Viure al penya-segat: la fronterització de la vida

Viure al penya-segat: la fronterització de la vida

Sonia Herrera. La frontera ja no està a la frontera. La imatge de línia física o imaginària plena de perills que separa països, mons i models de vida, com si del viatge iniciàtic de Frodo es tractés, es dilueix i es mou a través de rutes migratòries transnacionals i també s’instal·la sedentària en el nostre dia a dia, més enllà de fluxos poblacionals i límits territorials, com un nou llenguatge que torna quotidià el simbolisme i l’imaginari de la frontera. Ja no podem distingir entre Mordor i Rohan, ni entre Kansas i Oz, ni entre el llac d’Avern i l’inframón, ni entre l’humà i allò extrahumà La globalització ha desdibuixat el límit entre l’Edèn i les portes de l’infern. El Mictlán o “lloc de morts” dels asteques ara es materialitza a la Mediterrània, a la frontera nord de Mèxic, en els camps de refugiats de Sudan del sud, a la frontera entre Síria i Turquia, a la República Centreafricana, en qualsevol canyissar de la Vall del Cauca

Tal com descriu Carlos Velázquez a El karma de vivir al norte, la frontera es mou, s’estén i es replega. La precarietat i els perills que abans associàvem a l’estat de trànsit, al viatge i a l’encreuament de fronteres s’han instal·lat en les vides de milers de persones I no hi ha muntanya Penglai on fugir i on no hi hagi hivern ni dolor.

La frontera serpenteja dins les nostres ciutats i ens situa, capritxosament, amb els dits apuntant al penya-segat, fronteritzades i fronteritzats davant l’abisme de l’exclusió social al que s’aboca qui ha perdut la feina i la casa i es veu obligat a fer cua a un banc d’aliments; d’aquella que no pot pagar la calefacció[1] i s’arrauleix al sofà sota quatre mantes; d’aquell que, després de creuar tanques i trobar els porus d’aquestes fronteres que els governs pretenen blindar amb murs, concertines i lleis xenòfobes, es va quedar encallat en un CIE o en un centre de primera acollida en el qual no podrà romandre més de 3 mesos; d’aquella que no s’atreveix a traspassar el llindar de casa després d’anys de rebre pallisses perquè avui una altra dona ha estat assassinada per la seva parella i cap ciutat s’ha paralitzat per ella -i ella podria ser la següent-

Així ho descriu Jorge I. Brenna B., professor i investigador a la Universitat Autònoma Metropolitana de Mèxic (campus Xochimilco), rellegint a Bauman (2004):

“Sin alrededores, los excluidos ya no se encuentran fuera puesto que la exclusión se realiza en el interior, con estrategias diferentes y de formas más discretas que cuando había límites claros que nos separaban de los otros, aquí los de dentro y allí los de fuera; ahora los excluidos pueden estar incluso en el centro de la ciudad (…). Las fronteras se han desplazado al interior constituyéndose en nuestros “alrededores interiores”. Los límites son siempre tenues, frágiles y porosos; con una misma y novedosa facilidad para la desaparición: son borrados en el mismo instante en que se los dibuja, dejando tras de sí nada más que el recuerdo, igualmente volátil, de haber sido trazados”.

Avui, al nostre voltant, massa gent viu en aquest penya-segat, en els confins de la dignitat, al límit del que és suportable. Potser no vivim físicament a la frontera, però sí vivim amb ella. La border line ja no ens separa d’allò altre, d’una altra cultura, d’altres identitats Hem passat, tal com explica la sociòloga Saskia Sassen, de les fronteres nacionals a les fronteres incrustades“. Ara la línia fronterera la traça la intersecció entre diferents factors de discriminació (classe social, gènere, raça, religió, edat, accés a l’educació i a la salut ) i la trobem en els nostres barris, al supermercat, a la feina, en la sala d’espera del centre de salut, i toca plantejar-se sense tardança quina actitud prenem davant aquesta propagació de la frontera.

Sobre això recordo una anècdota que em ve ala ment de forma recurrent. Tenia 21 anys i viatjava amb la Clara Romaguera -periodista, amiga/germana i sòcia de la vidaen paraules de Marcela Lagarde- per l’occident de Mèxic. Vam pujar al tren que cobreix la ruta entre Chihuahua i el Pacífic (el Chepe) i en passar prop de Divisadero, a les Barrancas del Cobre, vam treure el cap per la finestra i vam veure alguns vagons caiguts al fons del barranc. Li vam preguntar al revisor què havia passat i ens va contestar: “Nomás se cayó, señoritas”.

Només va caure”, què hi farem, “There is no alternativeque diria la Thatcher Acceptem -segons les nostres creences o l’absència d’aquestes- que així ho va voler Déu, o la providència, o el destí. Simplement va passar. I sense buscar les causes de la injustícia i de la precarietat, assumim el descoratjament, el desànim, la desesperança apresa(com les migrants centreamericanes que a la recerca del somni americà assumeixen que seran violades durant el camí) i l’immobilisme. I aquesta, sens dubte, és la pitjor de totes les fronteres: la por. Però com donar un pas cap enrere doncs per sentir-se fora de perill i lluny del precipici?

Deia Nancy Fraser que “la justícia social implica reconèixer a tota la ciutadania com a integrants d’un únic univers moral, atorgar-li un idèntic tracte d’igualtat i oferir-li els mateixos canals d’expressió en l’esfera pública“. Aquest ha de ser el nostre horitzó, la nostra raó per llevar-nos cada matí, el nostra esperó. Cap frontera física, psicològica o imaginària pot fer-nos defallir en aquest objectiu perquè davant la distopia creixent, només el treball cap a la utopia pot tendir ponts que sostinguin aquest món.

***

[1] La pobreza energética mata a unas 7.000 personas cada año en España, según Naciones Unidas.

420-feet-above-mumbai-640x410-598x383

Imatge extreta de: Beevoz

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.