Lucidesa, compassió i utopia: competències espirituals per a un món en canvi

Lucidesa, compassió i utopia: competències espirituals per a un món en canvi

[Aquest article forma part del Quadern CJ número 200 i correspon al setè capítol. Durant les properes setmanes publicarem en aquest blog la resta de capítols del quadern.]

José LagunaEn el món educatiu es va imposant la metodologia competencial que defineix, articula i avalua els sabers pràctics que els alumnes han d’adquirir. Segons l’aprenentatge competencial, saber matemàtiques no és només recitar de memòria les taules de multiplicar sinó ser capaç de calcular quants euros hem de donar a la caixera quan hem omplert la bossa d’anar a comprar amb tres quilos i mig de taronges, i dos de pomes. Una de les alertes educatives que periòdicament revelen les famoses proves PISA és que els estudiants espanyols se saben les taules de multiplicar perfectament bé però no saben quant han de pagar al supermercat. Aquesta concisa presentació de la metodologia competencial no amaga les veus crítiques que l’acusen de mercantilitzar el coneixement i menysprear els sabers no instrumentals.

En l’intent prospectiu d’albirar els desafiaments d’una espiritualitat significativa per al segle XXI, ens adrecem a la metodologia competencial per determinar els aprenentatges espirituals que considerem «útils» quan es tracta de transitar per un món complex, plural i globalitzat. No ens plantegem tant descriure pràctiques meditatives (oració, silenci, ascesi, litúrgia, etc.) com els efectes que poden tenir: quina saviesa per a la vida quotidiana necessiten els homes i les dones que avui s’exerciten en la pràctica de l’espiritualitat? Com passava en el cas de l’educació, som conscients de la deriva utilitarista que el neoliberalisme vol imposar sobre activitats gratuïtes i «inútils» com ara l’espiritualitat; la nostra perspectiva competencial se situa rere la pedagogia de la carta de Santiago que es planteja determinar la fe que no es veu a partir de les obres observables (Sant 2,18).

De la fuga mundi a l’espiritualitat en i per a la realitat

Partim de la definició d’espiritualitat que proposa Jon Sobrino com la capacitat que tot ésser humà té de reaccionar davant la realitat amb ultimitat. L’espiritualitat no és una fuga mundi que fuig del compromís transformador d’una realitat sovint injusta, sinó una relació transcendent amb el món que s’habita. És en aquesta relació amb una realitat que s’obre més enllà de la dada empírica en què la lucidesa, la compassió i la utopia constitueixen, segons el nostre parer, tres competències essencials d’una espiritualitat cristiana.

Abans de fer-ne breument una anàlisi, convé assenyalar que l’espiritualitat cristiana defineix la seva «ultimitat» des de la creu i la resurrecció de Jesucrist. Hi ha moltes espiritualitats però només una es confronta amb la vida, la mort en la creu i la resurrecció d’una víctima que confessem com a Déu. L’espiritualitat cristiana se situa en un eix de coordenades en què conflueixen el patiment dels crucificats de la història i l’esperança de la intervenció salvífica de Déu en favor seu. Ser espiritualment competents suposa inserir-se cristianament en la dinàmica pasqual (mort i resurrecció) de la realitat.

Del silenci contemplatiu a la lucidesa personal i social

Aquells i aquelles que s’endinsen pels camins de la interioritat coincideixen a afirmar que la pràctica assídua del silenci, lluny d’emmurallar-los rere una abstracció autista, els fa molt més conscients del seu món interior i de la realitat circumdant. Com les aigües tèrboles que en estancar-se es fan cada cop més transparents, el silenci contemplatiu emmudeix sorolls, prejudicis i discursos hegemònics per arribar a l’essència de la realitat i anomenar les coses pel seu nom veritable.

La lucidesa com a capacitat de relacionar-se de manera desideologitzada amb la realitat és vital en èpoques de trànsit com l’actual, en què l’absència de metarelats compartits és un brou de cultiu per a epistemologies interessades que redueixen la realitat a contractes socials autodefensius i relacions mercantils.

Al final del capítol segon del llibre de l’Èxode es diu que Déu va escoltar els laments del seu poble i va comprendre el que estava passant (cf. 2, 23-25), un «comprendre» diví que reconeix les víctimes de l’esclavitud del faraó. Reconèixer la injustícia estructural que batega rere el clamor de les víctimes és una competència espiritual especialment necessària en un moment de capitalisme sense límit que vol eludir la seva responsabilitat directa sobre el patiment de grans majories empobrides i culpablement invisibilitzades.

