Miguel González: “És crucial fer una pedagogia pública que resisteixi al populisme xenòfob”

Miguel González: “És crucial fer una pedagogia pública que resisteixi al populisme xenòfob”

Cristianisme i Justícia / Justícia i Pau / Mans UnidesEn la propera sessió del cicle de conferències “Els dilluns dels Drets Humans” que tindrà lloc el proper 7 de març a les 19h a la sala d’actes de Cristianisme i Justícia, Maria Jesús Vega, portaveu i responsable de Comunicació i Relacions Externes de l’ACNUR, i Miguel González, director del Centre Ellacuría de Bilbao i coordinador del Servei Jesuïta a Migrants a Espanya, ens parlaran sobre les mesures que cal abordar per transitar d’una societat hostil a una d’acollida davant el drama de les persones refugiades. La taula estarà moderada per Carles Solà, periodista i director del programa “Tot un món” de Televisió de Catalunya.

Abans de l’acte de dilluns hem pogut parlar amb Miguel González. Això és el que ens ha explicat…

– Albert Camus va escriure les següents paraules: “Europa ha viscut en les seves contradiccions, fonamentades en les seves diferencies i, superant-se constantment de tal manera que ha creat una civilització de la qual el món sencer en depèn alhora que rebutja. Aquesta és la raó per la qual no crec en una Europa unificada sota el pes d’una ideologia o d’una tecnocràcia que passi per alt aquestes diferencies”. La crisi de refugiats actual és la prova que mostra el fracàs d’una Unió Europea que no ha tingut prou en compte les diferències entre els països membres?

El que anomenem “crisi de refugiats” és en realitat una profunda crisi política de la Unió Europea. Fins i tot l’Economist ha reconegut que les xifres d’arribades haguessin estat relativament senzilles de gestionar si hi hagués hagut una bona col·laboració entre els estats membre. En comptes d’això, ens hem trobat amb una espiral de contracció, en la qual la reacció negativa d’alguns estats provocava la reacció en cadena d’altres. Entenc la cita de Camus com una ratificació del propi lema de la UE (“unida en la diversitat”), però jo diria que el que estem veient avui poc té a veure amb aquesta diversitat, i molt amb la renúncia a valors fonamentals que cimenten la Unió.

– En què consisteix la protecció internacional, el dret d’asil, i com ha evolucionat, especialment en el marc de la Unió Europea i de l’Estat espanyol? És un dret tan fàcil de vulnerar?

Després de la Segona Guerra Mundial, que tant sofriment va portar a poblacions senceres desplaçades al cor d’Europa, el 1951 la comunitat internacional es va dotar de la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat. Per tant, als països ratificants de la mateixa, els neix una obligació jurídica del dret internacional. A més, en el cas europeu, s’ha anat armant un dret de la unió en els últims 15 anys, el que constitueix el SECA (Sistema Europeu Comú d’Asil), que avui es veu molt insuficient per respondre als reptes que enfrontem. La limitació més coneguda potser és la provinent del sistema de Dublín, segons el qual una persona ha de sol·licitar l’asil pel primer país europeu pel qual entra, la qual cosa penalitza els països limítrofs, del Sud en aquest cas. També el dret espanyol compta amb una llei d’asil de l’any 2009, tot i que encara està sense desenvolupar el seu reglament.

– Darrerament hem sentit a parlar dels milers de nens i nenes que estan desapareixent a les fronteres. Què està fent la UE davant aquesta situació?

En realitat, la veu d’alarma que va donar Europol feia referència a nens i nenes dels que, després d’haver estat registrats en centres d’acollida en diferents països, es perdia la pista. Hi ha diverses hipòtesis que poden explicar aquest fenomen. Una primera, que molts nens han abandonant els centres per reunir-se amb familiars que haurien arribat a altres llocs d’Europa. La segona, fa referència a l’existència de xarxes de tràfic de menors, per a la seva explotació sexual, laboral o d’altre tipus. Aquest segona produeix calfreds. L’existència de xarxes de tracta és coneguda, i els nens i nenes són extremadament vulnerables, més quan estan arribat per milers a les costes europees. Crec que cal posar molt més esforç per combatre aquestes xarxes, començant per reconèixer la seva existència en sòl europeu.

– Una altra realitat sagnant és la que té a veure amb la violència sexual que pateixen les dones refugiades. Fa poc Amnistia Internacional ha denunciat que les dones pateixen assetjament d’altres refugiats, coaccions de traficants i policies, i pèssimes condicions en territori europeu. S’estan prenent mesures per garantir que aquestes dones i nenes tinguin canals segurs d’arribada a Europa?

En les rutes migratòries i de fugida de les guerres sempre ens trobem amb que a les dones se’ls suma un plus de violència i agressió sexual que és inacceptable. Cal tenir en compte que, a l’inrevés del que va succeir en anys anteriors, el percentatge de dones entre les persones refugiades ha anat en augment. Dones i nens ja suposen el 60% de les persones que arriben. En el fons, quan reclamem un passatge segur, també fem referència a això. La securitització i militarització de fronteres fa que la gent busqui rutes alternatives, més insegures i en mans d’intermediaris. Això genera una grandíssima vulnerabilitat, especialment a les dones. No oblidem això. Alguns països sí que estan prenent mesures, com per exemple, posar dormitoris o banys separats en els campaments. També organitzacions com ACNUR han creat uns “punts blaus” de protecció especial per a dones i menors. Però ara és molt preocupant el que dins de la crisi humanitària que es deslligui a Grècia pugui succeir amb les dones.

– Quines mesures ens calen per a fer el trànsit d’una societat hostil a una d’acollida?

Crec que a la ciutadania ens toca, en primer lloc, exigir als nostres governants que actuïn i compleixin amb l’obligació de protegir que estableixen les lleis. Segons recents enquestes de l’Eurobaròmetre, un alt i majoritari percentatge de la població europea i espanyola està d’acord que s’ha d’ajudar a les persones refugiades. Els governs han de notar aquesta pressió. D’altra banda, la societat civil organitzada també pot col·laborar en les tasques d’acollida i integració, especialment allà on els poders públics no arriben, o on es desborden les seves obligacions legals. I finalment, és crucial fer una pedagogia pública que resisteixi al populisme xenòfob que està recorrent Europa. Això és crear cultura d’hospitalitat i inclusió.

IMG_2506

Imatge extreta de: Diócesis de Bilbao

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.