«Déu meu, però què t'hem fet?»: una pel•lícula que ens fa preguntes

«Déu meu, però què t’hem fet?»: una pel•lícula que ens fa preguntes

Alícia GuidonetPhilippe de Chauveron és el director i coguionista, amb Guy Laurent, d’aquesta pel·lícula. El film es va convertir, al poc temps de la seva estrena (2014), en un èxit de taquilla a tota Europa. L’interrogant de partida anirà desvetllant la incongruència que suposa viure la diferència com quelcom essencial, la superficialitat a la que ens porta actuar incoherentment amb els nostres valors, i les dificultats per aprehendre espais de realitat, per assolir camps de visió cada cop més amplis.

Chauveron inspira la seva creació en l’experiència. L’experiència de viure en un país en el que un de cada quatre matrimonis és mixt. La seva història també sorgeix de la vivència personal: el director explica que en un moment de la seva vida la coincidència fa que tant ell com el seu germà tinguin parelles d’orígens diversos. Així doncs, el context en el que Chauveron es caracteritza per la diferència. Un espai, d’altra banda, que suscita en l’artista interrogants tan vitals com el que titula aquesta pel·lícula. Aquesta diversitat amb la què conviu i que, en ocasions, traspassa la frontera de la trobada formal, és a dir, de l’encontre que es caracteritza per la tolerància, per l’educació, per la politesse… Aquelles relacions en les què mai passa res perquè les interaccions es mouen sota uns marcs ben definits. Tot sota control.

L’argument de la pel·lícula es centra en la família Verneuil. Catòlics, de classe social alta, vivint en province… Però… ai las!, tres de les quatre filles han anat contraient matrimoni amb homes que no comparteixen dades sociològiques amb els seus sogres. Un d’ells és de religió musulmana, l’altre és jueu, i el tercer,d’origen xinès. Què passarà amb la quarta filla?

No deixa de ser interessant veure que la narració gira a l’entorn de dos fets socials i culturals de molta importància en qualsevol context: el matrimoni i l’alimentació. El matrimoni constitueix el nus central de la història que Chauveron vol explicar. La importància d’aquest fet rau en la naturalesa de l’aliança i la pregunta de fons que suscita: amb qui em barrejo?  Amb qui comparteixo la meva vida, amb qui tinc fills i filles, qui forma part de la meva família, quins són els llaços de sang que estableixo? D’altra banda, és remarcable que les trobades familiars es produeixin al voltant d’una taula en la que es comparteixen aliments no sense conflictes evidents. I és que les pràctiques alimentàries no són banals per a cap grup humà. Què és comestible i que no ho és, amb qui comparteixo taula, quan menjo i on ho faig? “Som el que mengem”, diu la dita. De tal manera ens identifiquem amb els aliments que ingerim. Un altre fet, per tant, que ens identifica fortament com a grup. I és que alimentar-se i aparellar-se són dos pràctiques humanes profundament íntimes. Per això, en qualsevol societat les trobarem fortament regulades, clarament normativitzades.

Malgrat que la nostra societat europea es caracteritza per una aparent anomia, hi ha fronteres que difícilment es traspassen. I si ho fan, provoquen que les pors més atàviques es disparin. Com per exemple, la por a l’altre. Sobretot quan aquest altre es presenta com algú carregat de diferències. I en el cas que ens ocupa, com acabem de veure,la proposta d’apropar-se a l’altre implica un grau de proximitat tan elevat (formar família) que, òbviament, les pors generades són també molt acusades.

El que exposa Chauveron és una trobada familiar entre persones que es diferencien, en principi, en funció de la seva adscripció religiosa o el seu origen. Cristians, musulmans, jueus i xinesos seuen a taula. I si dic “en principi”, és perquè de seguida es fa palès que el joc de trobades i desavinences pot sorgir a partir de qualsevol fet diferenciador: la religió, l’edat, l’origen, la professió, el gènere, la ideologia… D’alguna manera, el director ens presenta un fet altament provocador (aparellament entre desiguals), per a arribar a explicar-nos que, de fet, qualsevol diferència, tractada des de la superficialitat, pot generar un trencament de l’entesa. Això passa, per exemple, quan la pel·lícula ens mostra com el ritual d’entrada a la comunitat jueva d’un dels néts dels Vernueil es converteix en un fet tan anecdòtic com hilarant. El desconeixement, per part del matrimoni cristià, de la profunditat de la vivència del Brit Milà (pacte de circumcisió), els fa incapaços de llegir aquesta pràctica més que com una col·lecció d’incongruències. Una qüestió planeja sobre les seqüències que desenvolupen aquest tema: què passa quan ignorem la cultura de l’altre? Què pot passar quan convivim amb altres religions desconeixent quina és l’espiritualitat i la teologia de fons que les anima? I més enllà, ¿què ocorre quan el que ens domina és l’autocentrament, la incapacitat per sortir dels nostres espais confortables i segurs on tot està sota control, on l’esforç més acusat que hem de fer és mostrar una correcció de modals ben apresa i poc compromesa? Aquesta crítica s’evidencia quan, com apuntava anteriorment, el joc d’incomprensions es mou en totes direccions i abraça qualsevol diferència.

