La misericòrdia, ¿un acte polític?

La misericòrdia, ¿un acte polític?

Josep M. Rambla BlanchFa uns mesos el papa Francesc va iniciar el Jubileu de la Misericòrdia, per a ajudar-nos a viure la misericòrdia, la que tothom necessita rebre de part de Déu, però també la que hem de practicar envers tanta gent aclaparada pel sofriment.

Tanmateix, hi ha paraules traïdores. Paraules que volen significar coses bones, però només sentir-les ja fan mal a les orelles, almenys a algunes oïdes. Una d’aquestes és la misericòrdia. I no cal recórrer a les befes de  Nietzsche per a constatar-ho. En sentir la paraula misericòrdia moltes persones pensen en  sentimentalisme barat, obres de caritat per a defugir la justícia, ajuda a les persones sense pensar en les causes que les fan patir… Un malefici, una paraula important, però enganyosa, perquè no vol significar altra cosa que el sentiment personal profund pel sofriment dels altres, un sentiment que mou a l’acció sincera i generosa per alleujar aquest patiment… Cor i misèria composen les dues parts d’aquest mot: un cor que sent la misèria o patiment dels altres…

La misericòrdia és doncs un sentiment profund i dinàmic, que no permet que qui el sent es quedi immòbil o passiu davant tant de sofriment que hi ha en la humanitat. És l’ànima de la solidaritat, de l’acció social, del compromís per la justícia… D’una banda, la compassió és pròpiament l’actitud permanent que es dóna en qualsevol situació, sempre que hi ha fraternitat i amor, i d’altra banda, la misericòrdia és la compassió envers la persona que sofreix. Una actitud profunda, un trasbals del cor, que porta als fets de solidaritat…

La fe en un Déu que estima el món i per això és misericordiós

El Déu bíblic és un Déu amb sentiments, que s’alegra d’haver fet el món i d’haver creat l’Home. “Va veure que tot era molt bo!” (Gèn 1,31). Però, més endavant, el relat fundant del Sinaí ens presenta un Déu que, perquè estima, sent el sofriment del poble oprimit, el vol alliberar i compta amb Moisès com a líder d’aquest alliberament (Ex 3,7-10). En l’AT, a desgrat d’episodis de la història del poble on sembla que Déu presenta un rostre una mica adust i que cal interpretar-los en el conjunt de la història de salvació, la constant és que Déu és “compassiu i benigne” (Salm 103), “la seva misericòrdia és eterna” (Salm 136).

Jesús ve a portar al cim aquesta trajectòria de la revelació de Déu. La seva vida i la seva acció revela el “Pare misericordiós” (Lc 6,36). Ell mateix es manifesta com l’home posseït per l’Esperit enviat a alliberar tota mena d’esclavituds i anunciar una bona notícia als pobres anunciant un món nou  (Lc 4, 16-21). Aquest home espirituaI resulta desconcertant, perquè relativitza  costums, ritus i pràctiques religioses, fins i tot el temple, i es relaciona amb gent pobre i de mala reputació. I quan, mogut per aquest desconcert, Joan envia els seus deixebles a preguntar-li si és ell el que espera tot el poble, Jesús els respon amb aquest signe d’identitat de la seva missió: guarir malalts, fer caminar coixos, ressuscitar morts i anunciar una bona noticia als pobres (cf. Mt 11,2-6). Perquè, davant de les necessitats i sofriments dels altres, a Jesús “se li removien les entranyes”, és a dir el sofriment del altres el trasbalsava.

El “principi-misericòrdia”

D’acord amb tota aquesta visió de la tradició de l’AT i del NT, ja fa més de vint-i-cinc anys Jon Sobrino va formular el “principi-misericòrdia”, tot inspirant-se en l’expressió d’Ernst Bloch, el “principi-esperança”. Perquè la misericòrdia és el que mou tota l’acció de Déu en l’AT i de Jesús en el NT. Jesús fa moltes coses i a molts llocs (ensenya, guareix, denuncia, alimenta, dialoga, etc.), però la misericòrdia és el que ho inspira i mou tot en la seva vida i acció. Sent a fons el sofriment de la gent, abans que ocupar-se del pecat es preocupa d’alleujar el seu dolor. Una cosa, però, cal remarcar, que Jesús no es limita a l’esfera del privat, sinó que estén la misericòrdia a dimensions col·lectives i públiques: reparteix l’aliment a una multitud, interpel·la els rics, predica a les masses i les encoratja, denuncia els abusos de les autoritats religioses i polítiques, s’enfronta amb els manipuladors de la religió del temple,…

