Infància: un futur hipotecat?

Infància: un futur hipotecat?

Eulàlia Pagés i Xavier Loza. L’any 2012 el Síndic de Greuges ja alertava sobre la situació de pobresa en la qual es troba immers un de cada cinc infants a Catalunya. Des de l’inici de la crisi econòmica l’any 2008, més i més menors s’han vist afectats per un cúmul de circumstàncies que els han portat a una situació d’enorme vulnerabilitat, i que han posat en qüestió la igualtat en el seu accés a drets i oportunitats.

Més enllà de les implicacions que aquesta situació de pobresa pugui tenir ara i aquí, cal pensar també en les conseqüències a més llarg termini. La desigualtat en l’exercici de drets bàsics com l’habitatge, la salut o l’educació repercutirà en el desenvolupament dels nens i nenes i els dificultarà sortir de la pobresa, que es convertirà en un fenomen hereditari, en un cercle viciós molt difícil de trencar. Ens preocupa la vulnerabilitat a la qual es veuen abocades les famílies, perquè això accentua la situació de fragilitat dels infants. Ens preocupa que el discurs de la «lenta recuperació econòmica» que es fa a escala de país, acabi per amagar la realitat quotidiana d’aquests infants, que han vist –i continuen veient– com una bona part dels seus drets estan en joc.

Tot i que la situació que aquí descriurem es basa en la nostra observació i experiència de la realitat catalana, més concretament de l’àrea metropolitana de Barcelona, creiem que es pot extrapolar a la vida diària de molts infants arreu de l’Estat espanyol.

La realitat a les escoles 

La situació actual de l’escola pública, sense oblidar, però, tampoc la d’algunes escoles concertades ubicades en barris molt castigats per la crisi, fa molt difícil que pugui esdevenir un espai de promoció i d’igualtat d’oportunitats. Per una banda, les retallades han tingut un fort impacte en la vida quotidiana dels mestres. El temps que poden dedicar a atendre les famílies o altres agents implicats en la vida del menor s’ha vist reduït de forma substancial, fet que ha acabat esdevenint un entrebanc en la col·laboració entre l’escola i la resta d’àmbits de relació dels infants.

D’altra banda, ens trobem davant escoles i instituts en què els alumnes que tenen alguna dificultat per a l’aprenentatge (sigui pel desconeixement de la llengua, per un desfasament en l’àmbit acadèmic o per alguna deficiència de tipus intel·lectual) no poden ser atesos en condicions òptimes. Això dóna lloc a aules plenes, amb un augment de les problemàtiques, tot plegat combinat amb uns professionals interns (com ara mestres d’educació especial o de l’aula d’acollida) o externs (com ara tècnics de l’EAP) que no donen l’abast a avaluar i fer el seguiment de tots els nens, nenes i joves amb necessitats especials.

Un altre gran desavantatge, i que afecta sobretot els alumnes de l’escola pública, és el còmput global d’hores lectives. Els infants de primària fan cinc hores d’escola, amb una pausa al migdia de dues hores i mitja. A part de l’evident impacte en l’àmbit acadèmic, aquest temps al migdia suposa, per a les famílies que treballen, una dificultat a l’hora de la conciliació laboral, sobretot si no poden deixar els infants al menjador. A l’altre extrem, i en el cas de famílies desestructurades, això facilita un elevat absentisme escolar a la tarda.

Entre els pares i mares que porten els fills als nostres centres hi ha un nombre molt alt de persones aturades (que continua augmentant), com també és alt el nombre de persones que treballen en l’economia submergida i en unes condicions de molta precarietat. A tot això sumeu-hi l’acabament dels períodes de cobrament de la prestació d’atur i les dificultats per a arribar a percebre altres prestacions, com la PIRMI.

Òbviament, aquesta situació econòmica té efectes en l’escola, ja que les famílies es veuen amb menys possibilitats per a inscriure els fills i filles en activitats extraescolars (sortides, colònies, visites), o bé amb dificultats a l’hora de pagar les quotes de material (pensem que en alguns casos s’hi inclou l’adquisició d’un ordinador portàtil). Aquesta situació vulnera
l’article 31 de la Declaració dels drets dels infants, adoptada per l’Assemblea de les Nacions Unides l’any 1959, en la qual es recull que el lleure, el joc i l’activitat cultural i artística és una part molt important per al desenvolupament dels infants i joves.

Per llegir el Paper CJ complet feu click aquí.

14013605753313

Imatge extreta de: El Mundo

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.