L'Esperança és simplement optimisme? (4): qui viu en l'esperança no calcula

L’Esperança és simplement optimisme? (4): qui viu en l’esperança no calcula

Llorenç PuigAcabem aquesta sèrie de posts amb unes consideracions sobre com aquesta esperança de la que parlem pot ser impulsora també d’una acció generosa, sense càlculs, sense esperar resultats immediats, gratuïta. I això no és simplement quelcom estètic o una simple conclusió d’una sèrie de raonaments més o menys ben articulats. Això és vida. Això es fa vida.

En un lloc ben aïllat del Txad vàrem conèixer i compartir una eucaristia amb uns religiosos espanyols que portaven molts anys allà. Un d’ells, per cert, va morir poc després allà mateix una malaltia sobtada, i està enterrat en aquella terra, sota una petita creu que porta el seu nom. Doncs bé, quan els vàrem preguntar perquè estaven allà, gastant la vida, sense un èxit visible que honorés el sacrifici que feien, ens van respondre: “la Mare de Déu, Maria, no estava al peu de la creu perquè li agradés ni perquè hagués de fer res concret, sinó perquè el seu fill estava allà, a la creu…”. Aquests religiosos estaven allà treballant dur i bé, certament, però sobre tot el que feien és ser-hi, fer costat, acompanyar, sense massa càlculs, sense massa ‘indicadors d’èxit’. Estaven allà perquè allà hi ha germans/es que comparteixen molt vivament la creu de Jesús… i volien fer-los costat i servir en que poguessin. L’eficàcia del que podien fer serà Déu qui la ponderarà.

I nosaltres, en la nostra vida i el nostre fer de cada dia ens plantegem sovint, segurament, que si no veiem resultats immediats, no val la pena l’esforç, i menys el sacrifici del nostre temps, dels nostres treballs, de la nostra vida.

En el primer post dèiem que el Papa Francesc insisteix que ‘és més important el temps que l’espai’, és a dir, iniciar processos que cercar resultats immediats. Doncs bé, ara farem un pas més, perquè hi ha una sèrie de punts (EG 279 i seg.) on planteja la importància del fer sense esperar resultats visibles de cap mena. Planteja una esperança tan forta i arrelada que impulsa a una acció sense esperar res visible d’ella.

I ho fa de nou amb una perspectiva que es mou en un horitzó d’una alçada mística extraordinària. Però una mística no que ens reclou en el nostre benestar i la nostra ‘pau interior’, sinó que, pel contrari, impulsa a l’acció discernida i a la donació de sí desinteressada i valenta.

En efecte, el sant Pare diu que: “Com no sempre veiem aquests brots, ens cal una certesa interior i és la convicció que Déu pot actuar en qualsevol circumstància, també enmig d’aparents fracassos, perquè «portem aquest tresor en recipients de fang» (2Co 4,7)”.

Parla, així, d’una fe que dóna confiança, que permet sembrar confiant que les llavors ja faran el seu camí… I li posa nom, a aquesta experiència: “Aquesta certesa és el que s’anomena «sentit de misteri». És saber amb certesa que el qui s’ofereix i es lliura a Déu per amor segurament serà fecund (cf. Jn 15,5)”.

I ara entra ja  detallar de quina fecunditat està parlant:

“Aquesta fecunditat és molts cops invisible, inabastable, no pot ser comptabilitzada. Un sap prou que la seva vida donarà fruits, però sense pretendre saber com, ni on, ni quan. Té la seguretat que no es perd cap dels seus treballs realitzats amb amor, no es perd cap de les seves preocupacions sinceres pels altres, no es perd cap acte d’amor a Déu, no es perd cap cansament generós, no es perd cap dolorosa paciència”.

