José María Vera: “L'acaparament de recursos és una injustícia que creix per minuts”

José María Vera: “L’acaparament de recursos és una injustícia que creix per minuts”

Cristianisme i JustíciaEls vuit Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni són un pla convingut per les Nacions Unides que tenia com a data límit d’assoliment el present any 2015 i que abastava “des de la reducció a la meitat de l’extrema pobresa, fins a la detenció de la propagació del VIH/SIDA i la consecució de l’ensenyament primari universal”. José María Vera, director general d’Oxfam Intermón, fa balanç dels èxits aconseguits i ens parla dels reptes de futur que se’ns presenten en aquesta breu entrevista.

Quins èxits, fracassos i contradiccions ha mostrat l’Agenda dels Objectius del Mil·lenni clausurada el 2015?

L’Agenda dels ODM ha tingut èxits notables. En diverses de les seves metes i especialment en algunes regions i països. La pobresa extrema, per exemple, l’eix central dels ODM, s’ha reduït globalment a menys de la meitat, en més de 700 milions de persones. El mateix passa amb altres objectius com la reducció de la mortalitat infantil, reduïda anualment en 6 milions de menors de 5 anys.

No obstant això els èxits són desiguals, entre objectius i per regions. Els més grans avenços es produeixen a l’Àsia, sobretot a la Xina i en menor mesura a l’Índia. D’altra banda, hi ha països de l’Àfrica Subsahariana on amb prou feines s’aconsegueixen algunes fites i fins i tot hi ha retrocessos. L’escolarització primària universal es resisteix, com ho fa la reducció de la mortalitat de dones en l’embaràs i el part.

Més enllà dels resultats concrets, el més gran assoliment dels ODM ha estat fixar una agenda realment global, mesurable, adaptable a diferents contextos, i amb suficient impuls polític com per assentar-se en nombrosos països en desenvolupament i ser el principal full de ruta de la Cooperació Internacional. De vegades els ODM s’han limitat a un exercici que combina l’estadística amb la retòrica. En altres casos han conformat la base de plans de desenvolupament municipals, nacionals i d’organitzacions de tota mena. Ha estat una agenda important.

Quins són els principals reptes de present i de futur a nivell del desenvolupament global?

Els reptes coincideixen amb aquells que amb prou feines van cobrir els ODM o ho van fer de forma insuficient. I que queden reflectits millor en la nova agenda 2030 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS). Aquesta agenda no només se centra en les conseqüències (la pobresa i les seves manifestacions), sinó que va més i millor a les causes i les aborda de forma integrada i connectada.

Considero que els principals reptes globals són la desigualtat i la sostenibilitat, reflectida principalment en el canvi climàtic. El tercer que destaco són els conflictes, encara que una part d’ells estan associats -i ho estaran cada vegada més- als dos primers. I és que l’acaparament de recursos és una injustícia que creix per minuts.

Els 60 milions de persones refugiades o desplaçades dins dels seus països són el pitjor reflex d’aquests tres mals: la desigualtat extrema, l’impacte del canvi climàtic i de l’ús dels recursos, i els conflictes. Cal mirar-los de forma connectada, com ho fa l’Agenda dels ODS. I des de les persones i els seus comportaments. Qui evadeix impostos, acumula riquesa, consumeix recursos de forma desproporcionada, es posa fora de perill del canvi climàtic i assegura només la seva pròpia protecció i seguretat. Aquestes persones i les organitzacions en què s’emparen, siguin multinacionals, bancs, governs o qualsevol poder, són els que més mal fan i faran a una agenda tan potent com la dels ODS.

Finalment vull destacar un repte que no queda recollit de manera suficient en els ODS -amb vagues referències a la participació- i és el del tancament d’espais a la societat civil en molts, massa, països. De tot color polític i sistema de govern i en qualsevol regió. La veu crítica es retalla en un context de desigualtat creixent, fet que constitueix el perill més gran quan es tracta d’assegurar un seguiment adequat i exigent des de la societat civil, de l’agenda dels ODS.

