Emergències humanitàries a la Mediterrània: estat de la qüestió a Catalunya

Emergències humanitàries a la Mediterrània: estat de la qüestió a Catalunya

Àngel MiretHem de conceptualitzar les crisis humanitàries com una situació d’emergència que amenaça la salut, la seguretat o el benestar d’una comunitat o d’un grup de persones d’un país o d’una regió. Pot ser conseqüència d’un fet polític (guerra, conflicte armat, etc.), d’una catàstrofe ambiental (terratrèmols, tsunamis…) o altres motius, i fa necessària l’ajuda i la cooperació internacional per fer front a les necessitats bàsiques: menjar, salut, educació, reconstrucció d’infraestructures, etc.

En la història recent les principals situacions d’emergència humanitària s’han produït a l’Àfrica (República Centreafricana, Eritrea, Somàlia, Sudan, Kenya…), Àsia (Afganistan, Paquistà…), Orient Mitjà ( Iraq, Palestina, Iemen…) i Amèrica (Colòmbia, Guatemala…), lluny, doncs, d’una població occidental que en seu conjunt podria pensar-se que, com els cargols, es tanca sobre sí mateixa empesa per un relativisme creixent i per la por de perdre el seu model social i cultural.

Però ara ens trobem en una “emergència complexa” a les portes d’Europa, a la Mediterrània, l’espai on va néixer el neolític a occident i on van aparèixer les primeres civilitzacions, i amb un impacte perceptible i directe en la majoria d’estats europeus, de forma especialment significativa en l’opinió pública; una opinió molt tensionada socialment per la immigració i pel refugi, i emocionalment per l’islamisme radical en la seva vessant violenta o terrorista, circumstàncies que ha fet emergir en diferents estats europeus forces polítiques que presenten una severa hostilitat contra les persones estrangeres.

Perquè diem que el conflicte a l’ Iraq i Síria és una emergència complexa? Perquè hi coincideixen els següents factors:

  1. Debilitació i, fins i tot, trencament o fragmentació de l’estat.
  2. Enfonsament de l’economia formal i creixement de l’economia informal articulada mitjançant xarxes clandestines.
  3. Conflicte civil amb implicacions internacionals, accentuat per l’exacerbació identitària (ètnica, nacional, religiosa) i estimulat per l’economia política de la guerra.
  4. Aparició de la fam, la pobresa i les epidèmies que, a més a més, són provocades com arma de guerra.
  5. Èxode i migracions forçoses per causa de persecució i destrucció.

Aquesta tipologia d’emergències plantegen a l’acció humanitària internacional reptes polítics, però també ètics i operatius: l’esfondrament dels estats provoca que la comunitat internacional no disposi d’interlocutors i que la fragmentació del poder obligui a negociar amb grups contraposats i radicals. Un segon dilema consisteix en determinar quina és la tipologia d’ajuda que cal proporcionar: provisió de béns i serveis o, a més a més, altres mesures, com ara protecció a les víctimes, denúncia i pressió política? En aquest segon cas, però, la seva execució pot ésser extremadament difícil i pot ser motiu de persecució i d’expulsió del país.

D’altra banda, la complexitat d’aquests conflictes interns, amb l’existència de sectors que els provoquen en benefici propi i amb pràctiques de persecució de la població civil, planteja un seriós desafiament a la vigència d’alguns principis humanitaris com el de neutralitat i imparcialitat i incrementa el risc de que l’ajuda sigui instrumentalitzada i contribueixi a incrementar la confrontació: la realitat ens mostra que no és infreqüent que siguin els propis estats els responsables del patiment dels seus ciutadans. Sovint existeixen veritables estratègies per part dels governs d’expulsar a una població del seu territori. La lògica d’aquesta estratègia és la de la metàfora de Mao Tse Tung de “prendre-li l’aigua al peix”, segons la qual es desplaçaria a la població d’un determinat territori amb la finalitat de que no faciliti suport a determinats grups armats.

Per tant, sembla evident que la resposta a aquestes emergències ha de situar-se no únicament des d’una perspectiva humanitària sinó que ha d’incloure missions de manteniment de la pau i actors polítics i diplomàtics.

I davant de la magnitud d’aquests reptes i dels interrogants que hem plantejat algú és podria preguntar – amb tota legitimitat – què pot fer-hi Catalunya? una Comunitat Autònoma de l’estat espanyol, amb una població d’uns 7,5 milions d’habitants, que, malgrat la pervivència històrica d’una voluntat democràtica d’esdevenir estat, no disposa de diplomàcia formal, ni d’influència internacional, ni de massa recursos econòmics.

Miro de respondre: Catalunya, pot ser un referent ètic i un model de bones pràctiques. Un referent ètic en tant que la població catalana, la ciutadania, les xarxes organitzades de la societat civil, les administracions públiques locals i la Generalitat s’han mobilitzat també des de sectors polítics molt diferents (des de l’esquerra clàssica als moviments cristians) per tal d’oferir respostes a la greu crisi internacional:

Des de la perspectiva de les bones pràctiques:

  • Creació del Comitè per a l’Acollida de les Persones Refugiades, com a òrgan de coordinació entre les actuacions de les administracions públiques i les de les entitats que actuen dins l’àmbit d’acollida de les persones demandants de protecció internacional o refugiades que, estructurat en 8 grups de treball operatius, aplega més de 80 actors de tota mena: universitats, associacions, ajuntaments, experts en educació i salut, col·legis professionals, juristes, etc.
  • Més de 310 administracions locals posen recursos econòmics en comú per actuar en les zones limítrofes del conflicte on es troben els refugiats mitjançant la creació del Fons Català de Cooperació.
  • Presència molt important de voluntariat català en els camps de refugiats.
  • Campanyes públiques de sensibilització adreçades al conjunt de la ciutadania.
  • A través del Comitè generació de recursos habitacionals per a persones demandants de protecció internacional posats a disposició del govern espanyol i d’ACNUR.

Tot això en una societat, la catalana, on el percentatge de persones immigrants és del 13,69% i on es parlen més de 200 llengües; una societat que va incorporar percentualment el nombre més elevat d’immigrants del món en el primer decenni del segle XXI. Una societat en la que, malgrat tenir una taxa d’atur del 17,4% no han aparegut forces polítiques xenòfobes i on el consens al voltant de la necessitat d’acollida i integració és molt elevat.

Tot això ho diem amb prudència però amb determinació, amb la convicció que el tractament de les crisis dels refugiats arreu del món i especialment a la regió Mediterrània requereix:

  1. D’un consens i d’una estratègia internacional ben definida, humanitària i orientada al compliment estricte dels tractats internacionals.
  1. D’una convicció per part dels estats de la necessitat d’incorporar l’acollida de les persones refugiades en les seves polítiques pressupostàries i socials.
  1. D’una realitat indefugible: que és des del barri, el poble o la ciutat i des de les estructures regionals des d’on millor es pot fer el procés d’acolliment en un món on la globalització presenta inqüestionables avantatges però que alhora corre el risc de considerar les persones com una mercaderia més.

Catalunya avui podria fer seves les paraules de Pau Casals a l’ONU l’octubre de 1971:

“La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare –una dona excepcional, genial- , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps –segle onzè– van reunir-se a Toluges –avui França– per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra”.

emergencias

Il·lustració de Javier Gay Lorente.

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.