Recés a la ciutat (II): En la nit fosca del sofriment, la violència i la injustícia

Recés a la ciutat (II): En la nit fosca del sofriment, la violència i la injustícia

Pepa TorresLa vida no és una improvisació. Les nostres decisions més importants tampoc no són espontànies ni perquè sí, sinó que van precedides de moltes altres decisions petites i quotidianes que van configurant el moment de la definitivitat. El mateix passa també en Jesús. La seva vida és inseparable del seu ajusticiament, de la seva mort. Aquests són conseqüència de la seva manera de ser i estar en la vida i amb la gent, sent misericòrdia en acció, misericòrdia en relació.

El Crucificat és l’expressió màxima de la tendresa entregada fins a l’extrem en la tasca d’alleugerir el sofriment dels últims i de les últimes. Per això la tendresa és també subversiva, perquè inverteix l’ordre «col·locant com a primers els últims» (Mt 20,16). La tendresa viscuda fins a l’extrem, a la manera de Jesús, té repercussions socials i polítiques, i per això la fa insuportable als qui «fan de la seva força la norma de la justícia» (Sb 2,1-17) i oprimeixen la veritat amb la injustícia (Rm 1,8).

Jesús és condemnat perquè la seva actuació i el seu missatge sacsegen d’arrel el sistema organitzat al servei dels poderosos de l’imperi romà i de la religió del temple. La vida de Jesús s’havia convertit en un destorb que calia eliminar com les vides de tantes persones que avui en dia resulten molestes al sistema o que són considerades efectes colaterals necessaris. Aquest és el misteri que avui estem contemplant.

«Jesús mor perquè els homes maten». La mort de Jesús no va ser accidental ni casual. La seva mort com la de tanta gent avui en dia són també d’alguna manera «cròniques d’una mort anunciada». Jesús no va morir sinó que a Jesús «l’han arrencat de la terra dels vivents» (Is 53,8). La crucifixió no era tampoc qualsevol condemna a mort, sinó el patíbul més deshonrós i cruel, ja que tenia entre els seus objectius atemorir la població i servir d’escarment, i d’aquí el seu caràcter públic. En la crucifixió s’ajusticiaven els esclaus que es revoltaven o els antisistema. El seu ritual exigia que els cadàvers romanguessin nus sobre la creu per a servir d’aliment a les aus de rapinya i els gossos salvatges fins que les restes finalment eren dipositades a la fossa comuna, de manera que el seu nom i la seva identitat quedaven condemnats a l’oblit.

En la història del cristianisme hem tingut sempre dues grans temptacions: eliminar la creu o exaltar-la. La creu no té l’última paraula en l’Evangeli però és una pàgina incòmoda que no ens la podem saltar, com tampoc no podem negar ni ocultar la densitat del sofriment. Negar-ho és negar l’humà. Ser humà no es només positivitat i bondat. La violència i la injustícia generen víctimes i compten amb les nostres complicitats. La Bona Nova de l’Evangeli ho és des del revers de la història i assumint la misèria, la debilitat humana, el límit físic i psíquic, el fracàs. Per això el divendres sant ens revela també els aspectes més foscos de la nostra de condició humana.

Però l’exaltació dolorista del sofriment i la creu com quelcom que Déu ens exigeix per assolir la salvació tampoc no és cristiana. La teologia de Sant Anselm ha deixat una profunda empremta en nosaltres exaltant el caràcter sacrificial de la Creu. Déu no necessita completar el sofriment de Crist en cap altra persona, Déu no és un vampir ni necessita la sang de ningú per a perdonar els pecats. No tota creu és redemptora ni el sofriment en si mateix és un valor desitjable.

A la teologia de política i a la teologia de l’alliberament els devem que ens hagin obert els ulls davant els crucificats i crucificades i la impotent proximitat de Déu amb ells. També la teologia feminista ens hem hagut de preguntar: pot el símbol de la creu ser alliberador per a les dones o legitima els rols de submissió i sacrifici que històricament se’ns han imposat?

Com diu una companya nicaragüenca:

«No es tracta de buscar la creu ni el sofriment com si el sofriment pel sofriment ens apropés més a Déu, sinó d’afrontar les coses tal i com es produeixen i lluitar contra elles unides a crist, fixant la nostra mirada en ell i en el seu amor a la vida i la justícia.»

La creu cal mirar-la sempre per dues bandes: la dels crucificadors i la de les víctimes. Per la banda dels crucificadors la Creu és mort: «Maleïda sigui la creu». Els cristians ens hem acostumat massa a allò de «Salve, oh Creu, esperança única», i hem oblidat que hi ha creus que no són cristianes sinó legitimadores del dolor i la injustícia que recau sobre les vides de les persones més ferides i excloses. La Creu mai no ens va estalviar dolor, però ens dóna lucidesa. Ens impedeix caure en espiritualitats evasives, depura les nostres imatges de Déu, de vegades massa burgeses i light, que no suporten la prova del fracàs, la foscor ni el silenci.

El cos crucificat en Jesús ens mostra que la encarnació no és un truc, sinó que és irreversible. El Déu vingut en carn no atura res, ni ens eximeix de res, tot i que ens mostri la seva fidelitat fins al final, de forma no fàcilment comprensible des dels nostres esquemes exitosos. En el crucificat Déu ens mostra la densitat més profunda del seu misteri. Un Déu que no només està a favor de les víctimes, sinó a mercè dels seus botxins, en màxima solidaritat i proximitat amb «els sense poder», amb aquells i aquelles que, com llegim a Isaïes 52,14, «desfigurat ni tan sol semblava un home».

(Seguir llegint…)

cross-691115_640

Imatge extreta de: Pixabay

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.