A qui vota: #novotismasclisme

A qui vota: #novotismasclisme

Sonia HerreraPer allò de mantenir “a mà els clàssics per prevenir la caiguda”, que deia Virginia Woolf, vull començar aquest article recordant les paraules que va escriure Clara Campoamor en la seva obra Mi pecado mortal. El voto femenino y yo: “¡Pobres homes polítics, aferrats a l’esperança que res es transformés en el país, que res evolucionés,  que res ni ningú despertés espiritualment i caminés cap a l’avenir!”. Poc imaginava la senyora Campoamor que 80 anys després, la classe política espanyola seguiria sense tenir en compte els problemes que afecten de forma específica més de la meitat de la població. Certament, com ella mateixa va escriure el maig de 1936, “el camp en què va fructificar aquell ideal” -el del sufragi femení- es va omplir de “noves llavors” i noves lluites pel que fa als drets de les dones. Per desgràcia, en ple segle XXI els partits polítics ens segueixen considerant ciutadanes de segona… En tenim diversos exemples.

El passat 7 de desembre va tenir lloc a les cadenes d’Atresmedia el que es va denominar “El debat decisiu” entre tres dels candidats a la presidència del govern -Pablo Iglesias, Pedro Sánchez i Albert Rivera- i la vicepresidenta actual, Soraya Sáez de Santamaría. Just un mes abans, el 7 de novembre, la Marxa Estatal contra les Violències Masclistes, aglutinava a Madrid més de 100.000 persones en una marxa històrica contra les violències masclistes en què van participar unes 450 organitzacions feministes. No obstant això, no sembla importar gaire aquesta qüestió als futurs i presents governants, que en ser interrogats sobre les mesures que preveuen els seus partits per eradicar la violència contra les dones, van despatxar el tema en menys de 4 minuts entre vaguetats, incorreccions i sortides de to, com la de la mateixa Sáez de Santamaría, que va tancar el tema aconsellant a les noies que no permetessin que les seves parelles miressin els seus mòbils, com si la responsabilitat davant el control i l’assetjament en l’àmbit de la parella fora de les mateixes víctimes.

Mentre escric aquestes línies, el portal especialitzat Feminicidio.net té registrats 99 feminicidis i altres assassinats de dones comesos per homes a Espanya en el que va de 2015. Per això, resulta com a mínim vergonyosa la indiferència generalitzada que es va transmetre en el debat esmentat, més encara quan des de 2010 el pressupost per a la prevenció de la violència masclista s’ha retallat un 26%. El programa específic per a la igualtat d’oportunitats entre dones i homes ha perdut també un 61% dels seus fons en tan sols una dècada. Aquestes retallades, a més de contravenir les recomanacions del Comitè de Nacions Unides per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona (CEDAW en anglès), s’han traduït en un nefast impacte sobre la vida de les dones.

La manca de recursos en matèria d’igualtat en els Pressupostos Generals de l’Estat suposa, entre altres conseqüències, que s’hagin reduït notablement els punts d’atenció a dones víctimes de violència masclista, així com els punts de trobada familiars, imprescindibles, tal com recullen Marta Borraz i Raúl Sánchez a eldiario.es, “perquè la vida dels fills i filles no es posi en risc en cas que un jutge dicti que un pare maltractador té dret a seguir veient-los”.

Deixant de banda el debat a Atresmedia, pitjor va ser fins i tot la intervenció de Marta Rivera de la Cruz en el debat a 9 que va tenir lloc a TVE el passat dimecres 9 de desembre, en el qual la candidata de Ciutadans va negar la importància del gènere en la violència contra les dones, demostrant una profunda ignorància i un absolut menyspreu per les expertes i experts que porten anys estudiant i visibilitzant les causes específiques de la violència masclista, que s’assenten en un sistema cultural i socioeconòmic patriarcal que es reinventa constantment i que promou relacions de gènere de dominància, una visió objetualizada de la dona i una situació de desigualtat estructural entre dones i homes.

Seguint el fil d’aquesta posada en escena dels arguments neomasclistes plasmats en el programa de Ciutadans, resulta imprescindible reivindicar un cop més l’ús polític del llenguatge i fer un pas endavant en anomenar els assassinats masclistes com a feminicidis, especificant així que aquests són crims d’odi contra les dones per raó de gènere, i que l’Estat n’és responsable en tant que no ofereix garanties ni posa tots els mitjans a la seva disposició (personals, materials i polítics) perquè les dones puguem gaudir d’una vida lliure de violències masclistes.

