Recés a la ciutat (I): Menjar, casa i hospitalitat, somni de Déu i signe de contradicció

Recés a la ciutat (I): Menjar, casa i hospitalitat, somni de Déu i signe de contradicció

Pepa TorresAquesta tarda celebrem l’amor fins a l’extrem de Jesús, la radicalitat de la seva tendresa, que es fa cura fins al punt de, com diria el profeta Ellacuría, «carregar, encarregar-se i fer-se càrrec» de la humanitat més ferida. Jesús és la misericòrdia en acció, la misericòrdia en relació, viscuda cos a cos amb la gent més oprimida i exclosa. En Ell es fa carn i pren rostre el Déu cuidador de la creació i els profetes, que vetlla per la dignitat de tota criatura, que «no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la»; el Déu que sosté i encoratja la fragilitat més extrema posant-se en el seu lloc (Is 42,3).

El que celebrem aquests dies, l’esdeveniment pasqual, no és un fet fortuït ni aïllat,
sinó la conseqüència d’una manera d’estar en la vida de part de Déu, des de la seva misericòrdia i tendresa. El vocabulari de la tendresa en la Bíblia se centra fonamentalment, en l’Antic Testament, al voltant de les paraules rahum, rehem i rahamim, que es refereixen a les entranyes com a seu de l’afecte i les emocions més profundes, i que s’associen sempre a la compassió i a la misericòrdia. En el Nou Testament, el terme paradigmàtic que es relaciona amb la compassió i la tendresa és el verb splanjnizomai, el significat del qual indica l’acció d’abraçar visceralment, amb les pròpies entranyes, els sentiments o la situació de l’altre, i que té com a text més representatiu la paràbola del bon samarità.

Des de la psicologia i l’antropologia, la tendresa es concep com una categoria relacional que mou a la cura, la protecció i l’expressió de l’afecte respectant la llibertat de l’altre, sense imposar-se, sense pretendre manipular. La tendresa demana permís, s’ofereix, no s’imposa, sinó que s’exposa a la llibertat, a l’acollida o al rebuig. Així, la tendresa va unida a l’experiència de vulnerabilitat. Per això el seu revers és la indiferència, la manipulació, el poder i la violència. L’expressió paradigmàtica de la tendresa és la carícia, i el seu contrari, el maltractament.

L’Evangeli és la bona notícia de la tendresa, perquè Jesús se’ns hi revela com la compassió de Déu feta carn, gest, carícia, relació; una compassió que no s’imposa, sinó que s’exposa a l’acollida i a la llibertat humana; que no supleix el que és humà, sinó que compta amb tot el que és humà. És una tendresa que no està renyida amb la indignació i el sentit crític, com quan Jesús ens insta a ser astuts com serps i innocents com coloms (Mt 10,16), o a estimar els enemics (Mt 5,42-44), o a no separar el blat del jull (Mt 13,24-30). És una tendresa que se’ns revela en un Jesús que plora d’amor per l’amic perdut (Jn 11,1-44), o d’impotència davant de la duresa de cor d’una ciutat que és símbol del poder i l’ortodòxia implacable (Lc 19,41-48); un Jesús que respecta profundament la decisió del jove ric, però que no pot evitar entristir-se per aquesta decisió (Mc 10,17-30); o que riu i banqueteja amb goluts, borratxos i prostitutes (Mt 11,19); o que juga amb els nens fent-se com ells i col·locant-los al centre (Mc 10,13-16); o que acaricia la dona encorbada i l’ajuda a empoderar-se i a posar-se dreta, amb la qual cosa restitueix la seva dignitat ferida (Lc 13,10-17); o que es posiciona al costat de l’adúltera (Jn 7,53-8,11), deixant caure d’aquesta manera sobre si la ira del temple i els seus representants.

La tendresa i la compassió configuren la vida i la missió de Jesús i, per tant, el seu destí. Constitueixen una manera d’estar en la vida «afectada» pel patiment i els somnis d’alternativitat d’aquells que ja «no poden més» i compromesa a fons perdut amb ells. Implica una indignació ètica i una postura social a favor de les víctimes. Té conseqüències que afecten la polis, el sistema; unes conseqüències de caire estructural. La compassió i la tendresa constitueixen una forma radical de crítica, perquè amb la seva praxi anuncien que tot dolor s’ha de prendre seriosament, que cap justícia i cap patiment no s’han de concebre com a cosa normal ni natural, sinó que la injustícia i el patiment que provoca són sempre situacions inacceptables per a la humanitat. Per això la tendresa i la compassió, viscudes a la manera de Jesús, resulten altament sospitoses i inacceptables per a l’statu quo, i també per a nosaltres, perquè desinstal·len la nostra visió de la realitat, la nostra imatge de Déu, i ens insten a modificar la manera que tenim de posicionar-nos-hi.

Tant en l’època de Jesús com en la nostra, la compassió és una relació no permesa a l’hora d’estructurar la legalitat. Els imperis i els mercats no es construeixen ni es mantenen sobre la base de la compassió. Les normes legals no acostumen a adaptar-se a les persones, sinó que són les persones les que han d’adaptar-se a les normes legals; en cas contrari, les normes se n’anirien en orris, i amb les normes, tot el sistema de poder. Com veiem al llarg de l’Evangeli, la compassió de Jesús és un tocar i un deixar-se tocar pel patiment i els somnis dels últims, i des d’allà, revelar el cor de l’Abbà com un cor sense perifèria; un cor amb la voluntat històrica que la vida sigui un banquet permanent en què no hi hagi persones, pobles, cultures, sexes o races descartables, és a dir, un àpat popular sense primers ni darrers, on corrin el vi de la justícia i l’alegria i el pa que atipa i dóna plenitud a cada cor humà, a cada poble i cada cultura.

Com ens diu el papa Francesc, la tendresa constitueix una revolució inaugurada per Jesús, però pendent encara en el nostre món [EG 22]; no solament en les relacions personals i familiars, sinó també en la vida social i política i en la interacció amb la mare terra. La tendresa és eucarística, i en Jesús, és tendresa entregada fins a l’extrem, com bé recordem aquesta tarda.

La compassió i la tendresa ens compliquen, com a Jesús, amb aquelles persones a qui més els són negades avui en el nostre món. Per això, com ens refereix l’evangelista Marc, les pràctiques compassives de Jesús són posades sota sospita, perquè són signes del fet que unes altres relacions, un altre sistema, un altre Déu, són possibles i que, per tant, es pot desmantellar el que és vigent. Des d’aquesta clau entenem millor que després d’una guarició en dissabte, en el cor de la sinagoga, els fariseus i els herodians es posessin d’acord per eliminar Jesús (Mc 3,1-6). L’actitud tendra i misericordiosa de Jesús és denunciadora d’un món inhumà i violent en què predomina la llei del més fort, la que imposen tots aquells que pensen que la seva força és la norma del dret (Sv 2,11). Per a Jesús, no obstant això, no hi ha més llei que l’amor ni altra norma que abocar tota la seva tendresa i afecte en la cura i la dignitat de les persones més vulnerables. En Jesús, Déu s’introdueix en la densitat de conflictes de la història tocats pel patiment, les llàgrimes i la debilitat humana. Per això la tendresa en Jesús és eucarística; és tendresa entregada fins a la fi, sense esperar condicions òptimes o ideals per a fer-ho, sinó afrontant la realitat tal com és.

(Seguir llegint…)

reu-las-patronas-la-bestia-1

Las patronas ofereixen aliments i assistència a migrants en el seu pas per Veracruz des de fa 15 anys.

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.