Cristianisme i Justícia / Justícia i Pau / Mans Unides. Molts pobles segueixen patint tot tipus d’abusos i pressions, són negats, sotmesos violentament o maltractats per altres pobles o estats, o pateixen el menyspreu i la minorització de les seves llengües i cultures, el desplaçament de les seves poblacions i la impossibilitat de determinar el seu estatus polític.
En aquesta nova sessió del cicle de conferències “Els dilluns dels Drets Humans” que tindrà lloc el proper 16 de novembre a les 19h a la sala d’actes de Cristianisme i Justícia, Joan Ridao (professor de Dret Constitucional a la Universitat de Barcelona), Arcadi Oliveres (professor d’Economia Aplicada a la UAB i ex president de Justícia i Pau), i Quim Arrufat (politòleg i activista social, director de relacions internacionals del CIEMEN i membre de delegacions catalanes al Kurdistan) abordaran la qüestió dels drets de les nacions a ser reconegudes com a subjecte polític, a mantenir i desenvolupar la seva identitat, la seva pròpia llengua i cultura, a autogovernar i al seu lliure determinació.
Amb motiu d’aquesta taula rodona, hem pogut entrevistar Quim Arrufat i això és el que ens ha explicat…
– A què ens referim quan parlem de la lliure determinació dels pobles?
Crec que es comet un error de partida en l’anàlisi d’aquest concepte. No es un punt d’arribada en forma d’estat independent per als pobles que no en tenen un de propi. És un dret de partida sobretot. El dret de tota comunitat nacional (i el terme nació és purament subjectiu) a decidir el seu futur. A autorepresentar-se i representar la seva voluntat en els termes, intensitat i formes que cregui més adients. Els kurds mateixos estan ampliant a l’interior del seu projecte revolucionari aquest concepte, proposant i dotant les diferents comunitats del Kurdistan sirià d’estructures de representació i defensa pròpies. Els assiriocaldeus al Kurdistan sirià tenen consell propi, autogovern i representació pròpia. La nova “Constitución Política del Estado Plurinacional de Bolivia”, del 2009, és una constitució basada en el dret a la lliure determinació dels pobles, en aquest cas indígenes. És el context polític de la nació que té dret a la lliure determinació aquell que condiciona, a vegades, les formes en què es pot materialitzar aquest dret.
– Fa uns quants dies, l’ARA publicava un article d’en Jordi de Miguel sobre la República de Nagorno-Karabakh. Quantes nacions sense estat pot haver-hi ara mateix al món que no tenen reconeguts els seus drets?
D’acord amb la definició que n’he fet abans, moltíssimes. Moltes més que estats-nació! Si en canvi restringim el recompte a les nacions sense estat que aspiren a tenir un estat propi, la xifra és molt menor i, malgrat tot, significativa. Ara bé, la República de Nagorno-Karabakh és un altre tema. És un territori autoproclamat independent no reconegut internacionalment. Hi ha una vintena de casos com aquest al món. Normalment es donen perquè algun estat sí que els reconeix o ajuda directament.
– Juntament amb el del Sàhara, el cas del poble kurd és probablement un dels més flagrants i coneguts. Què te de particular aquest cas? És el poble kurd un poble cohesionat malgrat la diàspora? I si és així, quins són els factors que faciliten aquesta cohesió?
La principal particularitat és que són la nació sense estat més gran del món. La segona particularitat és que, excepció feta de la Regió Autònoma del Kurdistan Iraquià, els kurds, com a poble, no tenen cap aliat al món, i en canvi sí quatre estats molt poderosos i autoritaris en contra. Diu el refrany que els kurds només tenen les muntanyes per amics. O dit d’una altra manera: només es tenen a si mateixos, a la seva gent. Això que es la debilitat habitual que porta pobles sencers a l’assimilació o a la desaparició enfront a les maquinàries uniformitzadores dels estats-nació, en el cas del Kurdistan ha estat el motor de l’autoconstrucció d’una identitat també política i solidària que manté els lligams entre els kurds dins i fora de les pròpies fronteres invisibles i a través de les fronteres dels estats.
