Oscar Mateos. [Revista Treball ICV] És molt habitual escoltar a alguns tertulians, polítics o acadèmics, allò de que “el 15M no va aconseguir res”o bé considerar que, més enllà de l’efervescència d’aquells dies del maig de 2011, la presència del 15M va ser del tot efímera i puntual. Sota el meu punt de vista, aquesta interpretació pateix d’una mirada considerablement curt-terminista i reduccionista, en almenys quatre sentits.
En primer lloc, perquè aquesta manera d’interpretar la realitat sembla estar només interessada en el nombre de persones que estan en una plaça o en una manifestació determinada, obviant així un dels trets característics dels moviments socials actuals, com és, tal i com recordaManuel Castells, el “binomi xarxa-carrer”, és a dir, la simultaneïtat i complementarietat que es produeix entre l’espai físic i el virtual.
En segon lloc, perquè, més enllà de conquestes polítiques concretes (les quals han existit), moviments com el 15M han aconseguit crear un “clima” social que ha posat lletra a una música que sonava, una lletra que ha fet “envellir” algunes institucions polítiques, i sobretot ha interpel·lat la seva essència, on si bé és cert, hi ha qui ha volgut prendre nota i qui no. O si no, com cal entendre la voluntat de porositat d’alguns partits d’esquerres als moviments socials, o bé l’auge de les “primàries” o de debats com la transparència política?
Tercer, fruit d’aquest clima i del despertar d’una consciència ciutadana, que en molts casos estava adormida, el 15-M ha contribuït enormement a un procés de repolitització social que ha ajudat a esquerdar el pensament hegemònic neoliberal, contrarestant el seu “sentit comú”, visualitzant l’existència d’alternatives o amplificant altres iniciatives i moviments com les PAHs o les “mareas” ciutadanes.
I, finalment, i potser de manera més important, no cal entendre tot el cicle de protestes que té lloc des del 2011, i que van des de la “Primavera àrab” fins a Occupy Wall Street o les de Brasil i Turquia, com el punt de partida de quelcom i no com un simple esdeveniment puntual? No comparteixen totes aquestes protestes, més enllà de les característiques socioculturals i sociopolítiques estrictament internes, una sèrie d’elements comuns, que van des de repertoris d’acció similars, fins a demandes de major democratització, justícia social i reapropiació de lo comú? No han estat històricament els moviments socials l’expressió de valors socials emergents i els encarregats d’anticipar els canvis socials?
Cadascun d’aquests interrogants dóna peu a un debat dens i complex, però el que sembla clar, és que una aproximació constructiva a tot plegat apostaria per entendre tots aquests moviments no tant com una anècdota sinó com un poderós missatge que cal saber interpretar a cada instant.
Imatge extreta de: Todo es posible