Recés a la ciutat (III): Esquinçar la vida per a donar llum a l’inèdit

Recés a la ciutat (III): Esquinçar la vida per a donar llum a l’inèdit

Pepa TorresLes dones agafen un paper fonamental en els relats de la Pasqua. Elles van seguir i servir a Jesús amb els seus béns pels camins de Galilea (Lc 8,1-3) i li van ser fidels fins al final, fins a la creu. Són testimonis, com tantes dones d’avui, de la permanència en les situacions límit, on el que toca fer és estar i acompanyar la impotència i el dol, fins que emergeixi l’inèdit. Són testimonis de la llavor de l’amor entregat que, encara que invisible dins l’úter de la terra, va obrint-se camí lentament cap a la llum, trencant lloses i sepulcres, donant llum a l’inèdit, perquè el Déu de Jesús no és un Déu de morts sinó de vius. Per això no és la nostàlgia del passat la que ha de caracteritzar la vida cristiana sinó la passió per la vida encara que hagi de travessar temps foscos.

En la història de l’espiritualitat femenina són moltes les dones que en explicar la seva experiència fan servir la imatge del part com a metàfora de la Pasqua. Entre elles la cartoixana Margarita de Oingt, per a qui la creu de Crist és semblant al llit del part, on Déu mare s’esquinça i dóna llum a una nova creació.

«Dolç Jesucrist. Qui va veure mai a una mare patir així durant el part? Però quan va arribar l’hora del part vas ser col·locada en el dur llit de la creu, on ja no vas poder moure’t, ni gitar-te ni moure els braços com acostuma a fer l’home que pateix un gran dolor, ja que ells et van estirar i et van clavar tan fortament que no va quedar per desllorigar i et van obrir totes les venes […] quan estaves parint el món sencer en un sol dia.»

L’embaràs és una metàfora suggeridora i provocadora sobre el dissabte sant, com reconeix Xavier Melloni. En el silenci i la foscor del sepulcre té lloc el segon engendrament de Crist i l’infantament de l’home, la dona i el cosmos renovat. Així, el sepulcre és contemplat com el ventre de la terra, on s’esdevindrà el miracle de la renovació plena de la vida. L’amor és més poderós que la mort i qui estima no mor mai, sinó que les seves llavors són humus i germen de la nova vida, encara que no puguem controlar quan i on. Perquè com cridaven les mares i àvies de la plaza de Mayo «encara que volguessin arrencar totes les flors, no es pot aturar la primavera».

La terra, la humanitat i el cosmos estan embarassats de Resurrecció, com ens va deixar escrit un periodista anònim guatemalenc desaparegut sota la dictadura dels anys 80.

«Diuen que estic ‘amenaçat de mort’… Potser. Passi el que passi estic tranquil. Perquè si em maten, no em llevaran la vida, me l’emportaré amb mi, penjant de l’espatlla, com un morralet de pastor… Al qui és assassinat se li pot prendre tot prèviament, tal com els agrada enumerar als amenaçadors: els dits de la mà, la llengua, el cap. […] Tot se li pot fer, i els qui em llegeixin es commouran profundament i amb raó.

Jo no em commoc gran cosa, perquè des de nen, algú em va xiuxiuejar a cau d’orella una veritat incommovible que és al mateix temps una invitació a l’eternitat: “No temeu als qui poden matar el cos, però no poden llevar la vida”.

[…] El procés de la Resurrecció comença per la primera arruga que ens surt a la cara; amb la primera taca de la vellesa que apareix en les nostres mans; amb el primer cabell blanc que en sorprèn un dia qualsevol al nostre cap mentre ens pentinem; amb la primera exhalació de nostàlgia per un món que es dissol i s’allunya, de sobte, davant els nostres ulls…

Així comença la resurrecció. Així comença això tan incert que alguns anomenen ‘l’altra vida’, però que en realitat no és “altra vida”, sinó la vida “altra”.

Diuen que estic amenaçat de mort […]. I què? Si així fos, els perdono anticipadament. Que la meva creu sigui una perfecta geometria d’amor, des de la qual poder seguir estimant, parlant, escrivint i fent somriure, de tant en tant […]

Ni jo ni ningú estem amenaçats de mort. Estem amenaçats de vida, amenaçats d’esperança, amenaçats d’amor […]. Estem “amenaçats” de resurrecció. Perquè Jesús, a més a més del Camí i de la Veritat, és la Vida, encara que estigui crucificada en el cim de l’abocador del Món…»

Amenaçats de vida, amenaçats d’esperança, encara que l’esperança freqüentment sigui una «esperança endolada». Hi ha homes i dones que s’han fet experts en transitar i esperar en la nit. Són els nostres «mestres del dissabte sant».

(Seguir llegint…)

maria_magdalena

Imatge extreta de: History

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.