Neus Forcano. A la trobada biennal de l’Associació europea de dones per a la recerca teològica titulada “Nous horitzons de resistència i visió”, celebrada aquest passat agost del 2013 a la ciutat de Dresde (Alemanya), vam poder gaudir de la conferència de la teòloga Kwok Pui-Lan. Nascuda a Hong-Kong, Pui-Lan imparteix classes de religió i espiritualitat a l’Episcopal Divinity School de Nova York (USA) i és coneguda com un exponent clau de la teologia feminista asiàtica i una de les teòlogues postcolonials més eminents.
El títol de la seva conferència em recordà de seguida aquella frase de Lisa Isherwood quan diu en el seu llibre The fat Jesus que “el cel és un banquet de dones grasses rient”. Pui-Lan ens convida a “ocupar el cel” perquè el “cel” es pot viure a la terra. Ens recorda que el “cel” és el bé, la felicitat, l’experiència de llibertat pròpia i d’amor conquerits i descoberts en l’ara i aquí de les vides de totes, i per tant, igual que la imatge del banquet de les dones grasses, un anunci d’esperança i de consciència ètica per a totes les persones que anhelen la justícia social per a totes les pobres, marginades i menysvalorades de la terra.
“Ocupar el cel” és despertar el desig per reivindicar i practicar el fet de ser subjectes polítics de ple dret, pacíficament i en solidaritat; és fer un canvi personal de visió que ens permeti dir, demanar, exigir el que és per a tothom i no d’uns pocs. He seleccionat alguns fragments de la conferència perquè crec que il·lumina la reflexió dels lligams entre religió, política, ètica i praxi cristiana, en un moment en què els moviments reivindicatius en el nostre context, des de les mobilitzacions del 15-M, també ens conviden a “ocupar” l’espai públic i democràtic que és nostre.
Extracte de la conferència “Ocupem el Cel! Déu, religió i política més enllà de la salvació?
“L’any 1989, després de mobilitzacions de resistència pacífiques de la població de l’est d’Alemanya, va caure el mur de Berlín, símbol de la guerra freda. La desintegració de la Unió Soviètica i la transformació del bloc oriental van canviar dràsticament la geopolítica del món. El capital es va fer de seguida amb un nou mercat i una població que no n’estava acostumada. També l’any 1989 es va viure l’ocupació pacífica de la plaça Tiananmen a la Xina. Reclamar llibertats i democràcia va costar la vida de milers d’estudiants silenciats per la violència militar. El govern xinès es va apressar a introduir canvis per liberalitzar l’economia. Avui, Xina és la segona economia més potent del món, però les diferències entre les zones rurals pobres i les grans ciutats s’ha anat eixamplant. La desigualtat social i la corrupció governamental són les causes principals dels disturbis i les protestes socials que se succeeixen.
La globalització econòmica a partir dels anys 90 ha propiciat una classe capitalista transnacional que té un poder enorme sobre l’economia, la política i els béns culturals d’arreu. Cada cop més, la riquesa es concentra en mans d’una elit privilegiada mentre que una immensa majoria va quedant per sota del llindar de la pobresa. Per exemple, a la Xina, hi ha molts multimilionaris, però també un 13% que viu amb menys d’1,25 dòlars al dia. Amb dades del 2010, a Estats Units, un 1% de la població posseeix un 36% dels béns privats de tot el país, mentre que, en l’altre extrem, al voltant d’un 80% només n’arriba a tenir un 11%. Seguint l’onada de protestes que hi ha hagut al nord d’Àfrica, a l’Orient mitjà i a Europa, també a Estats Units ha sorgit el moviment Occupy Wall Street, que va començar a actuar a la tardor del 2011 a Nova York i es va estendre de seguida a 900 ciutats. El lema d’aquest moviment és el de “som el 99%”: un crit de canvi radical contra un sistema econòmic dictat per interessos econòmics de bancs i empreses de Wall Street que privilegien el control de la riquesa a mans d’aquest “1%”.
