Reflexió de cap d’any: Recosir un món que es trenca (I)

Reflexió de cap d’any: Recosir un món que es trenca (I)

Cristianisme i JustíciaAbandonem l’any 2016 amb una llarga llista de problemes no resolts, una llista a la qual s’han afegit unes quantes fractures noves. El dolor va creixent, i les morts de tants «sants innocents» semblen eclipsar les esperances generades pels «naixements» de moltes iniciatives solidàries. Tot drama humà suscita l’aparició de petits o grans herois que, sovint amb molta discreció, curen, acullen o acompanyen. Allà on es genera un nou sofriment, sorgeix gent concreta que se solidaritza amb el qui pateix, que comparteix amb ell el que té o que s’arrisca a denunciar la injustícia que ha causat el dolor. Ho hem vist en el drama dels refugiats, en el procés de pau de Colòmbia, en l’huracà d’Haití… Recosir el món també és acabar amb les diferències irritants entre la riquesa de l’1% de la humanitat i el 99% restant. I aquesta fractura humana es projecta cap a la natura. El diàleg amb ella s’anomena «ecologia».

Constatem que una gran part dels problemes mundials estan causats per la incapacitat de diàleg de les parts enfrontades i per una polarització creixent dels discursos que destrueix les posicions intermèdies, que són els ponts a través els quals necessàriament transitarà la solució.

Des de Cristianisme i Justícia llancem una crida al diàleg com a única via per rebaixar les tensions que amenacen trencar les relacions en molts àmbits de la nostra vida.

El rèdit electoral de la confrontació

Entre les fites polítiques que han tingut lloc aquest 2016 hi ha un element comú: el rèdit electoral de l’ús de la confrontació. I no parlem de la confrontació d’idees, ens referim a la de persones, de col·lectius, de nacions. Ho hem vist en el debat sobre el Brexit, en el referèndum per a un acord de pau a Colòmbia o en la victòria de Trump als EUA.

L’insult personal, la mentida, el despropòsit, l’adopció de posicions irreconciliables i extremes funcionen quan es tracta de guanyar eleccions i referèndums perquè connecten amb la indignació social i canalitzen les ànsies de seguretat i de proteccionisme actuals. Resulta paradigmàtic el cas de les eleccions americanes, amb un candidat que no va dissimular el seu tarannà i va mostrar tothora un desvergonyiment desmesurat repartint insults sense parar. Un nou corrent, el de l’autoritarisme identitari, s’ha colat per les escletxes que una democràcia de baixa intensitat ha deixat obertes.

Vivim una paradoxa política: el mateix ciutadà que demana transparència i una més gran participació democràtica castiga el partit que mostra els seus debats interns públicament, perquè els interpreta com a manifestacions de feblesa.

En el cas espanyol, al cap de quatre anys d’un govern de majoria absoluta acostumat a fer i desfer al seu gust, la manca de di- àleg ha ofert al país un any d’inoperància política. Les posicions minoritàries no han estat incorporades per enriquir el debat polític, al contrari: han estat aixafades o menystingudes, la qual cosa impossibilita la construcció d’una societat vertaderament democràtica i plural. En la pràctica, l’objectiu més habitual ha estat el de destruir el partit o grup rival, més que no pas vetllar pels interessos del país, encara que després no es disposi d’una proposta per recollir el que el desgast social i polític genera. De la mateixa manera, podem considerar el deteriorament de les relacions entre Catalunya i la resta de comunitats autònomes, o amb el Govern central. Ni tan sols és possible parlar de «diàleg de sords» perquè el diàleg va desaparèixer fa anys, amb el risc consegüent de fracturar els partits, polaritzar les opinions i fer desaparèixer les propostes intermèdies.

No s’escolta, s’imposa; no es valora, es condemna; no es construeix, es destrueix. La complexitat de les decisions a prendre ha de venir acompanyada de processos deliberatius clars, oberts, dialogants… En cas contrari, el ciutadà mitjà, cansat i desanimat, s’abstindrà o escollirà l’opció que amb més celeritat permeti el canvi de coordenades polítiques, encara que sigui per la via autoritària, intolerant i de confrontació.

L’extrema dreta com a problema i com a símptoma

Un altre símptoma que demostra fins a quin punt la nostra societat manifesta cada cop més hostilitat envers la democràcia és l’auge de l’extrema dreta a Europa: ja no es tracta només d’una ideologia de minories reduïdes, sinó d’una veritable temptació per a les masses. A Polònia, un partit com l’anomenat Llei i Justícia va obtenir el 37,6% dels vots l’any 2015; a Hongria, el Moviment per a una Hongria millor (Jobbik), va assolir el 20,2% el 2014. L’auge d’aquests moviments no es dóna només en països on la democràcia és una realitat relativament recent. Als països nòrdics ha crescut fins a assolir percentatges alarmants, com ara el 13% de Suècia i el 21% de Dinamarca. En altres de llarga tradició democràtica –per exemple França (27%), Alemanya (14%), Suïssa (29%) o Àustria (20%)– les dades són profundament preocupants. A més, l’augment de l’extrema dreta està condicionant les polítiques de tots els països europeus en matèries com són la immigració, l’acollida de refugiats o fins i tot la llibertat religiosa.

Una bona part d’aquest creixement s’esdevé precisament en barris o en ciutats que havien estat considerats feus dels partits d’esquerres. Les desigualtats creixents i la globalització del mercat de treball de més baixa qualificació han deixat desprotegides unes determinades capes socials i han desencadenat la por en una part important de la població. La immigració ha passat a ser vista com una amenaça en els àmbits econòmic, cultural i religiós (en l’Europa descristianitzada!); la por «arrela» amb gran facilitat i explota en forma d’extrema dreta.

Per contrarestar l’auge d’aquests moviments és necessari no obviar les causes profundes que l’afavoreixen i construir un nou relat en què la reducció de la desigualtat, la protecció social i la lluita contra els prejudicis culturals puguin tenir un pes decisiu. Tant partits com la societat civil no tan sols ens hi juguem la convivència sinó el futur de la nostra democràcia; una democràcia política que no pot existir sense democràcia econòmica.

Si fa uns anys podíem pensar que la democràcia i la modernitat eren «la fi de la història» i que, a poc a poc, tots els països s’anirien afegint a la fortalesa de la seva «veritat», ara mateix presenciem involucions importants (la Turquia d’Erdogan, la Rússia de Putin, els EUA de Trump…). Així, si fa uns anys semblava que caminà- vem inexorablement cap a una globalització de la democràcia, avui sembla més probable el retorn a una globalització de la por i de les fronteres.

***

La segona part d’aquest Paper la publicarem demà al blog. Si no pots esperar i vols llegir-lo complet, fes clic aquí.

fin de año

Imatge extreta de: Pixabay