La religió, una basa electoral #2015electoral

La religió, una basa electoral #2015electoral

Jaume FlaquerLa qüestió del paper públic de la religió (i ja hem de parlar de religions, en plural!) és també un dels elements davant del qual els partits polítics hauran de prendre postura en els seus programes electorals. Potser alguns creien fa uns anys que la seva importància aniria disminuint, però la veritat és que la resistència eclesial a abandonar “els primers llocs” de la plaça pública i el creixement de religions que reclamen el seu lloc en aquesta àgora, posa la qüestió religiosa en plena actualitat.

Precisament perquè cada país europeu té la seva història i els seus “mites fundacionals”, cadascun percep, problematitza i “sent” de manera diferent la visibilització pública de la religió. La resposta a aquesta qüestió que relegaria el fet religiós a l’àmbit estrictament privat per construir una esfera pública neutra i pura és enormement simplista, ja que les comunitats humanes que comparteixen una fe i uns ritus són també associacions públiques que, com tantes altres, sol·liciten subvencions i reconeixement públic, i de vegades, fins i tot legislacions conformes a la seva manera particular de veure la justícia.

A França, la nova irrupció del fet religiós ha fet escac al dogma de la separació de la religió i l’Estat consagrat el 1905. L’opció política ha estat legislar en aquesta direcció contra la visibilització de signes “religiosos ostentosos” (vels, quipàs i grans creus) a les escoles i a favor de la prohibició del vel integral en tot espai públic. No obstant això, actuant de manera “herètica” contra aquest dogma, s’ha entestat a guiar i dissenyar des del ministeri de l’interior la manera d’elecció (o millor, determinació) dels representants de la comunitat musulmana. Fins i tot ha plantejat també, i realitzat en no pocs casos, la concessió d’ajudes a la construcció de mesquites per controlar la seva ideologia.

En la tradició anglosaxona es viu de manera menys problemàtica, fins i tot el vel integral. La separació de la religió i l’Estat es viu fàcticament tot i que la reina d’Anglaterra sigui cap de l’Església anglicana. El nivell del debat se situa al voltant de peticions de lleis “confessionals”. Els motoristes sikhs, per exemple, van obtenir l’exempció de portar casc.

En països com Alemanya es viu amb naturalitat la subvenció pública a les religions mitjançant els impostos, però es debat la prohibició del sacrifici halal o kosher pel patiment dels animals. En altres països, com Holanda o Àustria, després de grans reconeixements dels drets religiosos dels immigrants, l’augment de l’extrema dreta està canviant el debat.

A Espanya seguim un model mixt amb tendència progressiva al tipus de laïcitat a la francesa. La secularització de la societat i la mala gestió del poder per part de l’Església indiquen aquesta tendència. Abans o després el món polític decidirà trencar el Concordat per adaptar-se a la realitat social del país. Si això serà així, per què l’Església és incapaç d’avançar per retirar-se ordenadament? Per què no pactar, doncs, per fer-ho ordenadament i en seguretat? Per pactar, em refereixo solucionar d’una vegada per totes la qüestió del finançament i la qüestió de la classe de religió a l’escola pública. Aquell “cuius regio eius religio” de Westfàlia (a cada rei, la seva religió) s’ha traduït aquí: “a cada partit la seva llei educativa” i el seu model de classe de religió, amb el consegüent mareig de lleis i contra-lleis.

L’Església hauria de situar-se ja “en una altra perspectiva”. Aquesta altra perspectiva és ja una realitat social al País Basc i sobretot a Catalunya. Potser així l’Església recuperaria el caràcter profètic de Jesús de denúncia de tot sistema corrupte sense identificar-se amb cap: “el meu regne no és d’aquest món.”

Però, contràriament al que es podria pensar, estan augmentant els centres de culte i les manifestacions religioses. Des del poder públic s’hauria d’entendre el religiós com un àmbit cultural més. D’aquesta manera es veuria de forma més normalitzada. Per què les entitats religioses depenen del Ministeri de Justícia? És per controlar-les com si es tractés d’una qüestió d’ordre públic? O bé és per la tendència del fet religiós a influir en el dret?

De fet, igual que cada associació cultural fa les seves manifestacions artístiques o les seves reclamacions, també les religions demanen espais públics per processons o per resar durant el Ramadà. S’ocupa carrer en els encierros de Sant Fermí, en el dia de l’orgull gai, a la rua del Barça quan guanya i en les processons de Setmana Santa de Sevilla. Des del punt de vista polític, per què posar traves a una oració musulmana i no a les sardanes?

Dilogo_Interreligioso_01_2

Imatge extreta de: CONAPRED

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.