Quan l’esperança no és una il·lusió: per a una emergència de la veu dels moviments en lluita

Quan l’esperança no és una il·lusió: per a una emergència de la veu dels moviments en lluita

Neus ForcanoÉs difícil, en aquest temps de crisi, besllumar un canvi polític que no sigui un altre que haver de suportar encara les imposicions del neoliberalisme més devastador en aquesta vella Europa que s’escletxa. Una Europa que és incapaç de respondre a la crisi humanitària de tants refugiats polítics per la guerra de Síria; de tantes dones i infants forçats per les màfies a comerciar amb el seu cos; a tantes treballadores i treballadors sense feina, sense casa, sense drets polítics i laborals, impossibilitats de fer sentir la seva veu en un sistema polític que ha buidat el sentit de democràcia per omplir-lo de corrupció, de portes giratòries i de representants dels interessos de l’elit financera i de les grans corporacions.

I és difícil, també, en aquest context d’esgotament de discursos i polítiques que albirin canvis imminents, sentir la veu i les propostes d’una persona esperançada. I vull dir “esperançada”, no com s’invalida a vegades en el sentit “d’il·lusa”, com si ens referíssim a algú que no toca de peus a terra. Al contrari, vull dir “esperançada” en el sentit profund i subversiu d’aquell que, des de la humilitat de reconèixe’s en camí juntament amb d’altres, i de reconèixer la dignitat de cada persona i de cada poble, “té confiança” en la capacitat que tenim com a persones de fer un gest nou, de crear alguna cosa nova, d’actuar d’una manera diferent, davant dels reptes reals que ens atenallen.

Dimecres passat, 2 de novembre, se sentien a l’Església de Casp les paraules de Boaventura Sousa de Santos, convidat per Cristianisme i Justícia. Aquest reconegut sociòleg portuguès ha dedicat bona part de la seva tasca docent i de les seves dots d’analista i d’activista polític, a fer conèixer les veus i les experiències dels moviments en lluita de camperols, d’obrers, de feministes, dels indígenes, dels moviments reivindicatius dels drets humans, que han estat i són actius a l’Amèrica llatina, a l’Àfrica i a l’Àsia. I ho fa des del convenciment que ens cal escoltar la riquesa i els coneixements de les lluites socials resistents al capitalisme, al colonialisme i al patriarcat.

Boaventura de Sousa Santos constata l’absurditat que ens aclapara després de lluitar tant de temps a favor dels drets laborals i socials, i veure com la Troika i les polítiques de conjuntura els esvaeixen. Com és possible ­-ens pregunta a l’audiència i es pregunta-, que després d’anys d’educació, de formulació de lleis d’igualtat i de polítiques de ciutadania, la violència contra les dones no desaparegui i el fonamentalisme més atroç sembri ciutats d’arreu de por i de morts. Si hi ha tanta necessitat de reaccionar, com és que les nostres societats semblen adormides? Per què no canvien les polítiques i la forma de fer política? Per què no ressorgeix amb força una teologia de l’alliberament que reorienti la nostra manera de viure, de creure, de celebrar, de fer comunitat eclesial, de comprometre’ns políticament en la nostra societat?

Si com deia Gramsci, ens trobem en un món que no acaba de morir però tampoc no sabem com ha de néixer, caldrà fer emergir el bagatge i la visió del món de tots aquests moviments socials i polítics de qui ens cal aprendre per anar més enllà del nostre etnocentrisme europeu. Aquests moviments han desenvolupat una resistència que no ha estat només reivindicativa. La lluita pels drets i per l’ecosistema, els ha arrelat, els ha permès apoderar-se, ser elles i ells mateixos. Podem aprendre’n, també, què és ser espiritual. No es tracta de religiositat, sinó de cultivar una espiritualitat que creu, fermament, que la transcendència es mostra en la immanència i, per això, un arbre és sagrat; un riu és sagrat; una persona, un poble i una cultura, arrelats a un lloc i compromesos a tenir cura del lloc perquè tothom hi visqui en dignitat, són sagrats. Sousa ens convida a practicar el que ell anomena una “sociologia de les emergències”, amb la missió de detectar les capacitats emancipadores de les protestes que s’han alçat i dels models alternatius que s’han assajat contra la triple dominació de la colonització, del capitalisme i del patriarcat.

Bon coneixedor dels moviments altermundialistes i partícep actiu del Fòrum social mundial, ell mateix intenta fer de traductor dels valors, dels conceptes i de les estratègies de lluita que es puguin compartir entre cultures, entre pobles, i fins i tot, entre grups socials d’una mateixa societat, perquè puguem lluitar per objectius comuns. La “línia abismal” que separa els ciutadans dels no ciutadans, els homes de les dones, els blancs dels indígenes, els que tenen un sou i uns drets, dels qui no els tenen… s’ha de salvar amb una actitud d’escolta -ens diu-, perquè “escoltar és entendre els silencis, allò que no es diu, allò que diuen els altres” i que el discurs hegemònic, tossut a mantenir-nos cecs, sords i desesperançats, s’esforça a silenciar. Per això el seu compromís és fer present aquestes absències, aquestes veus silenciades; perquè el progrés desbocat i la idolatria dels diners, oculta més que no il·lumina. El Déu en què creu el cristianisme és un Déu fronterer i militant en aquesta “línia abismal” al costat dels desplaçats, dels refugiats, dels abusats, de les maltractades, de les violades, de les víctimes de tots els tipus de feixismes i violències que agredeixen la dignitat de les persones.

Com mostren alguns dels títols de les obres que té publicades –El milenio huérfano. Ensayos para una nueva cultura política (2011), Refundación del Estado en América Latina. Perspectivas desde una epistemologia del sur (2010), o bé Si Dios fuese un activista de los derechos humanos (2014)-, Sousa exposa la necessitat de continuar lluitant pels drets de les persones, dels pobles i de la natura, perquè la realitat de patiment i violència així ho demana. Ara bé, carregats d’experiències i veus -per no sentir-nos sols-, dels qui ja han assajat i estan creant models productius alternatius, xarxes solidàries anticapitalistes i antipatriarcals, i cultivant una nova espiritualitat que procuri el bé comú i l’alliberament de relacions dominadores en tots els àmbits.

esperanza

Imatge extreta de: El Pescuezo