– Arran de l’experiència d’autogovern de Rojava, creus que el reconeixement del Kurdistan es pot veure en un horitzó proper?
Rojava no s’ha autoproclamat independent. No busca tampoc el reconeixement internacional forçat. Rojava vol ser el primer esglaó des del qual el propi poble de Síria construeixi un país democràtic, plurinacional, plurilingüístic i plurireligiós, d’acord amb la pròpia realitat siriana. Aquesta és la primera intenció, la sincera. És clar que paral·lelament van construint un autogovern al qual no pensen renunciar amb o sense Síria democràtica. Amb o sense Síria, en definitiva. Però ja fa temps que els kurds van entendre que pretendre la independència del seu poble respecte quatre perfectes màquines de matar i destruir com són Turquia, Síria, Iraq i Iran era un exercici suïcida. Per això proposen el “Confederalisme Democràtic” per al conjunt d’Orient Mitjà. És a dir, eliminar els estats-nació nascuts del repartiment de fronteres dels antics protectorats europeus i reconstruir l’autogovern d’Orient Mitjà en base a l’autonomia i autogovern dels seus pobles i religions, sovint barrejats i entrecreuats en un territori que és un autèntic mosaic.
– Què podem aprendre del procés i la història del Kurdistan davant el moment d’impàs que s’està vivint a Catalunya?
Els kurds tenen molt clar el concepte de lliure determinació dels pobles. Se l’apliquen a ells i als pobles amb què conviuen al Kurdistan. Per tenir-ho tan clar han mirat molt críticament els estats-nació ocupants i el que han vist no els ha agradat. Han dit: no volem ser monstres com ells. No du enlloc. Dur a més guerra, a més desigualtat, a més depredació dels recursos naturals, a més enfrontaments ètnics, a més domini de l’home sobre la dona. No ens és natural als nostres valors una maquinària militarista com Síria o Turquia. I van començar a recercar el millor de la seva pròpia història i dels propis valors per construir un marc teòric i un projecte pràctic per a tots els pobles de la regió. Bé, potser és hora que Catalunya comenci a deixar de ser client del projecte europeu i passi a ser-ne protagonista en termes de proposar un altre tipus d’Europa basada en la gent i els pobles.
– L’HDP serà present al nou parlament turc amb 56 diputats. Com s’han desenvolupat les recents eleccions a Turquia i quines implicacions pot tenir la majoria absoluta d’Erdogan pel poble kurd?
Els kurds han entrat al Parlament aquest cop pels pèls. La barrera electoral a Turquia és del 10%. És a dir, o treus 5 milions de vots o no entres al Parlament. És una llei racista, es va fer per impedir la presència organitzada dels kurds al Parlament. És a dir, la seva autorepresentació. Però malgrat haver entrat al Parlament el regust és ben amarg. Erdogan va perdre la majoria absoluta al juny, no li va agradar el resultat, va decidir emprendre la guerra contra els kurds al juliol per mirar de guanyar vots de l’ultranacionalisme, convoca eleccions a l’octubre i guanya la majoria absoluta. El balanç? 500 morts, 200 seus de l’HDP arrasades per turbes nacionalistes, 22 alcaldes kurds a presó, 2000 militants de l’HDP detinguts. I guanya. La decepció és important. També perquè els kurds han perdut el votant metropolità turc, més d’un milió de vots, que s’ha esporuguit davant l’embogiment criminal d’Erdogan. Síria i Iraq són ben a la vora i el gruix del votant de Turquia ha votat seguretat i estabilitat abans que llibertat.
Però amb les eleccions no s’ha acabat la guerra contra els kurds. El mateix dia després l’exèrcit va entrar a tres ciutats kurdes (Silvan, Gever, Cizre), disparant a desenes de persones i provocant diversos morts. I segueix igual.
Imatge extreta de: 20 minutos