L'any que l'ecologia es va convertir (oficialment) en un assumpte catòlic

L’any que l’ecologia es va convertir (oficialment) en un assumpte catòlic

Grup de sostenibilitat i ètica cristiana de CJ. L’expectació ha anat in crescendo al llarg dels últims mesos. Almenys així es dedueix pel gran nombre de declaracions i articles publicats respecte a l’anunciada encíclica de Francesc sobre ecologia.

El creixent interès per l’opinió del Papa respecte al medi ambient s’ha vist reflectit en la premsa internacional (The New York Times, El País, The Guardian, La Vanguardia), en editorials de prestigioses revistes científiques (Science), a “think tanks” (RTCC, Think Progress, RenewEconomy), en organitzacions ecologistes (Grist) i, per descomptat, en nombrosos setmanaris i fòrums digitals catòlics (Ràdio Vaticana, America, The Jesuit Post, Ignatian Solidarity Network, Cristianisme i Justícia).

Fins i tot Christiana Figueres, secretària executiva de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic, va afirmar que l’ONU està pensant com aprofitar l’oportunitat generada per l’encíclica papal, un document de màxima autoritat per a l’Església catòlica, una comunitat religiosa que compta amb 1.200 milions de seguidors i el respecte de molts altres.

Resulta lògic que un líder global i carismàtic de la talla de Francesc resulti atractiu, i més en una època on la mediocritat política és la nota dominant. El (suposat) potencial de mobilització que implicaria el lideratge del Vaticà -i de les grans religions- en qüestions mediambientals transcendeix amb escreix l’àmbit religiós.

Però allò desconcertant del moment actual és que l’interès en fòrums extra-eclesials pel que l’Església pugui dir sobre ecologia supera sovint l’interès dels mateixos catòlics.

Potser siguin la impotència i la frustració que han acompanyat moltes de les cimeres mundials de l’ONU sobre canvi climàtic i medi ambient les principals raons de l’expectació. Però potser també hi hagi un desig sincer d’ampliar la taula del diàleg i escoltar el que altres actors (tradicionalment exclosos d’un debat en aparença tècnic) han de dir sobre sostenibilitat, canvi climàtic, contaminació, població, pobresa, consumisme, desenvolupament i la llarga llista de problemes associats.

I què pot dir una encíclica respecte a qüestions tan complexes?

En la nostra opinió, i amb risc d’equivocar-nos, hi ha cinc elements valuosos que una encíclica pot aportar al debat ecològic contemporani:

  1. Saviesa, no només coneixement

La ciència i la tècnica descriuen bé què està succeint en la nostra atmosfera, en els nostres oceans, en els nostres boscos, en els nostres rius, en els nostres sòls i en les nostres societats humanes. Amb els seus cada vegada més potents instruments de mesurament i càlcul, ens permeten treure el cap a realitats microscòpiques, analitzar fenòmens globals i realitzar previsions precises. No obstant això, tot aquest gran coneixement especialitzat resulta difícil d’agregar i de comunicar.

La comunitat científica és conscient del problema i tracta de generar espais de diàleg transdisciplinar i maneres alternatives de transmetre les seves principals conclusions a la societat civil. El recent informe del Panell Intergovernamental sobre Canvi Climàtic seria un bon exemple d’aquest doble esforç. I més encara quan, a diferència dels anteriors informes, l’IPCC5 insisteix en la interdependència entre factors socials com ara la pobresa, la inequitat social i els conflictes bèl·lics, així com en la capacitat d’adaptació i mitigació.

El resultat d’aquests ingents treballs de síntesi, per desgràcia, ha resultat gairebé sempre pobre i frustrant. L’acumulació de coneixement no és suficient per generar canvi social, per transformar les consciències i mobilitzar els cors. El coneixement demanda saviesa, reflexió col·lectiva i transformació personal per poder traduir-se en canvi social. I és en aquest punt on les religions, expertes en humanitat, poden jugar un paper clau.

La futura encíclica no aportarà noves dades científiques ni econòmics, però pot oferir una visió sapiencial, meditada, dels grans reptes de la nostra època.

  1. Una única “qüestió eco-social”

Si la “qüestió social” va moure Lleó XIII a redactar la primera encíclica papal a la fi del segle XIX (Rerum Novarum, 1891), a finals del segle XX es va constatar que ja no tenia sentit parlar de problemes socials, econòmics i ecològics per separat. El debat entorn del desenvolupament sostenible que va tenir lloc a partir de la conferència d’Estocolm’72 va fer que l’antiga “qüestió social” es transformés, progressivament, en la qüestió “eco-social”.

L’estreta imbricació de les tres dimensions del desenvolupament sostenible fa que avui parlem d’un complex entramat de reptes eco-socials. I per a l’Església, aquests reptes s’emmarquen en la recerca d’un desenvolupament humà integral. Dit d’una altra manera, la preservació d’un medi ambient sa és condició necessària del desenvolupament humà integral.

