Un poble que celebra

Un poble que celebra

Pau Vidal. [Maban.Upper Nile] Ahir a la nit, cap a les 5 del matí vàrem sentir cridòria, soroll i trets. Era una nit amb lluna espectacular. Ens vàrem despertar tot pensant que altre cop ens tocava córrer.

Però en escoltar millor vàrem poder reconèixer que eren crits d’alegria. Les dones cridaven, cantaven i picaven cassoles, els homes feien sonar els corns o tiraven trets a l’aire. En aquella hora matutina tot el poble de Bunj celebrava. Els Mabanesos celebren la collita. Cant, ball i menjar abundant (han matat el porc gras).

La festa que va començar ahir és la més sonada de l’any, de fet, en marca el final i l’inici. Com la majoria de societats agràries, el pic de la collita marca un abans i un després. Cal celebrar-ho. En els mesos vinents els joves es podran casar i podrà haver-hi celebracions de tot tipus. Avui se celebra agraïdament a la terra els dons oferts, fins i tot en anys que la collita ha estat minsa, com aquest.

Al març/abril s’acabarà el període festiu i tocarà posar-se a treballar de valent, perquè si no, la collita de l’any vinent no serà bona. Ni casaments, ni grans festes, tots a pencar i a racionar les poques reserves de melca (el cereal més típic aquí) que queden als rebosts.

Al mateix temps els musulmans (majoria aquí al poble i als camps) avui han començat tres dies de festa pel Eid Al-Adha, la festa musulmana del sacrifici (recordant la fe d’Abraham). Hem pogut anar a visitar una família musulmana de refugiats i ens han ofert un àpat exuberant, tots menjant de la mateixa plata. Un cop satisfets, tot seguint el so dels tambors, hem arribat sota un baobab on unes dues-centes persones ballaven al so dels tambors. Vells, adults, joves, nens, homes i dones. TOTHOM hi és inclòs en aquesta festa.

La festa és una de les categories antropològiques més arrelades i esteses per tot el món. No hi ha vida humana sense aquests moments on el quotidià s’esquerda i apareix 

la joia, 

          l’excés, 

                      la desmesura,

                                            la gratuïtat.

Jesús inicià el seu transcórrer en una festa de casament (Jn 2, 1-12) i digué que el Regne del Déu s’assembla a un gran banquet on bons i dolents hi tenen cabuda (Mt 22, 1-10). La festa és viure en subjuntiu que deia un teòleg hispà des de terres gringues.[1] Només quan la realitat es viu com a realitzada (el “ja sí”) i al mateix temps com a promesa (“l’encara no”) tastem quelcom del que és ser humans.

Quan experimentem un amor total toquem el “ja som”, la plenitud del que estem cridats a ser. Ara bé, les discòrdies, el dolor, la violència brutal ens recorden que “encara no” vivim del tot aquesta plenitud. Vivim en un món preciós i alhora lleig a matar.  Sudan del Sud està en guerra, però aquest “encara no” tan absurd, aquesta lletjor, no impedeix que avui a Maban els camperols locals i els refugiats vivint a l’exili celebrin el “ja sí,” la bellesa de la vida i ho facin no com a individus sinó com a poble.

En canvi, en altres latituds sembla que les persones haguem oblidat el sentit del celebrar comunitari. El cap de setmana, les vacances o les ocasions assenyalades (que haurien de ser aquests espais de celebració i gratuïtat) sovint han esdevingut una tasca més que cal planificar, omplir, organitzar…

Fer, fer, fer.

Fer més

…més coses,

…més de pressa,

…més impacte,

…més resultats,

…més beneficis.

Correm el perill d’oblidar l’ésser, l’estar. Tothom corre, agafa el cotxe, viatja, té pressa per anar a un altre lloc,… però a fer-hi què? Potser simplement tot fugint d’un mateix, d’aquell silenci i aquella serenor que primer espanten però que amb el temps omplen de sentit les nostres vides.

Abans de tornar a l’Àfrica, un company jesuïta ja gran em deia: “Pau, ara jo m’ho miro tot amb perspectiva, i estic molt content de poder tenir temps per pregar, per estar,… no t’oblidis que el gran perill nostre és l’heretgia de l’activisme”.

A Maban, avui el poble celebra sense presses, i ho farà durant dies i mesos, perquè reconeixen que el do de la vida és un immens regal totalment immerescut que ningú s’ha guanyat a pols i que ningú no pot donar per suposat.

Viure és un miracle quotidià.

Malgrat la lletjor del nostre món, la violència i “l’encara no” és a les nostres mans viure la bellesa, l’amor, el “ja sí” tot celebrant-ho en comunitat.


[1] Veure Roberto S. Goizueta, “Fiesta: Life in the Subjunctive,” in From the Heartof Our People: Latino/a Explorations in Catholic Systematic Theology, ed. Miguel H. Díaz and Orlando O. Espín (Maryknoll, N.Y: Orbis Books, 1999), 90–91

IMG_7286_s

Imatge extreta de: Maban.Upper Nile

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.