Francesc a Cuba i als Estats Units

Francesc a Cuba i als Estats Units

Jesús RenauEn el seu recent viatge a Cuba i als Estats Units (19-27 de setembre) el Papa Francesc ha realitzat 21 intervencions públiques. Una aportació important en el moment històric que viu la humanitat. Llegits els discursos més importants (a la seu de l’ONU i al Congrés dels EUA) i algunes converses amb joves (Centre cultural Pare Félix Varela l’Havana) i xerrades a l’avió amb els periodistes, potser es pot anar constatant alguns els trets metodològics de la forma de comunicar del Papa.

1.- El punt de partida és la realitat. Generalment parteix de la presència dels que estan davant i la valoració d’una llarga tradició en la qual hi ha encerts importants i limitacions greus. No és únicament el que en retòrica es diu “captar la benevolència del públic”, sinó que és una forma d’estar al món oberta a les persones i que sap reconèixer les seves aportacions i limitacions. Hi ha una consciència que els presents, sobretot a les Nacions Unides i al Congrés dels EUA, han estat precedits per altres i altres que han anat creant història. A diferència d’alguns eclesiàstics el punt de partida de Francesc és la realitat humana des de la qual reflexiona i proposa. No parteix de dalt a baix sinó de baix a dalt. No parteix del Misteri sinó dels fets de la vida, col·lectius, personals o mundials. En la trobada amb els joves cubans ell mateix diu que abans de parlar els ha escoltat i ha anat prenent nota dels seus punts de vista. El mateix generalment ha passat a les rodes de premsa. És un home que escolta, que reflexiona sobre la vida concreta, sobre els problemes reals, que mira i es relaciona. Es tracta d’una constant en moltíssimes de les seves actuacions, i que troba les seves arrels no només en una manera personal de ser i de viure sinó en la forma com Jesús actuava davant de la gent del seu temps.

2.- Del personal concret al estructural. Francesc, obert a les persones, no es limita a la seva situació concreta, sinó que reflexiona i exposa la relació que existeix entre la situació i aquelles causes estructurals que l’han provocat o facilitat. Així en el discurs davant el Congrés dels EUA parteix del record i la valoració de quatre personatges importants en la història d’aquella nació: Abraham Lincoln, Martin Luther King, Dorothy Day i Thomas Merton. És a partir d’aquesta memòria que cada un d’ells s’obre a unes dimensions estructurals que constitueixen una veritable aportació per la seva riquesa moral. Lincoln “genera una cultura que permeti als seus homes somiar amb plenitud de drets per als seus germans i germanes”. És el fonament de la llibertat. Luther King, “una llibertat que es viu a la pluralitat i no en l’exclusió”. Dorothy Day, “la justícia social i els drets de les persones” i Thomas Merton “la capacitat de diàleg i l’obertura cap a Déu”. Aquestes persones han transcendit la seva pròpia vida i han ajudat a prendre consciència de la necessitat d’unes estructures socials i morals fonamentades en la llibertat, la no discriminació, la justícia, el diàleg i la transcendència.

Francesc parteix d’aquestes estructures de gran valor humà i que són el fonament de la societat per criticar la manca de les mateixes en organismes i col·lectius de notable transcendència per a la humanitat. Això que queda molt clar en el discurs al congrés dels EUA arriba al seu zenit en el seu parlament davant l’ONU. Davant d’aquell congrés dels EUA fa unes trucades molt contundents i fonamentades en contra de la pena de mort, la violència, el particularisme subjectivista i la valoració suprema i determinant dels diners.

En el discurs de l’ONU de forma molt clara reclama per a “tots els països sense excepció una participació i una incidència real i equitativa en les decisions. Aquesta necessitat d’una major equitat val espacialment per als cossos amb efectiva capacitat executiva, com és el cas del Consell de Seguretat, els organismes financers i els grups o mecanismes especialment creats per afrontar les crisis econòmiques. Això ajudarà a limitar tota mena d’abús o usura sobretot amb els països en vies de desenvolupament”. En aquest discurs van sortint els grans temes socials amb vista al bé comú, tant en el sentit ecològic com en la crítica d’aquelles estructures econòmiques que s’escapen al control democràtic i posen com a valor suprem uns interessos financers que beneficien a les minories benestants que de facto detecten un poder gairebé absolut.

3.- De la crítica a la proposta humanista fonamentada en Déu. Aquest procés que parteix de l’escolta de la realitat actual i històrica i arriba a la reflexió crítica de les estructures inacabades o injustes es fonamenta en un profund humanisme. Si humà és el punt de partida, humà és l’horitzó i l’aspiració d’equitat, llibertat i justícia. I en aquest procés Francesc, de forma natural i no poques vegades implícita, dóna a entendre la presència de Déu. Quan li cita no és un afegit artificiós i menys encara ideològic sinó la invitació senzilla i profunda que en el més radical i profund de l’humanisme es troba aquest Déu, referent per a tots els creients, i humà especialment per als cristians. Parla de Déu des de la realitat i per anar alimentat un procés cada vegada més humà en aquest món global en què estem submergits. Al final del seu discurs ofereix a l’ONU l’oració i el suport de tota l’Església catòlica amb aquesta finalitat: “perquè aquesta institució, tots els seus estats membres i cadascun dels seus funcionaris, rendeixi un servei eficaç a la humanitat, respectuós de la diversitat i que sàpiga potenciar per al bé comú, el millor de cada poble i de cada ciutadà. Que Déu els beneeixi a tots”.

55fd6aedc46188a8748b45e7

Imatge extreta de: RT

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.