Podem continuar sent d’esquerres?

Podem continuar sent d’esquerres?

800px-JEAN_LOUIS_THÉODORE_GÉRICAULT_-_La_Balsa_de_la_Medusa_(Museo_del_Louvre,_1818-19)Xavier CasanovasTot i la gran crisi política i social que assota Europa, i la poca acceptació popular de les polítiques d’austeritat, la majoria de governs europeus tenen color conservador o de dretes i els pocs governs anomenats d’esquerres (com el govern francès de François Hollande) tenen unes cotes de popularitat baixíssimes. A què es deu tal descrèdit de l’esquerra? Per què l’esquerra no està sent capaç de capitalitzar tota la indignació ciutadana dels últims anys? O el problema està en que no és possible formular propostes creïbles d’esquerra avui? [i]

La tesi de Santiago Alba Rico en el seu últim llibre ¿Podemos seguir siendo de izquierdas? és la següent: vivim en la “Balsa de la Medusa“, aquella pastera de nàufrags embogits abandonats a la seva sort, en la qual tan sols dues sortides són possibles: el suïcidi (sortida individual, egoista i desesperada, abandonant a la seva sort la resta de companys) o el canibalisme (la fi de l’altre com a única possibilitat de supervivència). Cap de les dues opcions té el bé del proïsme com objectiu de les nostres accions. A la “Balsa de la Medusa” no és possible ser d’esquerres. Segons Alba Rico, les condicions materials i històriques en les que ens trobem sotmesos i la necessitat de supervivència són com les de la pastera, ens impedeixen cap possibilitat d’un projecte polític col·lectiu d’esquerres. “Más importante que ser de izquierdas es mantener las condiciones que nos permiten serlo”, aquest és l’objectiu que ens proposa el llibre de forma apassionada i apassionant.

Com recuperar les condicions en les quals tornar a ser d’esquerres?

Segons Alba Rico, “un proyecto histórico de izquierdas debe ser, revolucionario en lo económico, reformista en lo institucional y conservador en lo antropológico“. I és aquesta darrera condició, la que no deixa de sorprendre’ns. Les esquerres han de ser antropològicament conservadores? Quan s’ha donat aquest gir de 180º en el pensament marxista? Això de ser conservador… no era reaccionari?

L’atac i la destrucció de la vida és el que ens porta a condicions històriques en les quals cap projecte d’esquerres és possible. Ho veiem, per exemple, en el cas de les centrals nuclears: la seva existència és una amenaça constant per al planeta, però la seva desaparició és impossible, són el clar cas d’un avenç tecnològic que ens porta a una condició on cap decisió respecte a elles és d’esquerres. Escac i mat.

Què vol dir ser “antropològicament conservadors”? Doncs una cosa tan senzilla com, per exemple, “guardar els diumenges”. Front un liberalisme atroç, que ens imposa la llibertat d’horaris comercials, un dia a la setmana no tan sols per a garantir la vida, sinó per a que la vida sigui digna. Un espai guardat i resguardat de tota acció productiva. Encara que ens costi de formular-ho així, un projecte d’esquerres revolucionari ha de tenir com un dels primers manaments “guardaràs els dies de festa”.[ii]

Per això la única eina de que disposem és l’Estat de Dret. Els drets socials i culturals, conquerits amb suor, sang i llàgrimes, han de ser guardats com la única possibilitat de respecte i manteniment de la vida front la ingerència del capitalisme atroç i salvatge. Defensar l’Estat de Dret significa empoderar-nos i fer efectius mecanismes d’autotutela dels nostres drets (Ada Colau) davant d’una administració que ha claudicat en la seva principal tasca. “En este mundo sólo los derrotados, los despreciados, los indefensos, tienen derechos: los otros tienen poder, fuerza, ejércitos, pasaportes europeos”. El dret a un habitatge digne, el dret a la salut…, són la mínima garantia per a ser capaços de fer un projecte col·lectiu d’esquerres. D’altra manera és la llei de la selva la que s’imposa, la llei del més fort.

Així doncs la revolució avui passa per ser “antropològicament conservadors”. No ens hem d’estranyar si, cada cop més, són reivindicats com a lúcids i exemplars pensadors com Chesterton (convertit al catolicisme) o figures com el Papa Francesc. Les seves paraules ens sorprenen i alberguen una llavor de radicalitat extrema regada amb les paraules més inofensives i alhora més antisistema que coneixem: vida, llar, afecte. En definitiva, amor. Com conclou Alba Rico: “El amor es la única fuerza que lo puede hacer bien (aunque a veces lo haga fatal). Todo el mundo está de acuerdo, des de hace siglos, en esta banalidad”.

Una lectura més que recomanable per aquest estiu.



[i] Algunes d’aquestes preguntes ja les formulàvem al fantàstic quadern de J.I. González Faus, “El naufragi de l’esquerra”.

[ii] De fet Santiago Alba Rico en el seu llibre es dedica a repassar cadascun dels ‘10 manaments’ i en fa una lectura actual per a entendre’ls com aquells principis bàsics que de cap de les maneres podem abandonar. Segons ell el capitalisme ens està fent trair cadascun d’aquests ‘10 manaments’.

800px-JEAN_LOUIS_THÉODORE_GÉRICAULT_-_La_Balsa_de_la_Medusa_(Museo_del_Louvre,_1818-19)

Imatge extreta de: Wikimedia Commons

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.