És la nova Agenda de Desenvolupament Sostenible un marc d’actuació global esperançador i positiu? Quins aspectes cal destacar?

Ho és. Comparteix amb la seva predecessora, la dels ODM, el seu caràcter d’agenda única global, forta en la lluita contra la pobresa en totes les seves manifestacions i mesurable a través de metes i indicadors adaptats a cada context.

A més, l’agenda dels ODS millora la dels ODM en els següents aspectes:

  • Va a les causes i no només a les manifestacions. Incorpora amb més força, o fins i tot per primera vegada, aspectes durs i sistèmics com la desigualtat en camps com la fiscalitat, l’ocupació, i el canvi climàtic. Assumeix, per tant, el postulat clau que o canvia el sistema econòmic global o no s’aconseguiran les metes de reducció de la pobresa. Per exemple, la meta de “Fam zero” el 2030 serà impossible si no frenem el canvi climàtic i els seus efectes.
  • És universal. Això és potser poc conegut i “reconegut” pels governs de països desenvolupats, començant pel nostre. Aquesta agenda ja no marcarà només la nostra cooperació internacional sinó els plans nacionals a Espanya. Tots els països, tots, han d’aconseguir aquestes fites partint dels nivells en què es troben avui. L’increment brutal del nombre de persones que viuen en pobresa o risc d’exclusió social a Espanya és el millor exemple de la rellevància -i obligatorietat- d’aquesta agenda al nostre país.
  • És integradora. Els objectius i metes són molts, sí, però es connecten, es “parlen” de manera que es puguin establir les estratègies més adequades per complementar esforços i no treballar en compartiments sectorials, com ha estat el cas moltes vegades.
  • És més horitzontal, encara que sense arribar al desitjable. La seva universalitat treu l’agenda del tradicional marc vertical de l’ajuda al desenvolupament, del que “té” al que “no té”. Els ODS, a més de ser per a tothom, ressalten els reptes globals que hem d’abordar entre tots per a la supervivència i la dignitat de tots. Són reptes d’una gran complexitat i estem davant d’un món on la distribució de poder ha canviat tant, que resulten impensables esquemes tradicionals de “club de rics” decidint per tots.

Com pot la ciutadania implicar-se en els necessaris processos de transformació global?

De diverses maneres sempre que la deixin, ja que com esmento, els espais s’estan tancant en massa països i la retòrica de la participació és seguida de la pràctica de la repressió. Dit això, la implicació s’hauria de donar en:

  • Donar a conèixer l’agenda, participar-hi, i sobretot exigir que sigui assumida de debò, amb totes les implicacions que té i que afecten polítiques públiques, paper del sector privat, fiscalitat, model energètic… Hi ha més risc amb els ODS que amb els ODM, que forces poderoses aigualeixin l’agenda o la duguin a la irrellevància.
  • Aportant idees, coneixement i innovació des de la base, treta de l’experiència de milers d’organitzacions que treballen en solucions juntament amb les comunitats, barris i col·lectius, especialment els més exclosos.
  • Exigint un finançament suficient perquè els ODS tinguin aspecte de ser una realitat. Assumpte que ha començat amb mal peu a la Cimera de Finançament d’Addis Abeba, el juliol, amb escassos compromisos en matèria de finançament internacional i poques ganes de prendre mesures contundents en la lluita contra l’evasió i l’elusió fiscal. Cosa que requeriria una autoritat internacional amb força per poder frenar els poderosos evasors.
  • I apuntant a una renovada governabilitat global. L’existent s’ha quedat antiquada i curta per abordar reptes de la dimensió dels plantejats. Mentrestant, siguem exigents amb la que tenim.

1427478381_631281_1427704186_portadilla_normal

Imatge extreta de: Planeta Futuro

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.