Pepa Torres. El 15 de juny és el dia de lluita contra els Centres d’Internament d’Estrangers. La violència dels CIES va irrompre en la meva vida fa deu anys a partir de dues dones llatinoamericanes valentes a les quals, com diu Rigoberta Menchú, els van néixer tigres a les seves entranyes per denunciar l’infern pel qual havien passat durant el seu internament i en la resistència a la deportació. Totes dues eren bolivianes. La primera, MRM, va acudir a una comissaria a denunciar maltractaments per part del seu company. Duia el passaport, i en comptes de protegir-la, la van detenir per la seva situació d’irregularitat i la van ingressar al CIE d’Aluche aquell mateix dia. La segona, CRC, treballava llavors com a interna en una zona residencial de Madrid i al final del seu dia lliure, quan anava agafar l’autobús a la terminal de Moncloa per tornar al seu treball, la van detenir en una batuda i la van ingressar a Aluche.
Les dues van fer el mateix recorregut: comissaria, calabossos a la Plaza de Castilla, vista amb el jutge, CIE, Barajas i avió… I totes dues es van resistir, cridant i apel·lant al sentiment d’humanitat dels viatgers i de la tripulació perquè no permetessin que el avió s’enlairés, ja que la seva deportació suposava la misèria per a les seves famílies i la fallida de les seves vides. I així va ser com aquestes dones-tigre, sense violència però amb resistència activa, van aguantar amb una dignitat sense adjectius el protocol de violència legal per executar les deportacions.
El seu coratge i la seva argumentació van convèncer la tripulació del vol. Van tornar al CIE i van ser posades en llibertat, encara que una d’elles, CRC, va patir dos intents més de deportació en altres vols i es va resistir de la mateixa manera. Tot just sortir d’aquell infern les dones tenien molt clar el que volien fer: denunciar-ho i explicar la seva història perquè no es repetís. Així va ser com les vaig conèixer, l’una a través d’una Oficina de Drets Socials d’un centre ocupat i l’altra a la Red Interlavapiés. Avui totes dues tenen la seva residència i han reagrupat els seus fills.
Fa un parell d’anys es van reobrir dues causes per altres dos malsons ocorregudes en aquests centres de l’horror que constitueixen els Centres de Internament per a Estrangers, que s’estenen per Europa i que el Govern de Sriza acaba de tancar a Grècia després del suïcidi d’un jove pakistanès en un d’aquests centres. La primera de les causes reobertes a què em refereixo (2012) va ser la de cinc funcionaris del CIE de Capuchinos (Màlaga), entre ells el cap de seguretat, acusats d’abusos sexuals i vexacions a les internes en festes nocturnes organitzades a l’interior del Centre. La segona causa reoberta també té nom de dona: SAMBA MARTINE (2014) que va morir per negligència mèdica al CIE d’Aluche l’any 2011.
La violència dels CIES no ha cessat en aquest temps tot i l’existència d’un reglament que no ha resolt pràcticament res d’aquesta situació denunciada per nombrosos col·lectius des de fa anys, sinó que fins i tot s’ha elevat la vulneració de drets de les persones migrants, com revela l’Informe del Servei Jesuïta a Migrants del 2014, amb una nova forma de devolució al país d’origen que es diu deportació exprés. Las deportacions exprés són expulsions rapidíssimes (menys de 72 hores) de veïns i amics migrants que desapareixen dels nostres carrers de la nit al dia i en les quals es vulnera la tutela judicial efectiva i en què la policia utilitza freqüentment reclams i enganys per atraure les persones a les comissàries amb l’objectiu d’incoar, notificar o executar una expulsió, i quan hi van són immediatament detinguts i conduïts a Barajas per omplir els “macrovols”. Actualment aquest tipus d’expulsions supera en nombre les que es realitzaven des dels CIES.
Així li va passar UFH, que sentint-se molt malalt va acudir al centre de salut del seu barri i, a la sala d’espera de la consulta, dos policies secretes li van demanar el passaport i se’l van emportar a una comissaria, i d’allà immediatament a l’aeroport amb l’objectiu de deportar-lo al seu país d’origen. O com FST, que porta set anys a Espanya i al qual van detenir quan va anar a comissaria amb la seva nòvia a recollir el seu passaport, i en lloc de tornar-l’hi, el van ficar en un cotxe i el van portar a Barajas sense ni tan sols deixar-li temps per recollir les seves coses.
Però també a ells els van néixer tigres en les entranyes, i de forma pacífica es van resistir a la deportació mentre els seus cossos eren salvatgement copejats fins que la tripulació i els viatgers es van oposar a la complicitat d’aquests fets. Avui tots dos companys estan donant tallers sobre autodefensa i deportacions exprés a persones immigrants.
Històries com aquestes ens porten a seguir reivindicant el tancament dels CIES i a negar-nos a naturalitzar les batudes racistes, els vols de deportació i el negoci de la xenofòbia[1].
NO EN EL NOSTRE NOM.
***
Segons dades de la Campanya estatal de Tanquem els CIES del 2014, una deportació de 120 places li costa a l’estat 8.500 € per hora. En el 2013 les companyies que van competir per l’adjudicació de les deportacions ho van fer amb un pressupost base de licitació de 18.000 €. Air Europa i Swift Air que són les empreses que van aconseguir concessió han guanyat en dos anys 24 milions dos-cents mil euros més IVA.
Imatge extreta de: Pixabay