Aquesta és la convicció que Francesc ha expressat des de l’inici del seu pontificat. Per exemple, les seves repetides crítiques a la “cultura del descart” apuntarien a les arrels culturals d’un problema que s’expressa en el descart socioeconòmic, de persones “sobrants”, i en el descart ecològic, d’aliments i de la naturalesa mateixa. Una mirada sapiencial descobreix i denuncia la dimensió cultural de tots aquests problemes, així com la seva profunda interconnexió.

  1. Una preocupació especial pels més febles

Un dels principis permanents de la Doctrina Social de l’Església és l’opció preferencial pels pobres. Per això la preocupació pels més dèbils i desafavorits, per aquells que més pateixen les conseqüències de la degradació mediambiental -les minories ètniques, els pobles indígenes, els migrants, els nens i els ancians-, ha estat l’entrada de l’Església en el debat ecològic. Així ho han denunciat de manera reiterada els últims pontífexs, des de Pau VI fins a Francesc.

Però la pregunta que l’accelerada degradació de la biosfera posa sobre la taula va més enllà de l’àmbit humà. La pregunta és si “el pobre” pot incloure també la Terra, com a “nou pobre”. Així sembla deduir-se de l’afirmació de Francesc: “En aquest sistema, que tendeix a fagocitar-ho tot amb vista a augmentar beneficis, qualsevol cosa que sigui fràgil, com el medi ambient, queda indefensa davant els interessos del mercat divinitzat, convertits en regla absoluta” (Evangelii gaudium 56).

Si avui dia no podem ja separar problemes econòmics, socials i mediambientals, no hem tampoc de deslligar la preocupació per l’home de la preocupació per la creació. L’atenció històrica de l’Església pel feble converteix la cura de l'”ecologia humana” i de l'”ecologia natural” en una única missió.

  1. Una proposta vocacional: convertir-nos en custodis

Si una de les dimensions de la missió de l’Església és l’atenció al més feble, un dels elements articuladors de la futura encíclica bé podria ser una renovada invitació a la cura. Una crida a convertir-nos en cuidadors o custodis: “Em refereixo al conjunt de la creació. Els éssers humans no som mers beneficiaris, sinó custodis de les altres criatures ” (Evangelii gaudium 215).

En l’audiència que Francesc va tenir amb representants dels pobles indígenes, el 21 de maig del 2014, va advertir de la temptació de creure’ns amos de la creació i de considerar que no hi ha límits al nostre coneixement de criatures. En l’arrel d’aquesta doble temptació es troba una distorsió antropològica, una confusió respecte a qui som i quin és el nostre lloc al món. Una distorsió que provoca un dany enorme a la natura i als nostres germans.

La tasca de restabliment de relacions harmòniques amb la creació i amb els homes és, en el fons, una vocació, una crida personal per a creients i no creients a entendre’ns d’una altra manera. No som amos ni dominadors. Som administradors, custodis d’un bé que no és nostre.

  1. Un nou espai per al diàleg, la renovació (i l’evangelització)

Finalment, la sostenibilitat també s’ha convertit en la nostra època en un fòrum de diàleg privilegiat per al cristianisme. Ens atreviríem a dir fins i tot -encara a risc de exagerar- que és un areòpag similar al que va ser en una altra època la filosofia grega o la cultura romana. El diàleg ciència-religió que batega sota el debat ecològic és un repte urgent per a l’Església i una oportunitat històrica per fer el cristianisme comprensible i rellevant en una cultura dominada per la ciència i la tecnologia.

Al principi d’aquesta reflexió vam fer referència a l’interès expressat en cercles seculars per l’opinió de l’Església respecte al medi ambient. Al meu parer, aquest interès és símptoma d’un canvi cultural i no només fruit de la necessitat d’incorporar un actor (la religió) amb una gran capacitat de mobilització social.

Malgrat els excessos ideològics i l’alarmisme injustificat d’alguns moviments ecologistes, en cada vegada més cercles de la nostra societat es percep una inquietud sincera pel futur de la humanitat i del planeta, un interès pel que les religions puguin dir, i fins i tot una certa recerca espiritual.

En resum, la cura del planeta, la nostra llar comuna, és una tasca espiritual i teològica, un lloc on fer “teologia pública”, on oferir una visió creïble i compromesa de la fe cristiana. En el debat ecològic contemporani l’Església es juga alguna cosa més que la seva responsabilitat moral i la seva capacitat d’estar a l’altura de la història, es juga una oportunitat única de renovació.

Aquesta pot ser una altra de les raons (potser la més important) de l’interès de Francesc pel tema.

cuidar-la-tierra

Imatge extreta de: Taringa

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.