Reflexions en veu alta a propòsit de la pau (I)

Reflexions en veu alta a propòsit de la pau (I)

Dolors OllerFa pocs dies que hem començat un Nou Any.  D’ençà 1967 es celebra el 1 de gener la Jornada Mundial per la Pau. Enguany ha coincidit amb la 50ª edició des que fou instituïda per Pau VI a fi de ser una ocasió propicia per pregar i reflexionar cóm construir la pau. El Papa Francesc, seguint la tradició dels seus predecessors, ha publicat un missatge que porta per títol “La no violència: un estil de política per a la pau” i té l’ interès d’assumir com a pròpiament cristiana la tradició de la no violència a la vegada que l’afirma no sols com a repte personal sinó també com a veritable repte col·lectiu.

El Papa constata la violència present arreu: conflictes  a totes les parts d’un món desigual, fragmentat i dividit (Síria, Iraq, Iemen, Palestina, Somàlia, República Centreafricana, Colòmbia, Ucraïna…), que es multipliquen i s’interconnecten, circumstància que ha disparat el fenomen de l’anomenat terrorisme global; augment de la criminalitat a molts llocs; abús contra migrants i víctimes de tràfic de persones, i podríem continuar. Tota aquesta violència, com és prou conegut, té nefastes conseqüències i així ens trobem que avui, en el món, hi ha mes de 290 milions de desplaçats forçosos a causa dels conflictes armats, vulneració dels drets humans, el canvi climàtic i l’empobriment. I 60.000 persones amb dret a protecció internacional estan retingudes en camps europeus, mentre d’altres ho estan en tercers països si és que no han estat ja retornades als seus països d’origen, perquè els hem barrat al pas als nostres, externalitzant la gestió dels fluxos migratoris per la via de declarar “països segurs” a països que dubtosament ho són. En altres paraules, Europa, oblidant el seu passat migratori prefereix girar el cap davant duna tragèdia humana que s’ha cobrat ja massa vides: el 2016 l’acabem de tancar amb l’escruixidora xifra de 5000 morts al Mediterrani, que s’ha convertit en una gran fosa comuna. Però el drama i el sense sentit dels conflictes armats no acaba aquí: darrera les guerres hi ha qui es lucre, qui mou el negoci de la destrucció i posterior “construcció”. Les companyies exportadores d’armes ofereixen sistemes de blindatge de les fronteres europees per barrar el pas als que fugen dels conflictes que elles mateixes contribueixen a crear. En definitiva, un pervers negoci sobre el qual directa o indirectament edifiquem el nostre benestar.

Amb valentia el Papa Francesc denúncia que la pretensió de respondre a la violència amb violència no porta altra cosa que a més sofriment, mort, desplaçaments forçats, destrucció, privació de recursos per atendre les necessitats reals de les poblacions. I fa una crida universal a conformar els sentiments i valors més profunds de les persones a la no violència, a fi que aquesta actitud esdevingui “l’estil de les nostres decisions, de les nostres relacions, de les nostres accions i de la política en totes les formes”, tant en l’àmbit  local i quotidià com en l’ordre mundial. És, per tant, una crida en favor de la no violència activa, que no es pot  confondre  amb la passivitat o la resignació davant el mal i la injustícia, doncs en realitat és justament el contrari: la no violència activa consisteix en el compromís radical en defensa de la vida i en favor de les víctimes, però pel camí de l’amor, “tornant bé per mal”. No és desinterès i passivitat, sinó solidaritat, generositat, perdó compassiu. I, pels cristians, la persona central en qui hem de centrar-nos en aquest tema és Jesús el Senyor. El Papa Francesc recorda que és Jesús qui ens ha mostrat l’origen de la violència, que no es troba sinó en la interioritat de l’ésser humà, doncs el “cor” de la persona és un veritable “camp de batalla entre la violència i la pau”, des d’on sorgeixen els pensaments perversos (Mc 7,21). En conseqüència, la superació de la violència requereix una transformació interior de les persones, assumint la proposta de vida de Jesucrist, que passa per acollir l’amor i el perdó incondicionals de Déu, reconèixer la pròpia violència i, des d’aquí, optar per l’amor als enemics, el camí que Jesús mateix va seguir. Per Francesc, aquesta actitud representa una veritable “revolució”, que és justament l’única via que pot dur la pau al món. Jesús constitueix un model nítid de no violència al llarg de la seva vida i els seus ensenyaments, com ara estimar els enemics, parar l’altra galta, no lapidar l’adultera, el no desembeinar l’espasa dirigit a Pere i sobretot la seva coherència de vida fins a donar-la per amor, perdonant els seus enemics,  ha estat el camí de molts cristians al llarg de la historia que han fet seves les benaurances i s’han convertit en instruments de pau, com també fa notar el Papa.  Per tant, cal fer notar que el Papa Francesc no sols proposa la no violència activa com a estil per una política de la pau, que posi l’accent en la resolució dels conflictes i en la lluita contra la violència estructural que provoca tantes víctimes (n’és encara avui la primera causa); també ,i molt especialment, proposa la no violència com a estil de vida que amari els nostres gestos, opcions, actuacions.

És des d’aquí que aposta per una ètica de la fraternitat, per tal que la relació entre persones i pobles no es basi en la lògica de la por i la violència, sinó en la responsabilitat, el respecte i el diàleg sincer, que ha de començar ja al si de la família, espai fonamental d’aprenentatge per a la superació del conflicte a través de la via del diàleg, el respecte, la cerca del bé de l’altre, la misericòrdia i el perdó. I conclou amb una crida a tots els líders polítics i religiosos i als responsables de les institucions internacionals i dels mitjans de comunicació a aplicar les benaurances (Mt 5, 3-10) en el desenvolupament de les seves responsabilitats, per tal de construir la societat com a treballadors de la pau, practicant la misericòrdia, evitant “descartar” persones i danyar el medi ambient o pretendre guanyar a tota costa, elegint la solidaritat i la no violència activa com a estil de vida.

Però la no violència no és quelcom exclusiu dels cristians sinó que és patrimoni de les tradicions religioses de la humanitat, per a les quals la compassió i la no violència són essencials i produeixen fruits importants, com els assolits per Gandhi, Luther King i Leymah Gboiwe amb milers de dones liberianes. Cap religió no és terrorista, no es pot usar el nom de Déu per justificar la violència, només la pau és santa, no la guerra, recorda el Papa Francesc i ens diu també que tot això no ha de quedar en una convicció intel·lectual; cal incorporar-ho com a hàbit del nostre caràcter, tot educant els nostres sentiments i els mecanismes personals més profunds i inconscients, per no caure en la violència quan les circumstàncies ens porten al límit i també per evitar fer-nos promotors o partícips d’estructures col·lectives generadores de violència. Difícilment podrem assolir aquest repte si no aprenem a reconèixer en el nostre interior la gratuïtat de l’amor incondicional de Déu, expressat de forma plena en Crist Jesús i ens deixem conduir per Ell. D’aquí la importància de la pregària, que ens ajuda a posar Déu en el centre de la nostra existència.

paz

Imatge extreta de: Pixabay