La misericòrdia política

Aquest principi-misericòrdia és, doncs, el que ha d’il·luminar i conduir la vida dels seguidors de Jesús i l’Església com a comunitat. És el que el Vaticà II va marcar com a orientació de l’Església del futur, una Església samaritana, una Església de la misericòrdia. Una misericòrdia que abasta les relacions més immediates i curtes de les persones, però que ha de fer front també a l’àmbit estructural del mal i de la injustícia. Ens ho recorda el papa Francesc: “L’Església, guiada per l’Evangeli de la misericòrdia i per l’amor a l’home, escolta el clamor per la justícia i vol respondre-hi amb totes les seves forces” (Evangelii Gaudium 188). Aquesta seria la gran eficàcia de la nostra solidaritat i compromís per un món més fratern i just: ser persones, comunitats i grups marcats per una passió, la del sofriment dels altres. Imaginem-nos què passaria si en els Ajuntaments, en els Parlaments, en el Consell de Seguretat de l’ONU, en el Banc Mundial o al FMI hi hagués la meitat de les persones amb el virus de la misericòrdia… Precisament el papa Francesc, en convocar l’any de la misericòrdia 2016,  crida  a la conversió als qui cometen actes criminals sovint mogudes per lacobdícia, a les persones que adoren el diner i causen un món injust, a les que naveguen enmig de la corrupció… I els crida a experimentar la misericòrdia de Déu, que si l’acullen els transformarà en misericordiosos. Si el principi-misericòrdia fos el motor de la nostra societat, es confirmaria que “la misericòrdia és un acte polític” (Louis Lebrêt).

 

Misericòrdia amb humiliat i amb alegria

No siguem ingenus, no mirem la societat des de fora, com si els mal només vingués dels altres. Com aquell fariseu de la paràbola que jutjava tothom i ell se sentia ben reconfortat amb les seves pràctiques i ritus religiosos. L’evangeli ens diu que al final de la història “tothom” serà jutjat no pel mal que ha fet, sinó pel que bé que ha deixat de fer, per la falta de misericòrdia… “Tenia fam…, tenia set…, era foraster…, estava despullat.., malalt i a la presó…” i no em vareu fer cas (Mt 25,31-46). Un reconeixement lleial del que no fem i podríem fer per canviar les coses, per les nostres complicitats i silencis, per les nostres passivitats davant la injustícia, seria una excel·lent col·laboració a la societat del canvi, a una nova societat. I, per això, el papa parla als cristians de la renovació del sagrament de la reconciliació que pot ser un moment de reconeixement sincer de la nostra poca misericòrdia, que ens obri a la misericòrdia de Déu, ens empenyi a una veritable i generosa solidaritat i ens faci tastar la benaurança de “feliços els misericordiosos” (Mt 5,7).

Per això, aquest temps que el papa Francesc ha volgut posar sota el signe de la misericòrdia, podria ser també el temps de la recuperació d’una veritable alegria, la  de les persones que acullen la misericòrdia de Déu obrint-se a la vegada a la cerca de la justícia i al treball de la pau. No crec que molts arribem a aconseguir el nivell d’Etty Hillesum que, enmig d’un camp de concentració, patint, rebel·lant-se i lluitant, encara podia exclamar: “la vida és bella”. Però sí que podem “practicar misericòrdia amb alegria”, com recomanava sant Pau (Rom 12,8). Tal volta farem realitat, ni que sigui una mica, el somni del profeta: “Allibera els qui han estat empresonats injustament… deixa lliures els oprimits… comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis que són germans teus! Llavors brillarà com l’alba la teva llum i les teves ferides es clouran en un moment… Llavors la teva llum s’alçarà en la foscor, el teu capvespre serà clar com el migdia… Seràs com un hort amarat d’aigua, com una font que mai no s’estronca” (Is 58,6-11).

RV8391_Articolo

Imatge extreta de: Radio Vaticano