En efecte, si en el món físic hi ha una sèrie de ‘principis de conservació’ (conservació de l’energia, conservació de la quantitat de moviment…), en la vida més àmplia sembla que es presenta un nou principi: el “principi de conservació de l’acció amorosa”. Tota acció amorosa que es realitza no es destrueix, sinó que queda per sempre en el nostre món. Ho diu així de bellament, el Papa:

“Tot això dóna voltes pel món com una força de vida. De vegades ens sembla que la nostra tasca no ha aconseguit cap resultat, però la missió no és un negoci ni un projecte empresarial, no és tampoc una organització humanitària, no és un espectacle per comptar quanta gent va assistir gràcies a la nostra propaganda; és quelcom molt més profund, que escapa a tota mesura. Potser el Senyor pren la nostra entrega per vessar benediccions en un altre lloc del món on nosaltres mai no anirem”.

Cada gota d’amor concretat en servei, així, no es perd, és fecunda sempre, encara que no veiem ni intuïm com ni quan germinarà… I la raó d’aquesta esperança és ben teològica: “L’Esperit Sant obra com vol, quan vol i on vol; nosaltres ens donem però sense pretendre veure resultats cridaners. Només sabem que la nostra donació és necessària”.

I d’aquesta manera ens trobarem, confiats en les mans del Pare, com diu el salm 131:

Em mantinc en pau,

tinc l’ànima serena;

com un infant a la falda de la mare,

com un petit infant se sent la meva ànima.

Israel, espera en el Senyor,

ara i per tots els segles“.

Esperar, confiar, en una actitud que ens dóna pau, però que no ens deixa tranquils ni immòbils: “Aprenguem a descansar en la tendresa dels braços del Pare enmig de la donació creativa i generosa. Continuem endavant, donem-ho tot, però deixem que sigui Ell qui faci fecunds els nostres esforços com a Ell li sembli”.

I finalment veiem com en aquesta proposta es defuig el voluntarisme i es remarca la necessitat de la pregària, de demanar l’Esperit vivificador i impulsor:

“Per mantenir viu l’ardor missioner cal una decidida confiança en l’Esperit Sant, perquè Ell «ve en ajuda de la nostra debilitat» (Rm 8,26). Però aquesta confiança generosa ha d’alimentar-se i per això necessitem invocar-lo constantment. Ell pot curar tot el que ens debilita en l’interès missioner”.

Efectivament, cal cuidar el cor, cal invocar insistentment l’Esperit que és qui pot donar-nos el coratge per sembrar un i altre cop, que és qui pot enfortir el nostre esperit missioner incombustible.

I acabem aquestes reflexions del Papa, que són tan agosarades i que aquí simplement presentem breument, constatant el que ens diu a continuació: que tot això ens pot semblar il·lusori, que ens pot semblar impossible, pot despertar en nosaltres la sensació de vertigen davant quelcom que ens depassa… Però mirem el que diu encara, ben conscient de la magnitud del que està plantejant: “És veritat que aquesta confiança en allò invisible pot produir-nos cert vertigen: és com submergir-se en un mar on no sabem què anem a trobar. Jo mateix ho he experimentat tantes vegades”.

I afegeix:

“Però no hi ha major llibertat que la de deixar-se portar per l’Esperit, renunciar a calcular-ho i controlar-ho tot, i permetre que Ell ens il·lumini, ens guiï, ens orienti, ens impulsi cap a on Ell vulgui. Ell sap bé el que cal en cada època i en cada moment. Això s’anomena ser misteriosament fecunds!”

Que aquestes consideracions sobre esperança, que com hem insistit aquí estan carregades de profunditat mística, no es quedin en unes reflexions espirituals, sinó el que són: motors pel nostre sentit missioner d’ara i aquí, un sentit missioner valent, persistent, intempestiu, que ens porti més enllà del que els nostres pobres càlculs, o les nostres pors i inseguretats, ens permeten somiar.

Que aquesta esperança ens porti a somiar amb Déu… i a treballar incansablement i amorosament, com Ell ens ha ensenyat.

Ens atrevim? El nostre món necessita persones que diguin que sí.

Sembrar-amor

Imatge extreta de: SSCC Bilbao

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.