Daniel Raventós: “El que dignifica és tenir l'existència material socialment garantida”

Daniel Raventós: “El que dignifica és tenir l’existència material socialment garantida”

Cristianisme i Justícia / Justícia i Pau / Mans UnidesEn la propera sessió del cicle de conferències “Els dilluns dels Drets Humans” que tindrà lloc el proper 11 de gener a les 19h a la sala d’actes de Cristianisme i Justícia, Jaume Botey, professor d’història a la UAB, membre de l’equip de CJ i membre del grup promotor de la ILP per la Renda garantida de Ciutadania i Daniel Raventós, professor de la Facultat d’Economia i Empresa de la UB, editor de la revista Sin Permiso i president de la Xarxa Renda Bàsica, ens parlaran precisament sobre la renda bàsica universal, la seva viabilitat i els seus objectius.

Abans hem pogut xerrar amb Daniel Raventós que ens ha fet un interessant avançament del que podrem escoltar dilluns que ve.

– L’atur s’estén a la societat occidental i, com molts experts apunten, sembla que arriba per quedar-se. Però la persona necessita el treball per dignificar-se i, tal com s’articula el sistema econòmic, per sobreviure…

De veritat que el treball dignifica? Tot treball? Què es vol dir exactament amb aquesta frase feta i repetida incansablement per acadèmics de dretes, alguns d’esquerres i especialment per polítics del establishment? A què ens referim, al treball amb remuneració monetària, al treball que moltes dones i alguns homes fan a casa seva i per cura dels seus familiars, al treball voluntari que milions de persones fan de forma desinteressada militant en moviments socials i altres associacions ciutadanes? Dignifica estar hores i hores fent feines repetitives, amb males condicions, controlats, mal pagats… El que dignifica és tenir l’existència material socialment garantida. Que és el vell ideal, dit en paraules molt diferents de forma però semblants en contingut de tots els partidaris de la llibertat republicana democràtica que hi hagut al llarg dels darrer dos milenis i mig: el dirigent dels pobres lliures que més reformes radicals va introduir a la democràcia àtica Ephialtes; els dirigents de la revolució francesa (els de la segona fase: tothom està d’acord que la primera part de la gran revolució va ser “positiva” contra l’antic règim, però quan es radicalitza i el poble entra directament en acció llavors ja no cau tan “simpàtica” a tanta gent), els dirigents que van parlar, escriure i lluitar per aquesta aparentment simple idea: no hi ha democràcia ni llibertat sense igualtat; Marx i tants d’altres homes i dones posteriors. Per cert, Marx va escriure molt sobre les condicions del treball assalariat i no hagués posat una cara gaire amable si hagués escoltat una bestiesa como que el treball assalariat dignifica…

Per cert, que una Renda Bàsica Universal (RBU) incrementaria molt el poder de negociació de la “part dèbil” del contracte laboral, la treballadora, per tal d’aconseguir una ocupació amb millors condicions. És el que alguns autors han qualificat de “augment del poder de negociació dels treballadors”. O sigui, que a més d’altres factors sobre els que anirem entrant, la RBU es un bon mitjà per fer que algunes ocupacions siguin més atractives i dignes.

– De què es parla quan es reivindica una Renda Bàsica Universal?

Una RBU es una assignació monetària incondicional a tota la població. Ateus i cristians i musulmans, homes i dones, rics i pobres, viciosos i virtuosos… Com el sufragi universal allà on existeix. Immediatament surten les preguntes habituals: els rics també han de rebre una RBU? Per què no dirigir-se només als pobres?… En un projecte de finançament que estem acabant, però del que es pot trobar un avançament a Sin Permiso mostrem que és possible finançar una RBU per a totes les persones adultes que resideixen a Espanya de 7.500 euros a l’any i del 20 % als menors d’edat.

Per al finançament d’aquesta RBU, a més del que es recapta fins ara, és a dir, sense tocar ni un euro de cap altra partida actual (sanitat i educació públiques no es tocarien, per si algú té algun dubte) excepte les prestacions monetàries que fossin redundants amb la RBU, els diners sortiria de la reforma de l’IRPF. La gran majoria de la població declarant actual a l’IRPF i no declarant sortiria guanyant respecte a la situació actual. Només el 20% més ric perdria amb la reforma proposada. La resta, el 80% de la població sortiria guanyant. Qui realment guanyaria més de forma proporcional seria qui no té res absolutament: 7.500 euros anuals de renda bàsica que no quedarien subjectes a l’IRPF. Així que la reforma proposada significa una gran redistribució de la renda dels sectors més rics a la resta de la població. És a dir, el contrari del que s’ha produït al llarg de les últimes dècades, especialment en els últims anys.