En el context d’una espiritualitat vàlida per a una època que encara està en gestació, la lucidesa es relaciona amb la capacitat de discernir els «esperits» que bateguen rere la realitat personal i social. Es tracta de la competència de reconèixer la presència de dinàmiques de pecat i de gràcia en la història; les primeres per tal de combatre-les i les últimes per fomentar-les.

De la lucidesa a la compassió

Si amb l’espiritualitat guanyem lucidesa, necessàriament ens fem més compassius. L’espiritualitat alimenta una mirada samaritana que ens fa reaccionar amb compassió davant les víctimes que ens vénen a trobar. Seguint Lévinas, els cristians afirmem que, en la mirada interior pròpia de l’espiritualitat, no tan sols ens trobem amb el «rostre de l’Altre» sinó també, i inseparablement, amb els rostres dels altres i les altres sofrents, vides que ens interpel·len i ens responsabilitzen.

Al començament del segle XXI la compassió és una competència que ha d’unir la justícia amb la cura dels altres i de la Terra. L’espiritualitat enfonsa les seves arrels en una hospitalitat radical que vol suturar una fraternitat que la modernitat individualista va deixar malferida. Avui, la cura dels altres se situa en un horitzó intergeneracional en què una solidaritat diacrònica ens fa responsables de la casa comuna que deixem en herència als nostres fills i les nostres filles.

De la globalització sacralitzada a la utopia sostenible

El que ens diferencia i determina com a espècie és l’interès que manifestem a transformar la natura en cultura. Des del primer ésser humà que va llaurar la terra per forçar-la a donar fruit allà on ell volia fins a l’astronauta que desafia la llei de la gravetat entestada a ancorar-lo a terra, la història de la humanitat és l’esforç continu per acostar la realitat a l’horitzó de les nostres necessitats i dels nostres somnis. En l’àmbit de l’espiritualitat cristiana, aquest horitzó és determinat per les necessitats dels últims (els que ara passen fam, els que ploren, les dones maltractades, els refugiats, etc.) i la promesa divina de la reversibilitat d’aquesta situació («Feliços els que ara patiu fam perquè sereu sadollats. Feliços els que ara ploreu perquè riureu…» Lc 6,20-26).

El somni diví sobre la humanitat s’anomena Regne de Déu, i la competència espiritual consisteix en el treball d’acostar-hi la realitat. Una competència que se situa entre l’activisme transformador i la passivitat agraïda, una tensió espiritual que la tradició ignasiana resumeix encertadament: «Actua com si tot depengués de tu, sabent que en realitat tot depèn de Déu».

El «ja però encara no» paulí no és una hermenèutica consoladora que s’exhaureix en explicar el present sinó el fibló que impulsa a regionalitzar l’esperança: «Com a Gran Absent i Gran Vigent, la Utopia, que pot ser el millor nom del Déu-sense-nom, serà sempre un inconvenient o una objecció a tot el que els éssers humans construïm perquè encara queda lluny de les nostres aspiracions; i serà, alhora, un esperó davant totes les nostres decepcions: perquè, encara que no sigui veritat plena allò del “yes, we can” o “sí que es pot fer” –com han mostrat els fets–, continuarà sent molt veritat que “alguna cosa sí que es pot fer”. I això és l’únic que en cada moment se’ns demana».

En la nostra modernitat líquida, la utopia del Regne ha de dialogar críticament amb una globalització sacralitzada com a «ultimitat» inqüestionable. La competència espiritual alerta sobre la perversió d’una universalitat financera presentada amb contorns messiànics i edificada sobre aranzels socials homicides. Justícia, bé comú i desenvolupament sostenible són tres exigències utòpiques i espirituals que cap globalització pot passar per alt.

Per a una mística femenina

(La) lucidesa, (la) compassió i (la) utopia són substantius femenins. No es tracta d’una casualitat, l’elecció del gènere ha estat pretesa. Parafrasejant Karl Rahner, per al qual el cristià del segle XXI serà místic o no serà, estic absolutament convençut que l’espiritualitat del segle XXI serà femenina (eco-femenina) o no serà. És hora que la Ruah s’expressi en el seu propi llenguatge, i per a això els homes hauríem d’exercir més sovint les competències del silenci i l’escolta. En darrer terme, l’espiritualitat és això: fer silenci per escoltar-la a Ella.

lucidez

Imatge extreta de: Taringa!

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.