La necessitat d’una Quaresma laica

La necessitat d’una Quaresma laica

Xavier CasanovasDonem per acabada la Quaresma. Temps de silenci per escoltar allò que el soroll amaga, de recolliment per trobar-se amb el més íntim de cadascú, de dejuni per compartir i recordar la vida d’aquells que no tenen (i aquells als quals no deixen tenir), d’abstenir-se per recordar que no ho podem tot, que som finits i penúltims. I això ens fa més humans, més conscients, en definitiva, més lliures. Els cristians ho fem en Quaresma per preparar-nos per la Setmana Santa, el temps espiritual més important de l’any litúrgic, els musulmans tenen el Ramadà.

Hi ha moments per celebrar la vida, i moments per posar la vida al seu lloc. I trobo a faltar, al calendari de les societats laiques, aquests segons moments. Crec que ens convindria molt una versió laica de la Quaresma. Així com l’administració promou i celebra el carnestoltes o les falles, també podria promoure un temps en què com a societat, de forma compartida i consensuada, recordem la nostra finitud i la del nostre planeta. Si no l’excés de positivitat, les nostres vides accelerades, la pulsió consumista, el compartir i celebrar només el soroll i l’excés però mai la pausa o el silenci, convertiran les nostres societats en ostatges de la felicitat imposada per una festa sense sentit.

En aquest preciós assaig que és La resistència íntima[1], J.M. Esquirol ens convida a no cedir als embats del món (i als que provenen del nostre ego) que disgreguen el nostre ésser. «La fugida, i sobretot la fugida permanent, no pot anar bé de cap manera. “Tota la desgràcia dels homes ve d’una sola cosa, que és no saber estar-se en repòs en una cambra” (Pascal).» I ens recomana: «Trobar-nos, doncs, amb el nostre propi buit, amb la nostra misèria, i no defugir aquesta experiència, és la millor manera de mantenir la integritat del subjecte i d’evitar que es perdi encara més.»

Que necessari seria que, més enllà de l’apagada d’edificis a nivell mundial contra el canvi climàtic del passat 19 de març, l’alcaldessa de la nostra ciutat decretés la setmana sense cotxes ni avions a Barcelona; que totes les escoles públiques durant uns dies s’abstinguessin de menjar carn (raons ecològiques i econòmiques sobren per a això) i promoguessin espais de silenci, d’introspecció o pràctiques de servei comunitari; les televisions i mitjans públics canviessin les seves programacions; es decretés horaris comercials més restringits, etc. I que tot allò estalviat amb aquestes mesures s’invertís en ajudes socials.

Sé que estem lluny d’un plantejament així, ans al contrari. Només cal veure els atacs liberals als diumenges, últim dels territoris verges que ens serveixen a tots per distingir els dies lliurats a l’oci, i els dies lliurats al neg-oci.

Mea culpa dels cristians que no hem sabut transmetre la importància dels valors que s’amaguen darrere de la Quaresma perquè, desvinculats de qualsevol opció religiosa, puguin ser abraçats per tots. Perquè com diu Santiago Alba Rico[2], «el desencantament del món ha conduït a la humanitat, no a una major objectivitat, sinó a la dessacralització mercantil i a l’alliberament en el cos de totes les seves pulsions subjectives. Hi havia molta més ‘objectivitat’ en la relació de l’indígena amb la muntanya en la qual vivien els seus déus que en la del turista que la fotografia per vanagloriar-se’n davant els seus amics».

***

[1] Josep Maria Esquirol. La resistencia íntima. Ensayo de una filosofia de la proximidad. Acantilado. Marzo 2015.

[2] Santiago Alba Rico. ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? Pol·len Edicions. Diciembre 2013.

kneippen-860135_640

Imatge extreta de: Pixabay