Per eradicar la violència contra les dones és imprescindible que la societat en el seu conjunt en prengui consciència i manifesti col·lectivament el seu rebuig fent seves les exigències que des del moviment feminista, constituït en la Plataforma 7N, hem anat fent de cara a les properes eleccions generals i entre les quals cal destacar-ne algunes que resulten vitals pel que fa a la lluita contra la violència masclista:

  • La prevenció de la violència masclista ha de ser un punt prioritari de les polítiques públiques.
  • Les dones en situació de violència tenen dret a una “atenció estable i de qualitat, en condicions d’àmplia accessibilitat, confidencialitat, protecció i anonimat, que inclogui la rehabilitació, avaluació i seguiment”, així com a obtenir justícia, reparació i garanties de no repetició.
  • És important “oferir una atenció especial a les dones amb discriminació múltiple (…): dones amb diversitat sexual, migrants, amb diversitat funcional o sensorial dependents, en situació d’atur o en risc d’exclusió social”.
  • S’ha d’establir un veritable model coeducatiu que garanteixi la diversitat afectivosexual i l’educació en igualtat en tots els nivells d’ensenyament, així com en l’educació no formal.
  • La Llei integral contra la violència de gènere 1/2004, la Llei d’igualtat efectiva entre dones i homes 3/2007 i la Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència (39/2006) han d’estar dotades de pressupost i de mesures sancionadores que en garanteixin el compliment.
  • Sensibilitzar contra el masclisme i els estereotips sexuals en tots els canals de socialització (mitjans de comunicació, escoles, productes culturals, empreses…) i activitats de competència pública, i aplicar la legislació vigent en els de competència privada.
  • És elemental introduir en la legislació penal el delicte d’apologia de la violència masclista, que tant ha proliferat en els últims anys, especialment a través de les xarxes socials.

Altres temes essencials que alguns partits duen en els seus programes amb més o menys èmfasi tenen a veure amb la igualtat laboral, especialment pel que fa a la bretxa salarial i la conciliació. Mesures com l’educació gratuïta de 0 a 3 anys, l’equiparació i ampliació dels permisos de maternitat i paternitat o la reducció de la jornada laboral a 35 hores, són essencials per posar la vida de les persones al centre per sobre del sistema productiu, i per advocar per un accés igualitari al mercat laboral i per una coresponsabilitat real entre homes i dones en les tasques de cures i el treball reproductiu.

Sobre altres qüestions com el reconeixement dels drets sexuals i reproductius, la incorporació de la perspectiva feminista de forma transversal en totes les polítiques públiques, la participació ciutadana de les dones, l’eradicació de la transfòbia i l’homofòbia, la construcció d’un espai públic més inclusiu o la visibilitat de les dones en tots els àmbits de la cultura, són pocs els partits -Podemos, Unidad Popular, Iniciativa Feminista, PSOE sí que ho fan, encara que de forma desigual- que inclouen propostes concretes.

Finalment m’agradaria sumar-me a la reflexió que Emilia Arias feia en el seu article “Elecciones Generales 2015: ¿Dónde están las mujeres?” sobre la infrarepresentació de les dones en la política en general i en aquesta campanya electoral en particular, perquè les dones no som comparsa, ni un col·lectiu anecdòtic, ni la nota de color, ni la jugada electoral de cap partit. Tal i com afirmava Arias, “tots els candidats de les grans formacions polítiques a la Presidència són homes i en les llistes al Congrés la cosa no convida a l’optimisme. (…) Hi ha dones preparades i vàlides en aquest país, però els partits no se’n deuen haver adonat”[1].

Però per a una representació igualitària en els llocs de presa de decisions, davant de la masculinització dominant de les institucions no en tenim prou tan sols -encara que hi ajudaria força- amb una representació paritària de dones i homes en els llocs de poder. Necessitem un canvi de paradigma, i per això necessitem que hi hagi representants polítiques feministes que incorporin al seu quefer diari les reivindicacions pels drets humans de les dones i de les persones LGTBI.

Com a electores (i també com a electors) tenim un gran repte al davant: seguir votant masclisme i convertir-nos en col·laboradores necessàries de la nostra pròpia discriminació o fer un ús responsable del nostre vot com a ciutadanes de ple dret, per nosaltres, sí, però també per les que vindran…

[Per llegir totes les reflexions de la secció #2015electoral d’aquest blog sobre fiscalitat justa, migracions, repolitització, governança local, sanitat, educació i altres temes essencials per afrontar les eleccions del proper diumenge 20 de desembre us remetem al quadern de la Col·lecció Virtual de CJ on les hem recopilat: “¿Qué nos jugamos? Reflexiones para un año electoral”]

***

[1] “Només el 34% de les candidatures presentades a les 52 circumscripcions electorals per les grans formacions està encapçalat per dones. Això limita molt les possibilitats de les dones per ocupar escons al Congrés. Només el PSOE porta el 50%, 26 candidates, com a caps de llista “(eldiario.es, 10 de desembre de 2015).

4984792a79a307016367c9d495cf0271

Imatge extreta de: Pinterest

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.