Déu passa per alt aquests temps d'ignorància

Déu passa per alt aquests temps d’ignorància

José EizaguirreLa cita de dimecres de la VI Setmana de Pasqua és del discurs de Pau a l’Areòpag d’Atenes, unes paraules preparadíssimes per captar la benevolència d’un auditori exigent:

«Pau, dret al mig de l’Areòpag, va dir: “Atenesos, veig que sou gairebé nimis en el que toca a religió. Perquè, passejant-me per aquí i fixant-me en els vostres monuments sagrats, em vaig trobar un altar amb aquesta inscripció: ‘Al Déu desconegut’. Doncs això que venereu sense conèixer-lo, us ho anuncio jo. El Déu que va fer el món i el que conté, ell és Senyor de cel i terra i no habita en temples construïts per homes, ni el serveixen mans humanes; com si necessités d’algú, ell que a tots dóna la vida i l’alè, i tot. D’un sol home va treure tot el gènere humà perquè habités la terra sencera, determinant les èpoques de la seva història i les fronteres dels seus territoris. Volia que el busquessin a ell, a veure si, almenys a les palpentes, el trobaven; encara que no està lluny de cap de nosaltres, ja que en ell vivim, ens movem i som; així ho diuen fins i tot alguns dels vostres poetes: ‘Som estirp seva’. Per tant, si som estirp de Déu, no podem pensar que la divinitat s’assembli a imatges d’or o de plata o de pedra, esculpides per la destresa i la fantasia d’un home. Déu passa per alt aquests temps de la ignorància, però ara anuncia a tots els homes i a tot arreu que es converteixin“» (Ac 17, 22-30).

Sé que és treure de context la frase, però em sembla suggerent fer-ho. Venim de temps d’ignorància. Què és el que ignoràvem? Entre altres coses, no sabíem que darrere dels productes que consumim hagués tant dolor. No érem conscients que amb la roba que vestim, els productes de neteja i condícia que utilitzem, el menjar amb el qual ens alimentem … estem contribuint al sofriment de moltes persones, d’altres criatures i de la nostra germana mare terra.

És així. El sistema de producció i consum en el qual estem immersos està basat en un principi que sembla ser l’únic criteri: el màxim benefici econòmic, tant per a les empreses productores i comercialitzadores com per als consumidors. I ja sabem que això suposa retallar al màxim els costos monetaris de producció. I això està causant enormes sofriments, fins i tot morts, en persones i en el medi ambient. Vagin alguns exemples ràpids:

– Darrere de la roba de cotó que vestim, normalment hi ha un taller, per exemple a Bangla Desh, la Xina o Cambodja, on es treballa en condicions molt dures i insegures, per molt pocs diners. Un cotó conreat amb moltíssima aigua, pesticides i fertilitzants químics, que contribueixen a la degradació dels sòls i la desertificació.

– Darrere de la carn que mengem, si és de producció industrial, trobem animals amuntegats, gairebé sense poder-se moure en tota la seva vida, en condicions molt llunyanes del que hauria de ser la seva vida natural, inflats d’antibiòtics i hormones de creixement, alimentats amb pinsos elaborats amb una soja transgènica que està causant destrosses socials i mediambientals a Brasil, Argentina i Paraguai.

– Darrere dels productes de neteja i condícia amb què rentem els nostres cossos, roba i habitatges, gairebé sempre trobem desenes d’ingredients desconeguts, que acaben barrejant-se en les xarxes de clavegueram, rius, aqüífers i oceans. I, gairebé sempre, un d’aquests ingredients té a veure amb l’oli de palma, responsable d’enormes danys a alguns ecosistemes.

– Darrere dels mitjans de transport que utilitzem, si es mouen amb petroli, freqüentment trobem corrupció, guerres, inestabilitat social i degradació mediambiental.

És així. El nostre estil de vida, el nostre benestar, es recolza sobre molt dolor aliè. Ara ja ho sabem. No ha estat maldat, no som males persones, però per ignorància hem estat contribuint fins ara al sofriment del món. No hem estat conscients del que estàvem provocant. D’acord. Déu passa per alt aquests temps d’ignorància. Però ara que ho sabem, tenim dues opcions:

– Fer com que no ho sabem i continuar vivint igual.

– O, si de veritat ens creiem el que sabem, llavors se’ns demana -a tots i a tot arreu- que ens convertim.

La disjuntiva és real. Moltes persones prefereixen seguir vivint en la ignorància. “Si penso en aquestes coses, em deprimeixo, perquè no puc fer res. Per tant, prefereixo no saber-ho”. Però hi ha d’altres que no poden quedar-se igual, que busquen confirmar això que saben, que intenten seguir el rastre de les conseqüències del seu estil de vida, que es fan preguntes encara que no trobin respostes, que s’ajunten amb altres persones amb inquietuds semblants per recolzar-se mútuament, que identifiquen àmbits possibles de canvi i es proposen metes. En definitiva, que es posen en actitud de conversió en aquest terreny dels estils de vida. “Conversió integral” i “conversió ecològica” en paraules del papa Francesc. Encara que no puguem fer gran cosa (i podem fer més del que creiem), el fet d’endinsar-se en aquest camí ja és una contribució important, com a mínim, per intentar viure en coherència amb els nostres propis valors. Tot i que altres encara no donin mostres de conversió i, com a Pau a l’areòpag, se’ns ignori i acomiadi amb fingida cortesia: “d’això et sentirem a parlar un altre dia”.

V&A_-_Raphael,_St_Paul_Preaching_in_Athens_(1515)

Imatge extreta de: Wikipedia

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.