L’alegria de l’evangeli: un document diferent

Victor CodinaA finals de novembre el Papa Francesc va publicar la seva Exhortació apostòlica sobre l’anunci de l’evangeli (Evangelii gaudium) on recull les aportacions del Sínode de Bisbes d’octubre de 2012 sobre la nova evangelització per a la transmissió de la fe cristiana avui. Però a més de recollir la riquesa del Sínode, Francesc expressa la seva preocupació personal per l’obra evangelitzadora de l’Església. En aquest sentit aquesta Exhortació reflecteix el pensament i el full de ruta del nou bisbe de Roma. El que fins ara ell havia expressat de forma dispersa en gestos i paraules (fer olor de ovella, sortir al carrer, anar a les fronteres, Església com a hospital de campanya…) ara troba la seva justificació i formulació pastoral. Aquesta Exhortació vol donar algunes orientacions per a la reforma de l’Església.

És impossible en poques línies resumir tota la riquesa dels seus 288 números, 140 pàgines en versió digital. Per això ens limitarem a assenyalar tres aspectes que ens semblen fonamentals i nous d’aquesta Exhortació papal.

1-Des del començament d’aquest document i al llarg de tot ell, aflora un sentiment viu de l’alegria de l’evangeli que omple el cor i la vida sencera dels que es troben amb Jesús, en contrast amb el risc de tristesa individualista, recerca de plaers superficials i l’aïllament del món actual. D’acord amb el títol del document, l’evangeli és font d’alegria i de vida, un goig que brolla del cor de Crist ressuscitat. Aquesta alegria és la que impulsa els cristians a evangelitzar, a anunciar la bona i sempre nova notícia de la salvació i de l’amor de Crist. Per això els cristians no han de tenir cara de funeral ni de quaresma sense Pasqua, sinó irradiar al món l’alegria de Crist.

2-Aquesta alegria no és ingènua, ja que reconeix els greus desafiaments d’avui: una economia que mata i que exigeix ​​per tant del cristià una postura de denúncia profètica: no a l’economia d’exclusió, no a la nova idolatria dels diners, no a uns diners que governen en lloc de servir. Això implica positivament accentuar la dimensió social de l’evangelització i el compromís de l’Església amb els pobres i els exclosos de la societat, de manera que l’Església sigui una Església pobra i dels pobres, que escolti el seu clam i treballi per la seva inclusió social.

3-Tot això suposa un gran canvi en la Església, una renovació, una pastoral en conversió, una Església en estat de missió, que no s’aferri a coses que ja no tenen sentit avui, que superi el pessimisme estèril, la mundanitat espiritual i les guerres i divisions internes, que abandoni el clericalisme que no és cristià, i en canvi revaloritzi als laics i a la dona, en unes relacions noves entre tots els cristians que neixen del Senyor.

Però més enllà d’aquestes afirmacions concretes, l’exhortació està corroborant i dibuixant el nou estil i model d’Església que promou Francesc: d’una Església poderosa, distant, freda encartonada, poruga, reaccionària, de la qual la gent s’allunya i se’n va… a una Església pobra, senzilla, propera, acollidora, sincera, realista, que promou la cultura de la trobada; d’una Església moralista obsessionada per l’avortament, el control de natalitat i el matrimoni homosexual… a una Església que va a l’essencial, recupera l’evangeli, anuncia la gran bona notícia de la salvació en Crist; d’una Església centrada en el pecat i que ha fet una tortura del sagrament de la confessió i una duana de la petició de sagraments… a una Església de la misericòrdia de Déu, de la tendresa, de la compassió, amb entranyes maternals, que reflecteixi la misericòrdia del Pare; d’una Església centrada en ella mateixa, autoreferencial, preocupada pel proselitisme… a una Església dels pobres, preocupada sobretot del dolor i del sofriment humà, de la guerra, de la fam, de l’atur juvenil, de la gent gran; d’una Església tancada en si mateixa, relíquia del passat, amb tendència a mirar-se el melic, amb gust d’hivernacle, que espera que vinguin els altres… a una Església que surt al carrer, passeja pels carrers la fe, va als marges socials i existencials, a les fronteres; d’una Església que discrimina els que pensen diferent, als diversos… a una Església que respecta als que segueixen la seva pròpia consciència; d’una Església amb tendència restauracionista i de marxa enrere que enyora el passat… a una Església que considera que el Vaticà II és irreversible; d’una Església amb pastors tancats en les seves parròquies, clergues de despatx, que busquen fer carrera, que acaben sent col·leccionistes d’antiguitats, bisbes sempre en aeroports… a pastors que facin olor a ovella, que caminin davant, darrere i al mig del poble; d’una Església ONG piadosa, clerical, masclista, monolítica, narcisista… a una Església Casa i poble de Déu, llar, que respecti la diversitat, on juguin un paper rellevant els laics, les dones, les famílies; d’una Església envellida, trist, amb gent amb cara de cadàver o somriures d’hostessa… a una Església jove i alegre, llevat i ferment en la societat, amb l’alegria i la llibertat de l’Esperit, on els joves siguin protagonistes.

No és alegre l’evangeli i aquest nou estil d’Església que es reflecteix en aquest document de Francesc?

Imatge extreta de: Portal Salesiano

Per continuar fent possible la nostra tasca de reflexió, necessitem el teu recolzament.