«En terra d'homes» i el monstre policèfal de la violència masclista

«En terra d’homes» i el monstre policèfal de la violència masclista

Sonia HerreraEn terra d’homes es va estrenar a Espanya el desembre del 2006. Després de veure-la, Sergi Sánchez la va definir com un telefilm biodegradable, “pamfletari conte feminista” i “ranci melodrama conscienciat”. Mirito Torreiro, que va ser el meu professor a la carrera, va escriure a El País que la pel·lícula era “un pamflet vulgar fins a l’extenuació, lacrimogen sense descans i amb més forats que un formatge emmental”.

Darrerament em pregunto amb massa assiduïtat i -per què no?- amb certa innocència, què tenen els crítics de carnet d’aquest país contra el cinema social i, sobretot, contra el feminisme. Partint sempre de la base que el cinema és un art -algunes vegades- i una manera d’expressió o mitjà de comunicació -la major part del temps- sotmès a interpretacions i opinions subjectives, dedueixo que tal aversió convertida en soflama més que en crítica només pot provenir d’aquesta mateixa subjectivitat construïda des del privilegi patriarcal, d’una banda, i des de les pèrdues que aquest al seu torn provoca en el món emocional dels homes, de l’altra.

Melodrama conscienciat i lacrimogen? Tal com expliquen els companys de l’Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere (AHIGE) cal treballar la intel·ligència emocional en la socialització dels homes per desmuntar el mite que hi ha emocions femenines i emocions masculines. Aquesta idea tan arrelada encara en la nostra societat és la clau de l’aliment d’aquest tipus de crítiques: identificar certes emocions o sentiments com la melangia o la tristor (i el plor com a manifestació de les mateixes) amb el femení i, per tant, amb una cosa negativa i menyspreable.

Així, constantment, a l’hora d’abordar una obra cinematogràfica (o de qualsevol altre tipus) realitzada per una dona i emmarcada en el drama o un film que abordi temes vinculats al gènere femení fent aflorar les emocions des de les entranyes, les envestides acostumen a venir des del mateix flanc. Vegem alguns exemples…

Javier Ocaña va escriure sobre Caramel (2007) de Nadine Labaki que era “això, un caramel, un producte tan eficaç (durant una estona) com poc recordable per a la posteritat. (…) Sensual, animosa i agradable història que es queda més a prop de Chocolat (Lasse Hallström, 2000) que de qualsevol crítica política filmada en un país en lluita”. En la mateixa línia, Peter Travers escrivia el següent sobre One Day (2011) de Lone Scherfig: “Aquesta bajanada lacrimògena, adaptada per David Nicholls del seu propi best-seller del 2009, és gairebé tan dolenta com l’accent britànic d’Anne Hathaway”. Ángel Fdez. Santos va dir sobre Frida (Julie Taymor, 2002) que era una “pel·lícula tova sobre una vida dura, sobre un temps dur i sobre una seqüència d’esdeveniments més que dura, duríssima, que la senyora Taymor trivialitza i acaramel·la”. I Roger Ebert del Chicago Sun-Times va dir que el guió d’Erin Brockovich (Steven Soderbergh, 2000) tenia “la profunditat i transcendència d’un docudrama per a la televisió per cable”. Podríem trobar moltes altres crítiques del mateix estil…

I és que el cànon socialment acceptat del que és bo o dolent segueix impermeable al feminisme. Continuem sense veure que la nostra gamma d’emocions no està associada al sexe sinó a la nostra condició humana i la nostra construcció cultural com a subjectes.

En terra d’homes és una pel·lícula formalment correcta, sense poesia ni lirisme, sense composicions simbòliques ni pantalla partida ni muntatge invertit. Però la seva força no rau aquí, sinó en reflectir la hidra de la violència masclista en les seves múltiples formes (maltractament físic, assetjament sexual, discriminació laboral, violència institucional, violència sexual, amenaces…) construint la trama del film a partir d’un fet real: la història de Lois Jenson (Josey Aimes en la ficció), la primera dona que va tenir el valor d’interposar una demanda judicial col·lectiva per assetjament sexual contra una empresa estatunidenca: una mina de Minnessota pertanyent a la companyia Eleveth Taconite. I és que on Torreiro veu un pamflet lacrimogen jo, que fa poc vaig portar una sessió de cinefòrum on vàrem projectar aquesta pel·lícula, veig indignació, coratge, consciència i moviment. Veig una pel·lícula amb un exercici actoral més que interessant (per la seva interpretació en aquest film Charlize Theron va rebre diverses nominacions als Oscar, al Globus d’Or, als BAFTA i als Critics’ Choice Awards), amb diàlegs realistes i un compromís ètic que va més enllà de tot joc narratiu o simulacre metaficcional.

En terra d’homes és per sobre de tot una pel·lícula solvent i necessària perquè, per desgràcia, l’assetjament sexual, laboral i al carrer segueix existint i en molts sectors i contextos encara avui se segueix qüestionant la vàlua de les dones per a determinats llocs de treball en raó del seu sexe. Una pel·lícula al cap ia la fi que fa ús de la tècnica cinematogràfica com a eina transformadora i com a element explorador de la vulnerabilitat humana, sí, però també de la seva capacitat de resiliència.

charlize_theron

Imatge extreta de: LaHiguera

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.