– És un dret una Renda Bàsica Universal?

Si el que vols dir és si està reconegut legalment com ho està el sufragi universal, no. És interessant observar com gent que treballa els drets humans cada cop s’aproxima més a la RBU quan ja no l’abraça directament. La Julie Wark ha fet un preciós llibret sobre els drets humans a principis del segle XXI, editat en anglès i castellà, on reivindica la RBU per possibilitar altres drets humans. I l’any 2010, a Monterrey, es va redactar la declaració universal de drets humans emergents, on va participar de forma important l’Institut de Drets Humans de Catalunya, on en el seu article 1.3 podem llegir:

“El dret a la renda bàsica o ingrés ciutadà universal, que assegura a tota persona, amb independència de la seva edat, sexe, orientació sexual, estat civil o condició laboral, el dret a viure en condicions materials de dignitat. Amb aquest fi, es reconeix el dret a un ingrés monetari periòdic incondicional sufragat amb reformes fiscals i amb càrrec als pressupostos de l’estat, com a dret de ciutadania, a cada membre resident de la societat, independentment de les seves altres fonts de renda, que sigui adequat per permetre-li cobrir les seves necessitats bàsiques.”

Poca cosa afegiria més.

– És necessària una Renda Mínima d’Inserció?

És necessària respecte a l’alternativa de no tenir res, és insuficient, extremadament insuficient respecte a les necessitats reals. Com s’ha dit més d’un cop: les mesures dedicades a la pobresa són molt pobres. La RBU comparada amb la RMI és com comparar la nanotecnologia aplicada als ordinadors amb els de primera generació que ocupaven una habitació sencera.

Les RMI són rendes condicionades. Condicionades a ser pobre, a no arribar a determinat nivell de renda… I les rendes condicionades, tot i que entre elles poden haver-hi moltes diferències, tenen uns problemes molt greus que ja fa força anys han estat estudiats: trampa de la pobresa, estigmatització, els enormes costos administratius…

Fins i tot el millor sistema de rendes condicionades que hi ha al Regne d’Espanya, la de la Comunitat Autònoma Basca, ja amb 26 anys d’experiència, té enormes defectes. Fa poc, un membre de l’associació Xarxa Renda Bàsica, Iñaki Uribarri, molt bon coneixedor d’aquell sistema de rendes condicionades, va escriure un magistral article que explica fil per randa perquè no és una bona idea estendre el sistema de rendes condicionades d’Euskadi al conjunt del Regne d’Espanya.

– A efectes pràctics, seria viable econòmicament?

Per suposat. Abans he esmentat l’estudi que estem fent pel conjunt del Regne d’Espanya. Uns anys abans, vam fer-lo per Catalunya. I també ho havíem fet per Guipúscoa. Invito a qui estigui interessat en els detalls, mirar aquest avançament al·ludit. Per fer un resum molt breu:

L’estudi es va basar en tres criteris: 1) una RB de 623 € mensuals (el llindar de la pobresa en aquells moments en Espanya) que s’hauria d’autofinançar i no afectar a la resta de la despesa pública, ni de bon tros al dedicat a la sanitat, educació, etc.; 2) l’impacte distributiu hauria de ser molt progressiu de manera que beneficiés a la gran majoria de la població no estrictament rica; i 3) que els tipus efectius d’impostos després de la reforma no haurien de ser molt alts. La RB ha de ser igual o superior al llindar de la pobresa (l’esmentada quantitat de 623 €). No estaria subjecte a l’impost sobre la renda de les persones i reemplaçaria a totes les prestacions socials inferiors als 623 €, mentre que la gent que rep una quantitat més gran de prestació continuaria rebent el seu import total.

