Referents de dignitat i esperança

Referents de dignitat i esperança

Araceli CaballeroNi la desigualtat va començar el 2008 ni la precarietat va ser un invent d’això que anomenen “crisi”, però ha suposat -està suposant- una volta de rosca que estreny -i ofega!- els col·lectius més febles, més invisibilitzats, més vulnerables. Tampoc no és un invent recent que hi hagi persones, col·lectius, que no es resignin i plantin cara. Per exemple, les dones, amb llarga tradició de receptores “privilegiades” de la part pitjor (sol passar: a la grossa, rarament, però als premis menors estem entre les primeres candidates).

Quaderns HOAC dedica al tema el seu nº 10, “Democracia y dignidad para las mujeres ante situaciones de precariedad”. La seva autora, Neus Forcano, és filòloga i teòloga, membre del Col·lectiu de Dones en l’Església i de l’Associació europea de dones per a la investigació teològica (ESWTR). I té una mirada prou àmplia com per no circumscriure’s a la precarietat econòmica i laboral, sinó també a la falta de condicions i de possibilitats de creixement personal, intel·lectual i emocional, que moltes dones ni imaginen a causa de la situació de necessitat material en què es troben tant elles com les seves famílies.

La bretxa econòmica i social entre col·lectius rics i pobres ha crescut des de 2008. En el cas de les dones, el problema s’aprofundeix. El 83% de la població activa femenina assalariada treballa a temps parcial, i el 65% dels contractes temporals dels dos últims anys els van signar dones. Aquestes i altres dades fan que la bretxa salarial homes/dones sigui de més del 30%.

Els poders públics semblen haver dimitit del seu compromís amb el bé comú; per contra, les suposades mesures anticrisi que articulen -reformes fiscals, laborals, educatives- resulten eficaces excavadores de la bretxa en la mesura que afavoreixen els ja molt afavorits, en el que constitueix no només un abandó de responsabilitats, sinó una clara corrupció de la democràcia, aprimada fins a quedar reduïda a “formal i representativa, buida de contingut”. No és, per tant, una qüestió exclusivament econòmica: afecta drets bàsics de les persones i significa una precarització de la mateixa democràcia.

Al llarg del temps, col·lectius de dones plantegen iniciatives pràctiques, com Sindihogar/Sindillar citada per l’autora, que van més enllà de buscar-se la vida col·lectivament, que són una crítica al sistema i que posen de manifest la necessitat d'”una nova visió de l’economia que tingui en compte que la producció i el mercat es nodreixen de la vida, la cura i la reproducció que es desenvolupen en l’àmbit privat”, com reclamen les feministes.

Plantar cara a la precarització, insisteix l’autora, no només implica la crítica al sistema; “també plantejar-se com créixer personalment, com formar, educar i aconseguir una ciutadania conscient, crítica i capaç d’actuar col·lectivament”.

Neus, teòloga feminista -valgui la redundància-, té les eines per mirar amb aquesta perspectiva l’experiència d’algunes dones de la tradició bíblica, que “ens poden mostrar actituds per al desenvolupament d’aquesta consciència de llibertat personal, per a l’exercici de implicar-nos en la realitat i d’imaginar horitzons d’utopia que ens impulsin al canvi individual i col·lectiu pel benestar de tota la comunitat“.

Els relats de Rut i Noemí, dones independents i obertes a la utopia; de Marta i Maria, constructores d’espais comunitaris, i de la sirofenícia, que vehicula una teologia de desobediència i saviesa, ens conviden a descobrir alguns referents d’esperança “perquè ningú no renunciï al desig de voler una vida digna, feliç i plena de sentit”.

Totes elles són dones que no es rendeixen, precisament perquè estan en situació de precarietat. Les respostes no neixen dels farts, els satisfets en qualsevol sentit, sinó des de la consciència de necessitat. Com diu la cita de Simone Weil que obre el quadern, “el perill no és que l’ànima dubti que hagi pa o no n’hi hagi, sinó que es deixi persuadir per la mentida que no té gana”.

sparkler-677774_640

Imatge extreta de: Pixabay