¿És possible que la religió, i concretament el cristianisme, pugui jugar un paper important en la promoció de la justícia social i la solidaritat al costat d’aquest 99%? ¿O bé potser haurem de concloure que la religió cristiana està més enllà de la salvació? Marx ja va dir que la religió és l’opi del poble. La promesa de la recompensa en el cel es pot fer servir per justificar sofriment i desigualtats. Mentre que en la creença popular el “cel” té una connotació d’un espai més enllà de la terra, com si estés situat en un altre lloc, l’expressió “ocupem el cel” suposa l’acció de recuperar quelcom que pertanyia al poble; suposa que el poder i la riquesa s’han de compartir més igualitàriament i que no poden estar concentrats en les mans de pocs. Aquest segon sentit, doncs, implica que “el cel” és de tothom i, per tant, qüestiona les jerarquies religioses i les institucions que han domesticat el sagrat i han monopolitzat els béns religiosos. La pregària del parenostre bé diu “vingui a nosaltres el teu regne, faci’s la teva voluntat així en la terra com al cel”, o sigui, que el regne de Déu de pau i justícia ha d’existir aquí a la terra i no a cap altre lloc llunyà.
“Ocupar el cel” ens convida a deconstruir la idea de Déu com a rei sobirà i senyor que pot manar, fer obeir i aniquilar els seus enemics. Aquest sentit de la divinitat com a omnipotent i immutable, reflecteix la imatge dels antics emperadors, i és la imatge que interessa a la ideologia conservadora i neoliberal. Les teòlogues i teòlegs feministes, progressistes i postcolonials critiquen aquesta concepció descendent de Déu per resistir el teisme que justifica els poderosos de l’1%.
Com deia Dorotea Sölle fa 50 anys, “¿per què la gent adora un Déu, la qualitat superior del qual és que és poderós i no just?, ¿qui està interessat en el fet que la relació amb aquest Déu sigui de dependència i sotmetiment en lloc que sigui de reciprocitat?, ¿qui té por de la igualtat?”. Sölle criticava el concepte cristià “d’obediència” observat com una de les virtuts d’una religió autoritària. Per a Sölle, el Déu viu és encarnat i actiu entre nosaltres, i ens empeny a ser resistents i solidaris davant el mal i la injustícia. Des de l’òptica de la teologia coreana Minjung, es té en compte l’actitud i els anhels dels “ochlo”, “la multitud” que seguia Jesús, que provenia de les classes socials més baixes i es va posar en contra dels governants injustos.
El moviment de Jesús va atraure un espectre ampli de persones de classes socials diferents: camperols, pescadors, recaptadors d’impostos, artesans i dones. El concepte de subalternitat tal com l’havia utilitzat Gramsci, reconeix l’agència política i ètica que es mou per sota el radar de l’estat. A l’Evangeli ens trobem amb diferents formes i actituds de resistir el discurs hegemònic i estatal: la dona sirofenícia que demana a Jesús que curi la seva filla; la dona samaritana al pou que escolta i parla amb Jesús; Marta i Maria que acullen Jesús; la dona que feia dotze anys que menstruava…formen part d’aquest moviment heterogeni i polimorf que seguia Jesús.
El moviment Occupy també és divers i atrau persones de diferents orígens culturals, estudiants i aturats, artistes, activistes, joves i jubilats, persones creients i professionals de tot tipus. És un moviment que defuig identificar uns líders clars, pràcticament ni es designen portaveus representatius; no limiten els objectius a fites gaire concretes o a curt termini; i no hi ha estratègies ni tàctiques fixes per aconseguir-les. Contràriament, el moviment Occupy ofereix un espai i un fòrum per a persones amb diversos interessos que s’uneixen per treballar juntes en un procés de democràcia directa.
