Justícia, igualtat i dret a la diferència

Justícia, igualtat i dret a la diferència

[Aquest article forma part del Quadern CJ número 200 i correspon al segon capítol. Durant les properes setmanes publicarem en aquest blog la resta de capítols del quadern.]

Joan CarreraDarrere de tota teoria sobre la justícia hi trobem un model antropològic i ètic que opta per prioritzar uns valors determinats. Per aquest motiu, des del punt de vista de l’antropologia cristiana, ens podem sentir més propers a un model antropològic i ètic que a un altre.

Si ens centrem en l’arrel del concepte justícia, del qual emanen els drets socials de segona generació, és indispensable la inclusió d’altres accents, ja que és fonamental elaborar una teoria de la justícia complexa, adequada a la realitat present i que respongui a la complexitat de la societat actual.

Una aportació plausible de la tradició cristiana i del socialisme ha estat la noció d’igualtat, de la qual es deriva naturalment la preocupació que les persones sense determinats drets socials tinguin coartada la possibilitat de desenvolupar les seves potencialitats. En un primer moment, la possibilitat d’exercir aquests drets socials es va fer dependre de la caritat envers els menys afavorits. Més endavant, aquests drets bàsics van adquirir el caràcter de drets inherents a les persones. Per tant, drets que generaven unes obligacions polítiques i socials perquè es poguessin exercir.

De mica en mica, amb la consolidació d’aquests drets, en algunes societats es derivaren unes llibertats que deixaren de ser patrimoni exclusiu d’aquelles classes socials amb mitjans efectius per exercir-los. Tot i així, aviat es veié la necessitat d’incorporar altres accents a la noció de justícia, i de no reduir-los simplement a una qüestió d’igualtat econòmica. Cal dir que aquesta ampliació no sempre fou ben vista pels moviments polítics i socials i, fins i tot, algunes vegades s’hi oposaren.

De la igualtat al reconeixement de la diferència

L’eix central del debat caldria situar-lo en definir en què som iguals i quines diferències serien acceptables, i alhora a conjugar la igualtat social i econòmica amb el dret al reconeixement de les diferències culturals. Sovint s’han presentat com un binomi oposat i difícilment reconciliable, pressuposant que el creixement econòmic implica la pèrdua de la identitat més tribal.

Així mateix, podríem afirmar que al dret al reconeixement de la diferència també hi correspon un fonament universal: tothom té dret a ser reconegut en la seva identitat única2 . Quan posem l’accent en la igualtat, ho fem sobre la premissa que tothom té un paquet idèntic de drets universals. En canvi, quan ho fem sobre el reconeixement de la diferència, el que fem és afirmar que tothom té el dret a que la seva identitat sigui reconeguda. Aquesta diferenciació, ha estat ignorada amb freqüència, encoberta o assimilada a favor d’una identitat majoritària o dominant.

En una societat complexa com la nostra, la veritable equitat rau a considerar que col·lectius diferents necessiten ajudes diferents, és a dir: no seríem justos si apliquéssim el mateix tractament sense tenir en compte aquesta premissa. Així, una justícia distributiva, o més aviat redistributiva, ha de passar per polítiques de redistribució diferenciades.

De la injustícia només socioeconòmica a la justícia també cultural

En la societat actual, constatem que la injustícia econòmica i la injustícia simbòlica o cultural estan interrelacionades, malgrat que molts presentin la solució a aquestes injustícies sacrificant un dels dos termes del binomi. Per tant, hi ha dues menes d’injustícia.

El primer tipus d’injustícia, la socioeconòmica, està molt arrelat en la mateixa estructura de la nostra societat: explotació laboral, salaris ínfims, precarització del treball, manca d’atenció sanitària… El segon tipus és la injustícia cultural o simbòlica, que potser no és tan evident en primera instància però que és tant o més anorreadora. Serien exemples clars d’aquest tipus d’injustícia la dominació cultural, és a dir, la subjecció a uns models d’interpretació i comunicació associats a una cultura aliena i que ens són estranys; la falta de reconeixement, que ens exposa a la invisibilitat en virtut d’aquests models predominants d’interpretació, comunicació i representació; o la falta de respecte en ser difamats, menyspreats de manera constant per mitjà d’estereotips en la representació cultural pública o en les interaccions quotidianes.

