Davant de la greu crisi socio-ambiental, és urgent una ètica planetària

Davant de la greu crisi socio-ambiental, és urgent una ètica planetària

[Aquest article forma part del Quadern CJ número 200 i correspon al primer capítol. Durant les properes setmanes publicarem en aquest blog la resta de capítols del quadern.]

Oscar MateosEl nostre món globalitzat i el seu model de consum són un gran transatlàntic amb rumb al desastre. Aquesta afirmació no és una sortida distòpica ni exagerada: la nostra empremta ecològica ha assolit nivells extraordinaris, el planeta ja no és capaç de regenerar bona part del que consumim i els experts adverteixen que si mantenim el ritme actual de consum, el 2050 necessitarem l’equivalent a tres planetes, pel cap baix, per abastar-nos. Les conseqüències de tot aquest model són sabudes i reconegudes per tothom: escalfament global, canvi climàtic, refugiats ambientals…

El sentit d’urgència respecte d’aquesta greu conjuntura ha substituït el tractament gairebé anecdòtic que rebia la qüestió del canvi climàtic fa només uns anys. La justícia ambiental s’ha convertit d’aquesta manera en una part intrínseca i ineludible del debat ampli sobre la justícia en el segle XXI. Avui dia tothom, des de grans organismes internacionals fins als principals líders mundials, passant per científics o multinacionals, reconeix un fet que és innegable i que ha estat denunciat repetidament per algunes veus des de fa anys: el model de vida occidental no és universalitzable. El gran creixement econòmic dels anomenats països emergents, basat en el model de desenvolupament capitalista, no ha estat una bona notícia, perquè ha servit per constatar que el desenvolupament era alguna cosa més que creixement econòmic, i que el progrés s’ha assolit en nom de la depredació ambiental i la consolidació d’un model de consum insostenible. Ha calgut esperar que centenars de milions de persones al Sud global (especialment a la Xina i l’Índia) abracessin el model que abans únicament ostentàvem el 15% del planeta per adonar-nos que el progrés i el desenvolupament s’han de definir seguint uns criteris i uns valors que no es limitin a la capacitat de consum i la riquesa econòmica.

Aparentment ens trobem davant d’un carreró sense sortida, un verdadera cruïlla, un compte enrere al qual la humanitat ha de ser capaç de donar la més urgent i diligent de les respostes. «El canvi climàtic és un problema global amb greus dimensions ambientals, socials, econòmiques, distributives i polítiques, i planteja un dels principals desafiaments actuals per a la humanitat» (Laudato Si’, núm. 25). «Un crit que ve de la humanitat i de la Terra mateixa, un crit que ha de ser escoltat per la comunitat internacional», exhortava Francesc als reunits en la Conferència de París sobre Canvi Climàtic (COP21), celebrada al desembre de 2015. No hi ha cap dubte que la COP21 ha significat un primer pas en posar en relleu la urgència de la situació actual, però així mateix ha mostrat, una vegada més, la falta d’instruments i alternatives per transcendir el model de producció, consum i desenvolupament que es practica. La roda del capitalisme necessita continuar girant… En paraules de Pere Casaldàliga: «Qui, com i quan en bloquejarà els radis?».

Regular per dalt: una comunitat terrestre amb un destí comú

La conjuntura és complexa. Hi ha instruments o iniciatives que aborden alguns dels efectes col·laterals de tot aquest desvari mediambiental, i que configuren una «governança fragmentada». No obstant això, continuem sense tenir instruments vinculants que conformin una verdadera governança global, la qual cosa posa de relleu un dels grans drames d’aquest segle XXI: mentre que els nostres problemes s’han globalitzat, els mecanismes de què disposem per regular-los s’han quedat atrapats en el marc de l’Estat-nació.

Dins d’aquest context preocupant ens queda almenys una bona notícia: sembla que cada vegada hi ha més consciència que aquesta qüestió no és res fictici, ni teòric, ni procedent d’un reduït grup de científics, sinó que s’estén una creixent sensació que estem davant d’un problema real i urgent. Fins i tot el Fòrum Econòmic Mundial, que es reuneix anualment a Davos, o els informes dels principals centres d’intel·ligència mundials, com la CIA, han inclòs aquesta qüestió en les seves agendes després de qualificar-la com la principal amenaça a la seguretat mundial. Aquesta presa de consciència és positiva, sempre que ja no sigui massa tard.

Sigui com sigui, la inexistència d’una ètica planetària i l’hegemonia d’un model econòmic, social i cultural molt individualista, basat en el consum, fa difícil afrontar el problema buscant-hi una solució global.

Com afirma el pròleg de la Carta de la Terra, «som una sola família humana i una única comunitat terrestre amb un destí comú». Un destí que no només ens compromet a nosaltres sinó també altres espècies, així com les futures generacions. El sentit d’interdependència és avui molt més important que en qualsevol altre moment històric: interdependència amb la biosfera i interdependència amb les generacions que vindran.

No hem d’eludir aquest sentit d’urgència. Necessitem un gran pacte global que abandoni el paradigma de la seguretat nacional per abraçar el de la seguretat planetària. Un pacte que impliqui, comprometi i obligui tothom (individus, estats, organitzacions, empreses…) a produir, consumir i estar al planeta d’una manera que garanteixi el futur de tothom. Aquesta governança global, tan difícil i gairebé inimaginable en un context en què els interessos nacionals i privats s’anteposen al bé comú, haurà de ser possible si volem que el planeta continuï existint.

Desbordar des de baix: cap a una civilització de la societat i la pobresa compartides

Però a més de regular aquest model per dalt, ens convé un estil de vida que sigui capaç d’estendre’s i desbordar el sistema des de baix, impulsant una transformació cultural, repolititzant i reeducant les nostres consciències i els nostres hàbits, i passant, com assenyala Jorge Riechmann, d’una «cultura de la hybris [de la desmesura] a una cultura de l’autocontenció».

Desbordar el capitalisme per sota seria possible aplicant un model de civilització basat en la sobrietat i la pobresa compartides, i procurant que la política torni a recuperar el poder. Ja n’hi ha unes quantes, d’iniciatives que advoquen pel canvi per treballar en xarxa d’una manera molt més democràtica i més participativa. Iniciatives emergents que aporten la consciència que és necessari un altre model social i cultural.

Aquest model cultural ha de ser desbordat també des del pla de la identitat, construïda al voltant del consum, entès com una mena de comensalitat històrica que jerarquitza i genera estratificació social. És evident que tothom consumeix, però no tothom consumeix bé. Desconstruir aquesta dimensió més cultural, sense limitar-nos a la dimensió política i governamental, és un repte clau per evitar l’homogeneïtzació. El diàleg entre civilitzacions i la recuperació de la diversitat cultural del planeta, de les seves pràctiques i sabers, s’imposa com un important repte per tenir en compte i assumir.

Aquest és el nostre repte. Com Francesc a l’encíclica Laudato Si’, cada vegada som més conscients del diagnòstic, de les alternatives de les que disposem i de la responsabilitat que suposa condicionar la vida de les generacions futures. Ara bé, el compte enrere ha començat, no podem esperar més. Un model basat en la sobrietat i la pobresa no és una cosa únicament desitjable sinó quelcom necessàriament possible que pot veure’s potenciat i reforçat a través de l’espiritualitat que comporta el diàleg interreligiós i intercultural.

ética planetaria

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.