Recés a la ciutat (I): «Submergir-se en el déu de la vida». Dijous Sant

Recés a la ciutat (I): «Submergir-se en el déu de la vida». Dijous Sant

Pere Borràs. “Van arribar en un terreny anomenat Getsemaní, i Jesús digué als deixebles: –Seieu aquí mentre jo prego.

33Va prendre amb ell Pere, Jaume i Joan, i començà a sentir esglai i abatiment, 34 i els digué: – Sento a l’ànima una tristor de mort. Quedeu-vos aquí i vetlleu.

35 S’avançà un tros enllà, es deixà caure a terra i pregava que, si era possible, s’allunyés d’ell aquella hora. 36 Deia: –Abba, Pare, tot t’és possible; aparta de mi aquesta copa. Però que no es faci el que jo vull, sinó el que tu vols.

37 Després va cap a ells i els troba dormint. Diu a Pere: –Simó, dorms? ¿No has estat capaç de vetllar una hora? 38 Vetlleu i pregueu, per no caure en la temptació. L’esperit de l’home és prompte, però la seva carn és feble.

39 Se n’anà una altra vegada i va pregar dient les mateixes paraules. 40 Després tornà i els trobà dormint: és que els ulls els pesaven. Ells no sabien què dir-li.

41 Va cap a ells per tercera vegada i els diu: –Dormiu ara i reposeu! Tot s’ha acabat. Ha arribat l’hora: el Fill de l’home és entregat a les mans dels pecadors. 42 Aixequeu-vos, anem! El qui em traeix ja és aquí” (Mc 14,32-42).

La pregària de Jesús mostra angoixa, esglai i abatiment. El seu projecte de Regne de Déu sembla que ha arribat ja al final. Ha estat un fracàs. Com tants projectes humans. Tanmateix, aquest fracàs no ha estat fruit d’una mala previsió o d’una sèrie d’imponderables que succeeixen en la vida. El fracàs de Jesús ha tingut l’origen en l’acció del poder polític i religiós, que ha ofegat la Veritat. I el projecte de Jesús ha estat ofegat. I
en aquesta hora ell prega, està abatut. «Sento una tristor de mort». Hauria pogut fer una altra cosa més d’acord amb el «món», però l’Esperit l’empenyia a seguir aquest camí. El projecte vital de Jesús sembla haver fracassat rotundament.

Com és el nostre projecte en la vida. Què esperem? Per què lluitem? Què busquem en la nostra vida? Què hi ha en el més profund de nosaltres mateixos? Ens sentim abatuts? Què ens pesa? Com acompanyem aquells que pateixen malaltia, soledat, abandó? Avui se’ns convida a descobrir la presència de Jesús en els que pateixen qualsevol malaltia, pobresa, abandó.

Jesús demana al Pare que es faci la seva voluntat per sobre de tot. Una voluntat que s’ha anat concretant en petites decisions durant la vida. El Pare no vol que Jesús mori. Això seria cruel. Jesús no ve a pagar cap rescat per la humanitat. Déu vol que la humanitat
visqui i en plenitud. La vida lliurada de Jesús és una abraçada a aquesta humanitat que pateix. El patiment de Jesús no és inútil, sinó que és fruit d’un amor ple i lliure.

Com assumim en la nostra vida el patiment que té molts orígens: les malalties, el nostre temperament, veure que la gent que estimem ho passa malament, les mirades al món de l’atur, de la fam, de la guerra…? I la sensació, sovint, d’impotència? No hi podem fer res, diem. Jesús ens convida avui a unir-lo a la seva pregària. I ens anima a vetllar, a estar atents, a no adormir-nos sobre nosaltres mateixos, a obrir els ulls de la misericòrdia. Jesús, l’Home del jou suau i la càrrega lleugera.

Amb Jesús qualsevol patiment no esdevé una passió inútil. Jesús s’adreça al Pare (Abba) com ho ha fet tantes vegades a la vida. Jesús, el Fill de Déu, el Fill del Pare. Aquell que pel seu amor ens fa fills amb el Fill. Aquell que fa néixer el sol sobre justos i injustos. Sigueu perfectes (misericordiosos) com el vostre Pare és misericordiós.

Us invito ara a pregar des d’aquestes dues pregàries tan belles que posen en relleu
aquesta total entrega. Les podem llegir amb Jesús i així ens incorporem a la
seva pregària:

“Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la memòria, l’enteniment i tota la
meva voluntat. Tot el que sóc i posseeixo, vós m’ho heu donat; a vós, Senyor, ho
torno. Tot és vostre. Disposeu-ne segons la vostra voluntat. Doneu-me el vostre
amor i la vostra gràcia que això em basta” (sant Ignasi de Loiola).

“Pare meu, jo m’abandono a tu. Fes de mi el que et plagui. Sigui el que sigui el que facis de mi, te’n dono gràcies. Estic disposat a tot. Ho accepto tot, mentre la teva voluntat es faci en mi i en totes les teves criatures. No desitjo res més, Déu meu. Poso la meva vida a les teves mans. Te la dono amb tot l’amor del meu cor, perquè t’estimo. I és per a mi una necessitat d’amor posar-me a les teves mans sense mesura, amb una infinita confiança perquè ets el meu Pare” (Charles de Foucauld).

***
En el següent enllaç pots descarregar-te el document amb tots els textos del recés a la ciutat d’aquest any: Recés a la ciutat 2014: «Submergir-se en el déu de la vida».

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.