Potser estem poc acostumades a sentir dir que el moviment de Jesús era un moviment incipient de subalterns i d’insurgents que desafiava el statu quo. El missatge cristià amb què estem familiaritzades és, sovint, un missatge individualista que se centra en la salvació de les ànimes, i aquesta interpretació té poc a veure amb la nostra vida quotidiana i amb la injustícia a la qual es veu confrontada la humanitat. ¿És que Déu, la religió i la política es troben més enllà de la salvació, doncs? Si l’objectiu és restaurar el significat cultural del cristianisme amb tradició històrica i restituir el prestigi de l’església, llavors estem reduint el sentit de “salvació”. Però si l’objectiu és reconstruir una comprensió de Déu i de la política que promogui la descoberta de la pròpia subjectivitat i l’agència política del subaltern, aleshores estem dibuixant un projecte que val realment la pena.
L’ensenyament de Jesús a Mateu 19, 23 de “és més difícil que un ric entri en el regne del cel” i en el passatge de Mt 21, 12 on Jesús trabuca les taules de canvi a la porta del temple, són especialment rellevants per a un moviment social que lluita contra la cobdícia col·lectiva. L’últim sopar com a trobada institucionalitzada agafa un nou sentit quan es comparteix entre els desemparats, els activistes i els estudiants acampats en una plaça pública que s’arrisquen a fer desobediència civil per a un canvi social no violent. Fer teologia a la plaça pública significa que el llenguatge religiós i la litúrgia esdevinguin símbols vivents d’esperança i solidaritat per al poble.
No és sorprenent així, que avui dia, moltes esglésies funcionin més com un club de classe mitjana que no pas com un moviment profètic i insurgent. Un bon nombre d’esglésies cristianes funcionen com una força d’estabilització social i fan perquè les persones aprenguin a suportar-ne les conseqüències en lloc d’animar-les a proposar canvis, i això té poc a veure amb el moviment de Jesus que ens mostren els Evangelis. Per tal de recuperar el potencial profètic, l’església s’ha de situar als marges i ha de de separar-se de la mentalitat cristiana que la fa anar de bracet amb amb els interessos dels rics i els poderosos.
Si l’església continua tractant les dones com a ciutadanes de segona classe, discrimina gais i lesbianes, menysprea les classes baixes o no considera ciutadanes les persones de pell fosca, tindrà poca credibilitat quan proclami la bona nova. Treballant amb altres moviments socials com els moviments feministes, el moviment obrer o els moviments de defensa del mediambient, l’església està cridada a ser testimoni i a procurar el shalom de Déu. Shalom no és només l’absència de guerra o de conflicte, sinó que fa referència a l’equitat, la justícia i la integritat. No hi haurà pau si es tracta les persones com “desferres” humanes.
Sovint, hi ha persones que es desanimen i es pregunten si els moviments populars de base podran canviar alguna cosa davant de l’1% que trepitja fort. En temps de Jesus, molts es preguntaven també si el regne de Déu arribaria aviat. Els fariseus li preguntaren un cop a Jesús quan arribaria el Regne. Ells tenien al cap la idea que el Regne de Déu els havia de portar beneficis materials. I Jesús els sorprengué amb la resposta: “El regne de Déu no vindrà a través de coses que es puguin veure i tocar; no es dirà “aquí està” o bé “és allà”, perquè el regne de Déu ja està entre vosaltres” (Lluc 17, 20-21). La realitat del “regne de Déu” o del “cel” està sempre present i disponible. És un moment de transició, un moment decisiu en la història, una possibilitat de quelcom nou i que podem fer néixer. La pràctica “d’ocupar el cel” en la nostra vida, ens durà a treballar juntament amb d’altres per procurar la justícia i per posar el nostre poder i situació de privilegi al servei de la cura dels altres. Hi ha una dita xinesa que diu “la gent entén el cel com tenir alguna cosa per menjar”. “Ocupar el cel” significa treballar per assegurar les necessitats bàsiques humanes del nostre proïsme.