Sobre la innovació en l'educació

Sobre la innovació en l’educació

Manu AnduezaEn aquests moments en què la innovació educativa és en boca de tots, no volem deixar passar l’oportunitat d’oferir una petita reflexió que pugui fer una mica de llum i ajudi a situar el tema.

És per això que oferim a continuació una sèrie de punts que puguin ajudar-nos a entendre el moment que vivim i l’horitzó cap al qual caminar.

1. L’educació està en crisi. És evident. Ningú que es prengui seriosament l’educació pot negar aquesta afirmació. Així ho veiem en la manca de motivació, tant d’alumnes com de professorat; en la pèrdua del valor que se li dóna a l’educació per part de la societat; en la ruptura entre el que passa i el que s’analitza dins de l’estructura escolar i el que esdevé fora d’aquesta estructura… Portem anys de lleis, renovacions i modificacions d’aquestes lleis sense anar a enlloc. Ningú no té la valentia suficient per afrontar la realitat i prendre mesures que siguin eficaces. El que estem fent és posar pedaços a una situació que necessita ser reconstruïda. A més, per si no n’hi hagués prou, l’educació s’ha convertit en moneda de canvi polític, ha perdut el lloc de privilegi que li correspon per tal d’esdevenir un mer apèndix dels programes polítics.

2. La innovació necessària. Davant la situació de profunda crisi cal una innovació. El problema és la direcció que ha de prendre. Avui no dubta ningú de la ja famosa frase de Rod Paige, secretari d’educació del Govern dels EUA de 2001 a 2005: “We still educate our students based on an agricultural timetable, in an industrial setting, but tell them they live in a digital age” (“Nosaltres encara eduquem els nostres estudiants seguint un calendari agrícola, en un entorn industrial, però els diem que viuen en una era digital”). Aquest sistema en crisi utilitza una metodologia obsoleta i un esquema que no és adient als temps que vivim i a les necessitats que generem. És necessària i urgent, per tant, la innovació. Una innovació pedagògica en metodologia, però també en continguts. Són unes altres i d’una altra manera les matèries que s’han d’estudiar. Les diferents propostes innovadores que s’estan provant ens van donant línies de treball per apuntalar per on podria anar aquesta innovació. Cal fomentar-la, animar-la i compartir-la. En contra seu hi ha les normatives taxatives. A favor seu, la imaginació que desperta entusiasme.

3. La necessària transformació. Per tant, és necessària i urgent la transformació en l’educació. No obstant això, hi ha dues premisses que no es poden oblidar mai. La primera és quina transformació cal fer. Al número 58 del document “L’escola catòlica”, de la Sagrada Congregació per a l’Educació Catòlica, publicat a Roma el 19 de març de 1977, se’ns diu que l’educació ha d’afavorir la transformació social. Sense aquest element no ens serveix de res la innovació. Els nous models educatius han de tenir un horitzó que no és altre que aquesta transformació de la societat, perquè un altre món és necessari i possible. Tanmateix, si acudim a les dades que tenim, l’educació actual només serveix per mantenir el sistema tal com està. Continua sent un element de discriminació. Es continuen construint guettos i separant alumnes per classes i procedències. L’any 2009, J. L. Barbería afirmava al diari El País que “el sistema educatiu és una maquinària de reproducció de les desigualtats socioeconòmiques” (7/4/2009). D’aquí ve la importància del punt següent.

4. Una educació des del nosaltres. Aquesta és la segona premissa, tan necessària i urgent com la primera. El nosaltres parla de superar els egoismes i individualitats a què ens aboca la nostra societat. D’una banda es tracta d’ensenyar a treballar en grup. D’altra banda, de tenir clar qui és aquest nosaltres. Deia Lorenzo Milani (educador al qual el papa Francesc va posar com a model el 10 de maig de 2014 en una trobada amb les escoles italianes) que l’escola només té un problema, els nois que perd. Aquest nosaltres és tots. No serveix de res una innovació educativa que no pensa en tots. I això exigeix donar prioritat als últims. Segona premissa inexcusable. Les dades parlen per si soles. L’any 2016 Espanya encapçala la llista europea d’abandonament escolar amb un 23,5%. Una dada esgarrifosa. I més quan ho comparem amb el nivell socioeconòmic familiar i veiem on està ubicat aquest punyent 23,5%. Les comunitats autonòmiques amb menys renda són les que tenen un índex d’abandonament superior (MECyD. Les xifres de l’educació a Espanya. Estadístiques i indicadors, 2012). Innovació sí, però a favor de la transformació social. I dins de cada comunitat hi ha una clara correlació entre abandonament i classe social. I és que l’educació no aconsegueix eliminar les diferències socials.

És des d’aquí des d’on hem de valorar les innovacions educatives que s’estan fent. Sense aquests dos últims punts, no serveixen de res.

No serveix de res una innovació en centres d’elit o de determinades classes socials privilegiades. Només hi haurà transformació real de la societat quan els canvis siguin per a tothom, especialment per a aquells que ja surten amb desavantatge. Per tant, la innovació s’ha de centrar en els llocs on més falta fa, que és amb aquells que menys tenen. Malauradament, les dificultats administratives i econòmiques estan fent que això no sigui possible avui. És aquí on hem d’invertir imaginació i propostes. La innovació ha de venir acompanyada de polítiques que facin possible un canvi real, no que mantinguin les diferències que ja hi ha o que les augmentin.

Aquest és el gran repte de l’escola. Innovació sí, però per a tothom, especialment per als que més perduts estan. I tots els centres o col·lectius que optin per la innovació haurien de tenir ben presents en el seu projecte educatiu les dues premisses citades. I haurien de vetllar perquè sigui real i possible dur-lo a la pràctica.

innovación

Imatge extreta de: Pixabay