupar i que el papa Francesc ha definit com “…un mal enquistat en les estructures d’una societat té sempre un potencial de dissolució i de mort; és el mal cristal·litzat en estructures socials injustes, a partir del qual no pot esperar-se un futur millor” (Evangelii gaudium, 59).

No es tracta, per tant, d’un mer problema de bondat o maldat de l’ésser humà, de més o menys cultura…, es tracta que la nostra societat s’aixeca sobre un sistema pervers, el capitalisme, que no és només una manera de producció, sinó també un sistema de producció cultural que tendeix a configurar el nostre cor i el nostre cervell.

Fromm relacionava la deshumanització amb l’abandonament de l’esperança en el futur, a la vista del que estava passant al segle XX: dues guerres mundials, la inhumanitat del règim de Hitler i de l’estalinisme, el perill immediat de la total aniquilació del home per les armes nuclears… Un fracàs associat al fet que l’ésser humà s’ha convertit en acumulador i consumidor, la qual cosa fa que la seva experiència fonamental en la vida sigui cada vegada més “jo tinc, jo utilitzo, jo gaudeixo”, i cada vegada menys “jo sóc”; i la causa d’això és que les categories de l’economia (benefici, competència…) s’han traslladat a la persona, que queda convertida en cosa, en alguna cosa morta sotmesa a la degeneració, i es converteix en un perill per a si mateixa, per als altres, per al medi ambient…, ja que en aquest procés ha perdut els llaços naturals de la solidaritat i de la comunitat; s’ha convertit en una persona que està sola i atemorida; que és lliure però té por de la llibertat.

Aquesta deshumanització, segons Fromm, va acompanyada de dues malalties greus:

  • L’alienació, que s’assembla a la idolatria[2] que denunciaven els profetes de l’Antic Testament o l’alienació[3] en Marx i Hegel, i que en el s. XX queda simbolitzada de manera tràgica i horrible en les armes atòmiques, que manifesten el que ha aconseguit l’ésser humà: uns èxits que el dominen i és dubtós que pugui dominar-los.
  • La indiferència davant la vida, descarregant les pròpies responsabilitats en les estructures, burocràcies…, fet que produeix un col·lapse moral.

Actualment, el papa Francesc està aprofundint en la globalització de la indiferència assenyalant que “per poder sostenir un estil de vida que exclou els altres, o per poder entusiasmar-se amb aquest ideal egoista, s’ha desenvolupat una globalització de la indiferència. Gairebé sense advertir-ho, ens tornem incapaços de compadir-nos davant els clams dels altres, ja no plorem davant el drama dels altres ni ens interessa tenir-ne cura, com si tot fos una responsabilitat aliena que no ens incumbeix. La cultura del benestar ens anestesia…” (Evangelii gaudium, 54).

Si tornem a l’home i la dona del segle XXI i, en particular, als que opten per posar la seva confiança en Trump, en Marine Le Pen…, ¿no són un reflex d’aquesta deshumanització?, un exponent de la globalització de la indiferència?, una forma d’idolatria que posa la seva confiança en el poder dels diners, de la força, de la violència…, per mantenir el seu benestar?.

Tornar al camí de l’humanisme s’ha convertit en un dels reptes més importants per a la nostra pròpia supervivència; però això no serà possible si no som capaços de formar persones amb objectius vitals diferents dels de la cultura capitalista. Mentrestant, el sistema funcionarà proposant-nos alternatives polítiques diverses, aparentment enfrontades, però que ens intentaran convèncer de les bondats del sistema recorrent a estratègies diferents: la seducció, la por o la violència.

***

[1] Erich Fromm: Anatomía de la destructividad humana, pàg. 362.

[2] Adorar en comptes de Déu les pròpies obres –una cosa, un objecte exterior- i transferir-li la vivència de les seves pròpies activitats o de les seves pròpies experiències.

[3] Situació en què l’home es perd i deixa de sentir-se el centre de la seva activitat, es converteix en cosa i està dominat per les coses.

humanidad

Imatge extreta de: Pixabay