Terra de turistes. Patrimoni de ningú?

Terra de turistes. Patrimoni de ningú?

Cristian PalazziUna de les últimes raons que han obligat a les ciutats a reformar els seus barris històrics ha estat el turisme. Amb l’arribada massiva de visitants s’ha vist la oportunitat comercial d’obrir el contingut cultural de la ciutat al viatger i, en aquest sentit, s’han tirat endavant reformes destinades a fer emergir alguns dels tresors que fins al moment havien estat abandonats. La paradoxa arriba quan ens adonem que hi han ciutats, Barcelona entre elles, els barris històrics de les quals presenten una densitat turística tan elevada que ha començat a afectar la vida pròpia de la ciutat.

Sembla que la turistificació de les zones més característiques de la ciutat les estigués buidant d’allò que els hi és més propi: la seva personalitat. I això no només representa un problema per a la ciutat, sinó també per al turisme. Buidar de contingut els barris els acaba convertint en llocs de pas, sense memòria que explicar, on hi sovintegen les relacions merament comercials i on el teixit ciutadà queda relegat a números i estadístiques. Jo encara conec algú que va néixer al Portal de l’Àngel, però què passarà quan ja no hi visqui ningú? Quina mena de socialització es donarà en aquell espai?

Una bona imatge del que podrien acabar sent aquest tipus d’espais ens la dóna Marc Augé. Segons ell, un espai de convivència es defineix per la seva història, per la seva identitat i per les relacions humanes que interaccionen partint de la seva subjectivitat. Augé anomena els no-llocs aquells indrets deshumanitzats on les relacions han esdevingut un mer mitjà per alguna finalitat comercial. Vull això. Ho puc pagar? Ho prenc. No hi han mirades de complicitat en un supermercat, ni somriures que ens alegrin un mal dia en un centre comercial.

El fet que els barris històrics de les ciutats s’estiguin despoblant representa una greu amenaça a la seva història. Una història que, al cap i a la fi, és allò que els turistes busquen. Per a què un barri sigui gaudible turísticament cal que els membres que formen part de la comunitat d’acollida sentin els seus espais com casa seva. És llavors quan el teixit humà local comença a generar interaccions profitoses per a tothom.

El turista busca no només comerços i atraccions, sinó també autenticitat, experiència i, en molts casos, coneixement. És per això que patrimonialitzar una ciutat per a que els turistes la puguin recórrer no ha de voler dir museitzar-la, empaquetar-la, tematitzar-la, ni estetitzar-la. Abans que això es tracta de reforçar, com totes les generacions precedents han tingut la oportunitat de fer, el calor humà que es vol transmetre a l’estranger. El turista, carregat de curiositat, viatja a un lloc desconegut a veure què en pot aprendre. No crec que una reflexió profunda del que significa la identitat cultural d’una ciutat pugui donar com a resultat satisfactori la seva desaparició.

La sostenibilitat també parla d’això i és hora que a Barcelona s’enceti seriosament un debat que vagi mes enllà de les xifres que es poden comptar. A Terra de ningú: com pensar (a) la societat global, Antonio Campillo ens recorda que tenim la obligació moral de generar espais que, per una banda, no siguin propietat de ningú i que, per l’altra, esdevinguin patrimoni de tots. La dialèctica entre propietat i patrimoni ens pot donar alguna pista per pensar allò que estem dient. Facilitar l’accés al turista al relat que volem que ens caracteritzi no pot ser contradictori amb facilitar-li el dia a dia al ciutadà. Les coses, com els edificis i els carrers, prenen sentit quan algú es capaç de viure-les i sentir-les seves, i en això rau la seva sostenibilitat essencial.

Del que es tracta no és d’aturar el flux de visitants, al contrari, sinó de reforçar el teixit d’acollida que genera l’autenticitat que els serveix de reclam. Tothom hi guanya. Que és del que es tracta, oi?

turismo Barcelona

Imatge extret de: La maleta de Mayte

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.