Berlín: davant l’extrema vulnerabilitat de les nostres vides

Berlín: davant l’extrema vulnerabilitat de les nostres vides

Xavi Casanovas / Santi Torres. Ens llevem amb la notícia d’un nou atemptat, aquest cop a Berlín. A l’espera  de confirmar-ne l’autoria, restem un cop més atònits i colpits per les imatges i les xifres de la barbàrie. La nostra solidaritat amb les víctimes berlineses, i amb totes les víctimes d’allò que es va dibuixant poc a poc com una guerra d’abast més global del que haguéssim pogut imaginar. A Europa se li imposa una realitat nova i desconeguda, atemorida i recelosa per l’arribada forçosa de milers i milers de germans que fugen precisament d’aquella violència que tant ens horroritza i que ara ens colpeja de ben a prop.

Dues reflexions ens venen al cap davant de fets tràgics i violents com aquest:

1. La primera reflexió ens remet a l’extrema vulnerabilitat de les nostres vides. Potser en algun moment hem arribat a pensar que érem éssers indestructibles, que la seguretat era intrínseca a la vida a Europa. La fragilitat de les nostres vides es posa en evidència en cada nou atemptat, en cada agressió a casa nostra. I no deixa de descol·locar-nos, de recordar-nos que la vida és quelcom realment fràgil a cuidar. Sí, som éssers vulnerables, també dins aquesta Europa fortalesa que intentem construir. Per molt que aixequem tanques, murs i externalitzem fronteres, difícilment aconseguirem d’alliberar-nos de la fragilitat que forma part de la condició humana.

2.  En segon lloc aquests atemptats responen a una escalada de violència global, una violència que es viu diàriament als països de l’Orient Mitjà, i de la qual a Europa només en rebem els ressons, les segones derivades. Això ens recorda que per acabar amb aquest horror ens caldrà una aposta i una implicació clara per treballar la pau. No pot ser que mentre lamentem això, seguim exportant armes arreu i també als llocs de conflicte. No pot ser que una part important de l’ajut al desenvolupament vagi destinat a reforçar fronteres externes, a la construcció de murs… a impedir que les persones que fugen desesperadament no tinguin vies segures i ordenades de sortida. No pot ser que mentre plorem els morts, seguim insistint en models econòmics i socials que fomenten la segregació, el salvis qui es pugui, la indiferència, l’individualisme…, el nihilisme.

Atacar els símptomes sense plantejar-se anar a l’arrel de la malaltia i del problema, és seguir abandonant la nostra sort a polítiques basades únicament en la seguretat i la militarització. Des de la solidaritat amb les víctimes d’aquest atemptat, cal que fets tràgics com aquests ens ajudin a reflexionar que Europa no pot seguir donant l’esquena al món. Podrà reaccionar Europa?  Ens ho juguem tot.

Berlín

Imatge extreta de: Pixabay