El finançament d’aquesta RB per a tots els adults és possible amb un únic tipus impositiu del 49% que, combinat amb una RB exempta d’impostos, seria fortament progressiu. Per a la decila més pobra, per exemple, aquest 49% es convertiria efectivament en un -209% (negatiu perquè, en aquest cas, seria una transferència neta). Aproximadament el 80% de la població sortiria guanyant i l’import total transferit dels rics als no rics seria d’uns 35.000 milions d’euros. La desigualtat quedaria notablement reduïda. L’actual IRPF és molt poc progressiu. Hi ha algunes dades contundents. L’índex de Gini abans de l’IRPF se situa en el 0,4114. Després de la declaració de l’IRPF només es redueix a 0,3664. Amb la proposta de finançament que es proposa, l’esmentat índex baixaria fins 0,2502. És a dir, es produiria una gran redistribució progressiva de la renda. La distribució funcional de la renda quedaria parella als nivells dels països escandinaus.

I cal recordar que per aquest finançament no es té en compte el problema de l’evasió d’impostos que surten anualment del Regne: uns 40.000 milions d’euros. El frau fiscal (de 2010 per fer més homogènies les dades) només en IVA i IRPF era del 5,5% del PIB. El percentatge és superior si sumem el de l’impost sobre societats, per exemple. Així, les empreses de l’IBEX han tributat, en aquest cas en l’any 2012 encara que els anys posteriors ofereixen percentatges similars, el ¡5,3%! del seu resultat comptable. De tenir tot això en compte, el finançament de la RB seria és clar encara molt més fàcil.

– I, en una economia que no té el centre en les persones, podria ser aquesta la clau per començar a valorar tasques que escapen de la llei de mercat com el treball de cures, per exemple?

Una RBU el que pretén no és només “valorar tasques” com el treball domèstic o el voluntari. Això seria un producte derivat de garantir l’existència material a tota la població.

Encara hi ha gent que diu que “la RBU no acabaria amb tots els problemes socials que tenim que resoldre”. No crec que ningú ho pretengui. És trivial, és clar. Oposar-se a la RBU perquè “no soluciona tots els problemes socials” és com oposar-se als convenis col·lectius, a una bona llei d’avortament, a un increment del salari mínim, a unes pensions dignes, a unes condicions de treball no semiesclaves… perquè… “no soluciona tots els problemes socials”. I aquí cal explicar també una altra dimensió del problema.

Qualsevol política econòmica afavoreix a uns sectors socials i en perjudica d’altres. Si pensem en qualsevol mesura més o menys important de política econòmica, es fa difícil trobar-ne alguna que perjudiqui o beneficiï a tota la població. Sempre hi ha sectors que surten més afavorits i d’altres més perjudicats. Per exemple: rebaixar els impostos als més rics, retallar les despeses la sanitat pública, augmentar les facilitats pels acomiadaments laborals… Una política econòmica d’austeritat com la practicada a partir de maig del 2010, quan governava el PSOE i el president era Rodríguez Zapatero i accelerada després pel PP, porta a afavorir uns sectors i a perjudicar-ne a uns altres. Segons les dades disponibles fins ara, els rics guanyen, la resta perd. En paraules del no fa gaire escollit cap del Partit Laborista del Regne Unit, Jeremy Corbyn: “l’austeritat és una elecció política, no una necessitat”. També ho deia contundentment el veterà activista Noam Chomsky: “l’austeritat no és una necessitat econòmica a Europa (de fet, no té sentit econòmic). Però és una decisió política presa pels seus dissenyadors a favor dels seus propis interessos. Bàsicament, crec que és una dimensió de la lluita de classes…” La RBU seria un component molt important per a mi,però només un component,d’una política econòmica i d’una política general que fes front a “tots els problemes socials”.

Més divertits són els que diuen que la RBU no acaba amb el capitalisme. No val la pena detenir-se gaire en tan brillant reflexió, però excepte que se sigui força estrany en la percepció de la realitat social, qualsevol pot entendre que el capitalisme amb una RBU seguiria sent capitalisme, però un capitalisme força diferent al que avui veiem arreu. El capitalisme posterior a la segona guerra mundial era força diferent al capitalisme de la contrareforma anomenada neoliberal de finals dels 70 del segle passat. Els dos eren capitalismes, sens dubte, però qui no vegi diferències té un greu problema de percepció cognitiva de la realitat.

daniel-raventos_grande-

Imatge extreta de: La Vanguardia Digital (Argentina)

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.