Pepe Mujica: «Els únics derrotats són aquells que baixen els braços i no lluiten»

Pepe Mujica: «Els únics derrotats són aquells que baixen els braços i no lluiten»

Suso LópezJosé Mujica, expresident d’Uruguai, va estar de visita a Barcelona. Ho va fer amb la seva companya, la senadora Lucía Topolansky, coincidint amb el pont festiu de la segona Pasqua a la ciutat, a cavall entre els mesos de maig i juny. Si la visita de Mujica en si ja és una bona notícia per tot el que conté el seu discurs i representa la seva figura, que en ple pont el Casinet d’Hostafrancs (amb aproximadament 400 persones d’aforament) s’hagi quedat petit i centenars de persones l’hagin hagut d’escoltar des del jardí és senyal que continua sent un referent de la política global d’aquest temps.

La seva aposta per l’austeritat presidencial, lluny dels fausts i la prepotència d’altres governants tant d’Amèrica Llatina com de la resta del món, i les seves paraules en la sessió d’obertura de la 68a Conferència de l’Organització de les Nacions Unides o en la Cimera sobre Desenvolupament Sostenible Rio +20 van situar a José Mujica, “el Pepe”, com una de les icones dels governs progressistes que en els últims anys han anat accedint al poder en diferents països de Llatinoamèrica.

Al seu pas per Barcelona, Mujica, “un vell de 80 anys que somia amb un món que no veurà”, va desgranar bona part dels eixos argumentals que repeteix des de fa anys però que encara segueixen vigents. La seva intervenció es podria resumir en cinc cites que podrien ser aquestes:

Un desafiament al que ha de ser la política: “L’alta política ha de ser la preocupació del que serà el món d’aquí a 20 anys. El que es juga és la sort dels pobles en les dècades futures”.

– Un crit de desesperança per tants anys de lluita i problemes que es mantenen: “Què hem aconseguit? Estem millor? No, definitivament no. Els problemes que denunciàvem en els anys 70 són els mateixos que denunciem avui perquè se segueixen agreujant”.

La indignació contra la deshumanització de la humanitat: “Els gossos d’Europa mengen molt millor que els habitants de moltes parts d’Àfrica. Que 85 persones tinguin tants diners com el 40% de la humanitat és senzillament indignant”.

Un neguit contra una política que no té respostes: “El problema està en la manca de respostes de caràcter polític als problemes d’avui”. “3.000 milions de dòlars al dia es gasten en pressupost militar. Dir que no hi ha recursos… El que no hi ha és decisió política”.

Una crida al compromís i a la lluita activa i contínua des de l’àmbit personal i col·lectiu: “No tindrem mai un món millor si no lluitem per ser millors cada un de nosaltres”. “Els únics derrotats són aquells que baixen els braços i no lluiten”.

Mujica arrenca aplaudiments, aixeca passions i el seu discurs enganxa, donant resposta a una necessitat evident: la d’una ciutadania ansiosa de referents. Però enmig de l’eufòria convé trobar espai per a la mirada crítica. Ho adverteix el periodista i escriptor Raúl Zibechi en el pròleg de Crónicas del estallido (Cúneo i Gascó: 2013), “si ens limitem als discursos dels dirigents, a les lleis aprovades pels governs i als programes que anuncien, per més interessants que ens semblin, no haurem entès sinó una mínima part d’aquesta realitat”. I reivindica una mirada “cap avall i en horitzontal” per entendre el que succeeix en els últims anys a la “majúscula Amèrica”, també a Uruguai.

Malgrat que tant la seva aparença austera com el seu discurs apunten a un perfil polític que sembla abraçar les teories del decreixement, les polítiques implementades pels governs de José Mujica a Uruguai beuen de l’aposta pel desenvolupament, igual que Lula i Rousseff al Brasil, com a únic camí per lluitar contra la pobresa i aconseguir la igualtat social. L’explotació de recursos naturals o el fre a la reforma agrària amb el consegüent augment de la concentració de terres són algunes de les denúncies que recull Daniel S. Pereira en “Una mirada desde el Sur… Balance crítico del gobierno Mujica”, publicat a la revista Pueblos a l’abril de 2014.

Sense perdre la mirada vigilant que convé mantenir activa en tot moment, no es pot negar que les paraules de Mujica són una alenada d’aire fresc i esperança. En una entrevista amb Sergi Picazo (publicada a La Directa el 26 de setembre de 2007), Pere Casaldàliga recuperava les paraules de Frei Betto, dominic amic de Lula que fins i tot va participar com a assessor en el seu govern, qui quan li preguntaven per Lula responia: “amb ell malament, però sense ell molt pitjor”. Una cosa així succeeix amb Mujica i Uruguai.

URUGUAYANS VOTE ON SUNDAY

Imatge extreta de: Raíces al aire

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.