Hondures, on vas?

Hondures, on vas?

Ramiro PàmpolsAquestes dues paraules, tan curtes, expressen prou bé el laberint, el problema de fons o “la neblina” de què parla un company hondureny, articulista i director de Radio Progreso i la revista Envío, Ismael Moreno, sj.

No és gens fàcil situar-se davant d’aquesta realitat d’un país petit en mig de Centreamèrica, amb 8 milions i mig d’habitants, un milió dos-cents mil dels quals han migrat als EUA.

Potser els més interessats tenim notícia del Cop d’Estat de l’any 2009, quan el president Zelaya va ser tret del llit i en pijama pujat a un avió camí de Costa Rica…

A partir d’aquest moment, les tensions internes, la pobresa estructural que flagel·lava el país, les forces ocultes que el dirigien, és van fer més patents. Avui es parla d’un 80% de pobresa, un 40% severa, un deute extern enorme, i amb dificultats per mantenir la maquinària estatal per manca de diners.

Per molt que sembli xocant, l’enviament de les “remesas”és el capítol d’ingressos de divises més gran d’Hondures, per damunt dels impostos de totes les empreses del país.

Acceptant que aquest panorama resulta dramàtic, el que a mi em mou a fer aquest intent d’escriure sobre Hondures és un bosc difícil d’esquivar: el narcotràfic que s’escampa subtilment a través del país, l’oligarquia del capital a través de grans propietats de palma africana o d’altres productes agrícoles, la cultura política adherida als qui posseeixen les terres i els diners, la part significativa de la policia que es debat per sortir de la corrupció permanent, els membres de l’exèrcit que participen d’aquesta xarxa difícil d’esbrinar fins on arriba, les “maras”, la por i la corrupció de membres de la Justícia que no permeten trencar la impunitat dels crims comesos diàriament (una vintena) i dels quals només se’n fa el seguiment al voltant d’un 20%, tot allò que es pot sospitar que hi ha darrere l’expressió “crim organitzat”, els camperols privats d’unes terres a base d’enganys, pressions i compres fraudulentes per part dels ja propietaris de grans extensions…

¿Per on caldria començar? Personalment m’afecta amb força aquesta onada de violències, comeses de vegades amb crueltat amb els cossos de les víctimes. Aquesta violència s’exerceix primer pel qui té la legitimitat d’exercir-la, el Govern; després pel narcotràfic, per mantenir els seus espais de pas; les “maras”, amb voluntat de controlar determinats territoris que dominen amb extorsions permanents; els guardes de les finques, amb permís de disparar a qui travessi les tanques, i per adobar-ho del tot, l’ofici del “sicariat”, capaç de matar per una quantitat de diners no excessiva. Es pot dir que es tracta d’una professió. És prou significatiu que una part d’aquests assassinats s’han produït contra advocats, funcionaris honestos, periodistes d’investigació i líders camperols.

Com que no existeix a la pràctica l’exercici autònom de la justícia, hi ha gent que s’atribueix aquesta tasca, especialment quan tenen lloc baralles o morts entre particulars. Preval una espècie de Llei del Talió: mort per mort.

En molts d’aquests casos, només apareix com a victimari el “sicari”, i mai l’autor intel·lectual del crim. Ni tan sols se’n parla o s’hi fa al·lusió. Aquest aspecte és el que fa més por d’assenyalar a la premsa o a la TV. Com si hi hagués una mena de pacte del silenci.

Molt recentment, només la rectora de la Universitat Nacional, Julieta Castellanos, s’ha atrevit a parlar obertament d’aquesta qüestió. Ja va haver de fer-ho quan  la policia li va matar el seu fill i un altre amic en sortir d’una festa de cap de setmana. Va exigir que es donessin els noms dels autors dels trets, insistint alhora sobre els noms dels qui van permetre de fer possible els dos assassinats.

Sense ser cap expert, entenc que si aquesta situació es perllonga més, amb una mitjana de més de 7.000 crims cada any des del 2011, no hi haurà inversió industrial externa; el turisme, com a font d’ingressos, tendirà a desaparèixer; els joves, en ser el grup més nombrós de víctimes, marxaran del país. Japó, els EE.UU. i França ja fa temps que han advertit els seus nacionals que no visitin Hondures… per seguretat. Llàstima, perquè Hondures és un país bellíssim, amb parcs naturals esplèndids!

És clar que també hi ha alguns elements que obren una certa esperança: existeixen associacions ciutadanes, sorgides especialment a partir del Cop d’Estat, amb un objectiu ben clar de pressionar el Govern que sortís de les eleccions el novembre passat, forçant-lo a una depuració intensa de les forces de seguretat de l’Estat; a crear o restaurar la llei de reforma agrària; controlar el lliurament de les matèries primeres (extracció de minerals) del país a les multinacionals, sobretot xineses, canadenques i nord-americanes; impedir que es construeixin “Ciutats Model”, grans extensions amb la intenció d’una explotació intensiva “legal” de la mà d’obra i amb lleis especials per a aquests territoris (encara que sembla que aquestes ciutats ja estan aprovades), i lluitar especialment per la creació d’una “Constituent” que porti a formular una nova Carta Magna en aquells articles obsolets o desfasats, en especial pel que fa al seu contingut social.

Aquest és també el propòsit de la nova esquerra que ha posat en marxa l’antic president destituït, Mel Zelaya, amb el Partit “Libre”, que ha aconseguit ser el segon més votat per a aquesta legislatura.

Darrerament es va obrint pas, a poc a poc, una imatge més activa i eficaç contra les extorsions i el crim quotidià. Sembla que el Govern s’ha pres seriosament parar aquesta sagnia, que si seguís així conduiria a un mena d’“Estat fallit”.

Una paraula sobre el paper de l’Església: el Cardenal Nicolás Rodríguez va cometre l’error de donar suport als colpistes, la qual cosa ha fet baixar molt notablement el sentiment de proximitat a la seva persona.

Després, la Conferència Episcopal ha emès dues cartes amb una bona orientació cívica i una anàlisi lúcida de la situació del país abans de les últimes eleccions.

Però fins ara ningú no s’ha exposat a una denúncia continuada de la desorbitada violència que pateix la població. Encara és la por a la realitat que domina tota una societat que mentre no es ferida per una mort pròxima, familiar o de grup, fa la sensació que viu en una Hondures diferent.

imagen-maras

Imatge extreta de: La República

 

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.