Tant la injustícia socioeconòmica com la simbòlica s’han generalitzat en la nostra societat. Les solucions a la primera exigeixen canvis socioeconòmics, i les solucions a la segona demanen canvis culturals. Per a alguns autors, les solucions lliberals de l’estat del benestar i del multiculturalisme –entès més com un mosaic cultural amb un marc comú juridicoestatal– són solucions superficials que fins i tot poden tenir resultats perversos a llarg termini. En el cas de l’estat del benestar, és cert que millora la redistribució econòmica i política, però no afronta verdaderament la injustícia socioeconòmica, ja que deixa intactes aquelles estructures que estan en la base d’aquesta injustícia. El mateix podem dir de la solució multiculturalista, que suposa un repartiment superficial del respecte entre les identitats ja existents, però sense anar més al fons i sense alterar-ne els continguts.

De la igualtat bàsica al dret a la diferència (sense trencar la igualtat)

La solució més radical partiria de l’aposta per reestructurar profundament les relacions de producció i les relacions de reconeixement. En l’àmbit de la identitat, suposaria una certa desconstrucció de les identitats per generar una nova estructuració a favor de l’augment de l’autoestima de tots els membres de la societat, siguin com siguin i vinguin d’on vinguin. Cal que des de l’arrel de la identitat pròpia s’apreciïn les altres identitats, cosa que faria de la societat un mosaic dinàmic, en què les diferents identitats estarien necessitades de l’intercanvi de les unes amb les altres. Un exemple molt complet el trobem en la igualtat de gènere, que representa alhora una aspiració de reconeixement diferencial contra el sexisme i una aspiració a la justícia econòmica. No es pot satisfer un dels aspectes sacrificant clarament l’altre. La solució òptima exigiria una reestructuració profunda en l’àmbit econòmic i la generació d’una desconstrucció de la identitat.

Aquesta noció més complexa d’igualtat obligaria a ampliar la visió lliberal de ciutadà (un individu amb drets) cap a una visió més comunitària, en la que el ciutadà és membre d’una comunitat concreta amb una visió concreta del món. El reconeixement ha de venir d’una identitat cultural determinada, clau per al desenvolupament dels individus com a éssers socials.

La igualtat entesa de manera complexa ha de preveure, doncs, que homes i dones necessiten una matriu comunitària per al desenvolupament ple des del punt de vista psicològic i per poder relacionar-se amb els altres sense complexos ni patologies. Aquesta matriu és bàsicament una cultura, en el sentit més ampli del terme. És en aquest àmbit comunitari on sorgeixen més espontàniament els deures, entesos com a lligams envers els altres. I, en conseqüència, és des d’aquesta matriu cultural que es pot aprendre a respectar les identitats de les altres persones.

Ara bé, és indispensable que la inclusió del dret a la diferència en els àmbits individual i col·lectiu parteixi d’una noció d’igualtat bàsica. El dret a la diferència cultural no pot trencar l’aspiració a la igualtat bàsica, sobretot, en l’àmbit socioeconòmic.

Cap a una major respecte i reconeixement de les diferències culturals

En definitiva, la dimensió cultural i la identitat formen part constitutiva de l’ésser humà, tot i que en nom de la llibertat i de la igualtat s’han volgut exterminar pobles i cultures senceres. I més encara, quan en nom de la idea de llibertat i d’igualtat, pretesament universals, no hi ha altra cosa que l’intent d’imposar-se per part d’una cultura o noció particular. Hem de superar aquest plantejament partint de concepcions més complexes, que permetin incloure dins de la noció d’igualtat el respecte a la diferència i que ens permetin trobar un camí entremig entre la homogeneitzadora concepció igualitària i la tornada a barems etnocèntrics tancats.

Certament, el camí no és fàcil i obliga a un constant discerniment. Discerniment entre la presumpció que la cultura tradicional pròpia mereix reconeixement i alhora necessita purificació i dinamisme en l’interior de cada cultura per a superar aquells valors i pràctiques que poden ser considerats inhumans.

diferencia

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.