Reflexió de cap d’any: Recosir un món que es trenca (II)

Reflexió de cap d’any: Recosir un món que es trenca (II)

Cristianisme i Justícia[Ahir vam publicar la primera part de la nostra ja tradicional “Reflexió de cap d’any”. La podeu trobar fent clic aquí o també podeu llegir i /o descarregar el Paper complet].

Conflictes bèl·lics nous sense que es tanquin els antics

Aquesta por i aquests murs que detenen persones però no intercepten capitals són la lamentable resposta al drama dels refugiats. Mai al món, després de la Segona Guerra Mundial, s’havien comptabilitzat tants milions de refugiats i desplaçats. Aquest increment és degut a l’aparició de nous conflictes armats i a la reobertura d’altres més antics que, com ferides mal tancades, tornen un dia a sagnar.

L’informe Alerta 2016!, de l’Escola de Cultura de Pau, va registrar durant l’any 2015 fins a 35 conflictes armats: 13 a Àfrica, 12 a Àsia, 6 a l’Orient Pròxim, 3 a Europa i 1 a Amèrica. Certament, el focus mediàtic es concentra actualment a Síria i l’Iraq, però són molts més els països que es troben en un context d’alta violència: Ucraïna, Líbia, Egipte, Nigèria, Palestina, Somàlia, Sudan del Sud, Afganistan, Pakistan, Iemen…

Les conseqüències d’aquests conflictes bèl·lics per a la població civil impliquen també massacres, execucions sumàries, detencions arbitràries, tortures, desplaçaments forçats, ús de la violència sexual com a arma de guerra o reclutament de menors, per esmentar-ne algunes. Les dades conformen una fotografia estremidora: 60 milions de persones entre refugiats i desplaçats, i 83 escenaris de tensió a nivell global… L’any 2015 van morir 167.000 persones a causa dels conflictes armats, i no sembla que les xifres d’aquest 2016 hagin de ser més falagueres.

Invertir aquesta tendència mundial envers la violència com a mètode de resolució dels conflictes (i com a negoci i indústria, no ho oblidem!) requereix també fer un gir cultural cap a la pau, cap a uns valors i unes actituds que posin la vida en primer pla. Ja ho deia María Zambrano: «La pau és molt més que una presa de posició: és una autèntica revolució, una manera de viure, una manera d’habitar el planeta, una manera de ser persona».

La dissidència eclesial

La falta d’una autèntica cultura de la pau i el diàleg s’observa també en certs àmbits eclesials. De fet, l’extrema dreta eclesial ha reaccionat amb vehemència a l’obertura del debat clar i assossegat que el papa Francesc ha plantejat sobre alguns temes difícils i polèmics. Paradoxalment, aquells que defensen la necessitat de la centralitat papal en l’Església i que veuen en la delegació d’alguns temes a les conferències episcopals de cada país una font de caos, divisió i relativisme, són els mateixos que han aixecat la veu contra el pontífex. Paradoxalment altra vegada, aquells que temps enrere denunciaven els corrents eclesials progressistes considerant-los heterodoxos perquè discrepaven d’algunes de les directrius de Joan Pau II avui qualifiquen el papa Francesc amb el mateix adjectiu. Així doncs, aquells que es presentaven com a papistes i que ara critiquen el Papa no seguien el bisbe de Roma, sinó la seva pròpia ideologia.

Tenim un Papa que estimula el debat i que fins i tot anima a expressar discrepàncies, i que ho fa perquè està convençut que Déu guia l’Església no tan sols inspirant el seu cap, sinó tots els estaments implicats. Així ho va fer en l’inici del Sínode de la Família, al llarg del qual animà cada bisbe a expressar el seu parer prèvia consulta als creients de la diòcesi respectiva. Ara, tres anys després de l’elecció del Papa, els sectors conservadors de l’Església ja manifesten públicament la seva disconformitat, i ho fan des de la convicció que el diàleg obert sobre uns temes determinats provoca incertesa, confusió i alarma en molts fidels. Novament es manifesten les dificultats i la por a la pluralitat, i l’enyorança d’un autoritarisme eclesial de caràcter absolutista, com d’altra banda són tots els autoritarismes.

Els mitjans de comunicació social (MCS) com a circ romà

Encara que el món necessita més diàleg, els MCS, tan importants avui en dia, no fan sinó atiar el foc dels conflictes. Albert Camus repetia sovint aquest lema: «Al lector se li ha de donar el que necessita saber, no el que li agrada llegir». I l’home insistia: «Un país val el que val la seva premsa», a la qual avui hem de sumar la televisió i la ràdio. Tanmateix, constatem que una part dels debats televisius són simplement recreacions de les lluites dels circs romans: la gent busca confrontació, i sang. I les cadenes televisives paguen als nous gladiadors segons el nombre de dards i punyalades que reparteixen en forma de crits i d’insults. Fins i tot els informatius mostren les catàstrofes cada cop amb més cruesa per vèncer la insensibilitat creixent del televident. De la mateixa manera, els titulars s’omplen d’expressions que subratllen les crisis de les institucions, les confrontacions en els partits, les desavinences entre jugadors i entrenadors, etc. Paraules de crítica emeses en privat són elevades a autèntiques declaracions de guerra; els mitjans mateixos narren les ruptures que s’han encarregat d’atiar personalment… Mana l’audiència i la publicitat, encara que la veritat hagi de ser substituïda per l’espectacle. Mentida, calúmnia, difamació i sensacionalisme són les quatre temptacions dels mitjans, segons el papa Francesc.

Des de Cristianisme i Justícia fem una crida al diàleg i al debat. Des de l’àgora de Grècia, aquests principis van fundar la nostra cultura i el que som avui en dia. Roma va caure quan es va transformar en espectacle decadent. Europa va renéixer en la modernitat recuperant l’esperit de Grècia. La fi de l’exposició serena de les idees serà la fi de la democràcia i la fi d’Europa. Moguts per la cobdícia, la por, les baixes passions, la indiferència davant del dolor aliè…, i amb un pas accelerat, ens adrecem cap al precipici. I malgrat això, contra tota evidència, la fe en la humanitat i en allò més sagrat que conté ens animen a creure en la possibilitat de canviar el rumb.

recoser

Imatge extreta de: Pixabay