Ignacio Ellacuría [1]. [Traducció pròpia] “No és només que el missatge cristià ha de tenir com a terme preferit als pobres, és que només els pobres són capaços de treure d’aquest missatge la seva plenitud. I això és el que afirma la teologia de l’alliberament i això és el que condiciona el seu mètode de fer teologia”.
“No qualsevol lluita per la justícia és l’encarnació de l’amor cristià, però no hi ha amor cristià sense lluita per la justícia quan la situació històrica es defineix en termes d’injustícia i d’opressió, d’aquí que l’Església com a sagrament d’alliberament tingui la doble tasca de despertar i augmentar la lluita per la justícia entre els que no s’han lliurat a ella, i la de fer que els qui s’han donat a ella ho facin des del que és l’amor cristià. També aquí l’exemple del Jesús històric és decisori: en la seva societat contraposada i antagònica, Jesús va estimar a tots, però es va situar al costat dels oprimits, i des d’allà va lluitar enèrgica, però amorosament, contra els opressors”.
“S’equivocarien els cristians si busquessin només un tipus d’alliberament social. L’alliberament ha d’abastar tot allò que està oprimit pel pecat i per les arrels del pecat, ha d’abastar tant les estructures injustes com les persones que provoquen injustícia, tant l’interior de les persones com alò realitzat per elles”.
“El caràcter institucional de l’Església, derivat necessàriament de la seva corporeïtat social, té exigències clares que només idealismes anarquitzants poden deixar de veure. Però aquest caràcter institucional no ha de configurar-se, com sovint succeeix i ha succeït, d’acord amb la institucionalitat que necessiten els poders d’aquest món per mantenir-se en la seva condició de poderosos. Aquest caràcter institucional ha d’estar subordinat al caràcter més profund de l’Església com a continuadora de l’obra de Jesús”.
“L’arrel última de per què l’Església institucional pot convertir-se en opressora dels seus propis fills no està en el seu caràcter institucional, sinó en la seva manca de dedicació als més necessitats en seguiment del que va ser i del que va fer Jesús. Consegüentment, només una posada al servei dels més pobres i necessitats pot desmundanitzar-la i, ja desmundanitzada, deixarà de caure en tots els defectes naturals de l’organització i del poder tancat sobre si mateix”.
“Amb les suavitzacions i espiritualitzacions d’algunes parts del NT, es pretén no excloure a cap persona -totes estan cridades a la salvació, suposada la deguda i real conversió-, però de cap manera negar quina era la preferència real de Jesús. El pes massiu de la dedicació de Jesús als pobres, els seus atacs no escassos als rics i als dominadors, l’elecció dels seus apòstols, la condició dels seus seguidors, l’orientació del seu missatge, deixen pocs dubtes de quin va ser el sentir i la voluntat preferent de Jesús. Tant és així que cal fer-se pobre com ell, fins i tot amb tota la historicitat que competeix a la pobresa, per entrar al Regne”.
“Consegüentment, l’Església dels pobres no és aquella Església que, sent rica i establint-se com a tal, es preocupa dels pobres, no és aquella Església que, estant fora del món dels pobres, els ofereix generosament el seu ajut. És, més aviat, una Església en la qual els pobres són el seu principal subjecte i el seu principi d’estructuració interna, la unió de Déu amb els homes tal com es dóna en Jesucrist és històricament una unió d’un Déu buidat al món dels pobres. Així l’Església, sent ella mateixa pobra i, sobretot, dedicant-se fonamentalment a la salvació dels pobres, podrà ser el que és i podrà desenvolupar cristianament la seva missió de salvació universal. Encarnant-se entre els pobres, dedicant darrerament la seva vida a ells i morint per ells, és la manera com es pot constituir cristianament en signe eficaç de salvació per a tots els homes. El nord orientador de la constitució històrica de la missió de l’Església, pel que toca al seu destinatari primordial, no pot ser un altre. No només es tracta que representin els pobres la major part de la humanitat i, en aquest sentit, són lloc primari d’universalitat; es tracta, sobretot, que en ells està especialment la presència de Jesús, una presència amagada, però no per això menys real. D’aquí que siguin els pobres el cos històric de Crist, el lloc històric de la seva presència i que siguin els pobres la “base” de la comunitat eclesial”.
“Això situa a l’Església llatinoamericana en una posició difícil. D’una banda, li porta persecució, com li va portar persecució fins a la mort al propi Jesús: L’Església llatinoamericana i, més exactament, una Església dels pobres, ha d’estar convençuda que en un món històric on no es trobi ella mateixa perseguida pels poderosos, no hi ha predicació autèntica i completa de la fe cristiana, doncs, si no tota persecució és signe i miracle probatori de l’autenticitat de la fe, la manca de persecució per part dels qui tenen el poder, en situació d’injustícia, és signe, a la llarga irrefutable, de la manca de tremp evangèlic en l’anunci de la seva missió“.
***
[1] Recopilació oferta per Jaume Flaquer per al 25 aniversari de l’assassinat d’Ignacio Ellacuría i dels seus companys jesuïtes al Salvador. Textos extrets d’un article seu editat per la revista Selecciones de Teología: Ignacio Ellacuría, “La Iglesia de los pobres: sacramento histórico de liberación” a Selecciones de Teología, vol. 70 (1979).
Imagen extraída de: EITB