Val a dir que la història narrada mostra sentit comú en els seus plantejaments, una bona dosi de realisme, al presentar-nos la narració com un seguit de moments en els què alternen la trobada i la tensió. De vegades intentem acostar-nos a l’altre… però guanya el conflicte, la nostra profunda incapacitat per anar més enllà, per travessar capes, per assolir espais essencials. El realisme aclaparador també queda reflectit en la crítica ferotge que Chauveron fa a un discurs excessivament optimista, en aquest cas, protagonitzat pel procés que fa la mare de la família. El “tot va estupendament bé” pot ser una fugida de la necessitat d’entrar en i de viure el conflicte.

Un dels aspectes centrals del film és el com s’explica la història. Phillipe de Chauvernon i Guy Laurent trien el sentit de l’humor per vehicular els continguts de la seva narració. En general, l’ús d’aquest gènere comunicatiu provoca diferents respostes. En aquest cas, l’acudit és motiu per posar en evidència els nostres estereotips, les nostres al·lèrgies, tot allò que posa paranys, que desfigura, que encega. Els guionistes construeixen les diferents situacions d’una manera tan grotesca que els personatges acaben sentint-se ridículs, i això els hi permet riure. Passa el mateix amb l’espectador. Es tracta de riure’s de l’altre, de riure’ns  de nosaltres mateixos. Una dada significativa és que, tal i com els mateixos actors i actrius expliquen, el riure es perllongava després del rodatge i, fins i tot, de vegades les escenes havien d’aturar-se davant la impossibilitat de continuar rodant com a conseqüència de l’atac de riure del què havia estat víctima algun dels personatges. I és que quan prenem distància d’algunes de les nostres actituds és quan ens adonem que és l’absurd qui les guia. L’absurd es fa protagonista, i, davant de l’absurd, no queda cap altra opció que riure. Una dada significativa és que el sentit de l’humor es comparteix. Crea comunitat. Davant d’això ens podríem fer la següent qüestió: existeix alguna comunitat que comparteixi tots els gags que construeixen el fil de la narració? Doncs, no ho sembla: ens trobem davant d’un petit microcosmos que ens fa participar, en ocasions, dels gags, però que d’altres vegades ens col·loca en el grup dels qui els reben. Un aspecte rellevant del film, que ens anima a cercar cruïlles de significats compartits.

La pel·lícula no desvirtua la diferència. Més aviat la ressalta. La subratlla de tal manera que aconsegueix crear aquest petit cosmos en crisi que acabo d’esmentar. La casa familiar dels Verneuil es converteix en un espai en crisi. Una imatge de la gran diversitat que podem trobar-nos avui dia a Europa. Com gestionar-la? Com gestionar aquest microcosmos on el fet ja no és conviure en la mateixa ciutat o compartir barri…sinó formar família plegats? Tasca difícil. Però la crisi pot ser oportunitat. Tota situació de desordre permet imaginar un futur millor. A la pel·lícula, això queda reflectit en tots aquells moments en els que la trobada es fa possible. Es dóna, per exemple, quan la parella de la quarta filla -catòlic (finalment), però…subsaharià!- juga a identificar els seus futurs cunyats. Té clar qui és d’origen xinès, però, com ell mateix diu, “no hi ha res que s’assembli més a un semita que un altre semita”…Podríem discutir-ho, està clar, però no deixa de ser una picada d’ullet a la possibilitat de cercar parcel·les comunes. Algunes d’elles toquen aspectes més essencials. Passa quan el pare Verneuil fa quelcom semblant a un viatge iniciàtic amb el seu futur -i darrer consogre-. Allà, al bosc, perduts i en una situació d’igualtat, després de mesurar forces i discutir (per exemple, sobre la possibilitat o no de barrejar-se a partir de visualitzar el que passa entre el cafè i la llet i l’aigua i l’oli…), allà, deia, es troben. Es troben en allò més essencial, que, en el seu cas, és la felicitat desitjada del fill i la filla. Preservar aquest valor es converteix en l’objectiu comú, en el motor de la pau que neix entre els dos. També ho és el fer-se conscients de que la coherència entre el que pensem i el que fem és de cabdal importància per construir-nos com a persones, com a comunitat de vida que fa camí, aquest cop no cap a l’absurd, sinó cap a la Veritat.

Dios mío

Imatge extreta de: De Valldoreix

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.