“Hem venjat el profeta Muhammad”

“Hem venjat el profeta Muhammad”

Jaume Flaquer sj. Amb aquest crit obria foc a discreció un dels terroristes a les oficines del setmanari satíric Charlie Hebdo, una espècie de “El Jueves” francès, provocant almenys dotze morts. Aquest setmanari ja havia rebut diverses amenaces i havia estat atacat el novembre del 2011 després de treure una edició especial titulada “Charia Hebdo” sobre el triomf dels islamistes a Tunis.

Recordem que uns anys enrere, el 2005, el diari danès Jyllands Posten també va publicar dotze caricatures de Muhammad, una d’elles amb un turbant-bomba, que van incendiar d’indignació el món àrab. Dos anys després, la policia va evitar l’assassinat del dibuixant.

Arrel de tot això, Charlie Hebdo no es va encongir i seguí denunciant satíricament el fonamentalisme islàmic amb una explosiva portada en la qual es veia a Muhammad dient: “És dur ser estimat per estúpids!”. Això fou el 2006. Més recentment llegíem “l’Alcorà és una merda, no atura les bales”, a la portada del 19 de juliol del 2013, on un islamista egipci intentava defensar-se d’uns trets amb l’Alcorà. En un altre número presentava una “vida de Muhammad” no menys desagradable.

Tot i el mal gust d’aquest tipus de periodisme, i de l’humor-denúncia a través de l’insult que es feia també extensiu a totes les altres religions, res no pot justificar un atemptat terrorista. Així ho ha entès el president de la conferència dels imams de França quan s’ha apressat a considerar les víctimes del setmanari com a veritables “màrtirs” i denunciant els terroristes dient: “Però de quin Profeta estan parlant? No tenim el mateix profeta. El seu profeta és el de l’odi i l’horror”. L’imam de al-Azhar i la Lliga Àrab també han condemnat fermament l’atemptat.

L’actual situació del Pròxim Orient obliga a Europa a preparar-se per a aquest tipus d’atemptats i, fins i tot, més grans. L’Estat Islàmic ha fet una crida a tots els musulmans a anar a Síria per a incorporar-se a l’Estat Islàmic i únicament legitima el romandre a Europa si es participa en la realització d’atemptats.

Però, no ens enganyem, la guerra no és entre l’islam i Occident sinó que es tracta en realitat d’una veritable guerra civil a l’interior de l’islam entre diverses maneres d’entendre el missatge del Profeta. En aquesta guerra, el que hi ha en joc es si de veritat s’ha d’aplicar literalment la llei islàmica medieval o bé ha d’existir una nova legislació per als temps actuals. La resposta no és tan senzilla, ja que la majoria dels musulmans han estat educats en una mitificació dels seus orígens, en una exaltació de l’expansió musulmana i en un principi de fe, segons el qual, la definitiva legislació revelada és la que va descendir sobre el Profeta Muhammad i aquesta ha estat massa ràpidament identificada amb els codis jurídics dels s. IX i X. A la pràctica, el que esdevé a l’interior de l’islam és que la  majoria de musulmans continua llegint aquesta literatura medieval que omple les llibreries islàmiques, però considerant que no ha d’aplicar-se íntegrament, sinó que ha de presentar-se com un “avís” de Déu sobre la gravetat de determinats comportaments humans. Per això, la major part dels països musulmans combina elements del dret occidental (especialment del francès) amb altres inspirats (no literalment) en la llei islàmica tradicional.

Aquest “forat”, aquest salt entre la literatura medieval llegida i admesa, i la seva no aplicació és el punt de suport ideològic del fonamentalisme islàmic actual.

Per això, contràriament a allò que pensa una part de l’opinió pública occidental, els musulmans sí condemnen els atemptats, sí condemnen el terrorisme islàmic, ja que en la majoria de casos són ells mateixos els que el pateixen i en són víctimes. Però la seva veu no arriba a escoltar-se perquè, en la meva opinió, no arriba a tocar el veritable problema: l’estudi científic sobre l’origen de l’islam, sobre la història de redacció de l’Alcorà i sobre el veritable procés de formació dels codis jurídics medievals. Si això és fes amb rigor, el fruit que se’n trauria seria el recentrament en la pura adoració de la unicitat divina.

Mentrestant, Occident ha de ser caut i intel·ligent a l’hora de distingir el món salafí fonamentalista. del tradicionalisme islàmic (però pacífic) que domina el panorama europeu. Del contrari, deixarem créixer l’islamofòbia amb la ingènua creença que estem culturalment tan desenvolupats que no podem tornar al passat, al fosc passat que va donar lloc a l’expulsió dels moriscos.

charliehebdo

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.